De tocar com a teloners de The Rolling Stones davant milers de persones en un estadi de futbol ple al Fresc Festival, davant de 275 localitats, aquest diumenge a les 21h. L’escenari no era millor aleshores: el Metropolitano no té una buguenvíl·lia florida de teló de fons. I aquell dia un tècnic va esbroncar un entremaliat Marc Ros per desobeir i trepitjar la passarel·la reservada a Mick Jagger. Aquí ningú el renyarà –esperem– perquè l’estrella serà ell, que es confessa nerviós. En aquesta entrevista, juguem amb les lletres del disc Catalan Grafitti, el seu primer en català.
Odiar és més fàcil que estimar?
En realitat l’ànima que tenim quan som petits fa que ens resulti més fàcil estimar. Després ens fem grans i aprenem a odiar, perquè és de les primeres coses que ens ensenyen. És una pena. Llavors, quan ets músic i fas cançons, és molt difícil recuperar aquesta innocència. Però sí que, a vegades, ens creem la il·lusió que som innocents entre qui fa la cançó i qui l’escolta.
“Avui m’has deixat, se suposa que m’ha d’afectar”. Així d’anestesiats vivim?
Ens morim dues vegades: la primera és quan ens trenquen el cor per primera vegada. A partir de la primera ruptura, les coses ja no tornen a passar per primera vegada. Per això existeixen les pel·lícules, la poesia i les cançons: per recuperar aquest llampec, aquesta cosa que t’agafa quan et trenquen el cor, que és molt dolorosa, però que, d’alguna manera, acabem trobant a faltar.
També arriba el moment en què no ets “ni el més guapo ni el més savi”, però ho acceptes i no passa res.
No passa absolutament res. De totes maneres, l’escenari et fa tornar, durant l’hora i quaranta-cinc minuts que dura el concert, més savi i més guapo, cosa que és una al·lucinació completa. Però sembla que tenim la millor feina del món... Almenys durant aquesta hora i quaranta-cinc minuts.
Llombardia, Milà, Sofia Loren, Roma, la Divina Comèdia... Què té Itàlia?
Si només quedés un país on viatjar, jo només aniria a Itàlia, perquè és on hi trobo de tot. I no només les coses bones, també n’hi ha de dolentes, evidentment. Només cal pensar en la presidenta del govern, com a exemple. Però és un país que no em canso de visitar, per la història, per la cultura, per l’art, pel menjar i per aquesta manera de ser dels italians. Ells es veuen molt diferents entre el nord i el sud, però, en realitat, s’assemblen molt.
Hi ha detalls que revelen que una relació no pot continuar, oi? Com, per exemple, que no li agradin els Beatles.
S’hauria de fer una espècie de First Dates i deixar molt clar que, si a un dels dos no li agraden els Beatles, aquesta relació no pot evolucionar de cap manera. Almenys, si no t’agraden els Beatles, tingues la decència de dir: “Encara no els he escoltat prou; algun dia m’agradaran perquè a tu t’agraden”.
Què connecta el Marc d’avui amb aquell nen de deu anys d’OVNI 84?
Cada dia hi té una connexió. Cap a les set o les vuit del vespre, des del cel obert que tinc aquí al Poblenou, miro el cel per veure si apareix de nou l’ovni que vaig veure quan tenia deu anys, perquè va ser l’esdeveniment de la meva vida. És una cosa que no oblido i que intento recordar cada nit quan miro el cel, a veure si torna. Avui ho faré, per exemple.
Teníeu el hit perfecte per sonar a totes les bodes de Catalunya, però aquests últims 20 segons que destapen la ironia us han fet saltar de totes les llistes...
Estava destinada a ser anunci d’Estrella Damm... Però tinc molta facilitat per sabotejar-me a mi mateix, i aquesta cançó n’és la demostració. A més, aquests últims vint segons van acompanyats musicalment d’un canvi de to, que és molt curiós, perquè normalment un canvi de to et porta a un moment més feliç de la cançó. En aquest cas, no. És just quan la cosa es torça. Per això no som ni un grup de bodes ni un grup de cerveses catalanes.
Has après a deduir quan “aquesta nit és la nit”, la de debò, i no una qualsevol?
Normalment ho detecto quan l’endemà tinc una ressaca molt severa. Llavors m’enfado amb mi mateix. Amb l’edat tinc més sentiment de culpa, perquè físicament ja no aguanto certs excessos. I quan la gent m’envia missatges recordant la gran nit que vam passar, penso: “Hòstia, ara mateix jo no ho estic veient, però se suposa que sí, que vam passar una gran nit”.
La mentida “que no som només amics”... Aquesta l’has viscut?
Aquesta cançó és mentida. Bé, totes les cançons ho són. Sí que estan basades en fets reals, en coses que m’han passat a mi o als meus companys, però hi poso moltes mentides. I aquesta cançó és molt mentida. També m’agrada explicar mentides especialment a les pel·lícules i a les novel·les.
No fas pinta de posar-te nerviós mentre esperes que algú arribi a casa...
En aquest cas, qui ha d'arribar a casa és la mort. Aquesta no és una cançó d'amor. O potser sí, però no va dedicada a cap persona, sinó a la mort, que, en el fons, potser és dedicada a totes les persones. Aquest baby baby és la Parca.
Fa dos dies éreu taloners al Metropolitano dels Stones, i al Fresc actuareu davant de 275 persones.
Per mi, els mateixos nervis, perquè em poso nerviós a qualsevol actuació. Encara no hem tocat davant de cinquanta mil persones nosaltres sols, i algun dia ho farem, però em poso igual de nerviós que si ho faig per 275. Si ara em fessis cantar una cançó, que espero que no ho facis, també em posaria molt nerviós. A mi m'han dit que, mentre tinguis nervis, això és bon senyal, perquè vol dir que tens respecte per l'audiència. I és veritat. Però ho passo malament fins que no trepitjo l'escenari.
