Quina por, Shakespeare. Sonets? Pànic absolut. Si les dues paraules són prou munició per fugir cames ajudeu-me, imagina-les combinades en forma de recital. Benzodiazepina literària de la bona. És temptador creure-ho sempre que no hi hagi algú a darrere com Jordi Fité, traductor i dramaturg, lletraferit obstinat a convèncer-nos, al populatxo, que no ens hem d'acollonir. Que no cal dur el monocle penjat de la solapa, ni tenir un màster en literatura comparada, per acostar-nos-hi sense sortir amb el cul mossegat. Que si continua sent considerat l'autor universal més important de la història és perquè parlava dels mateixos temes que ens continuen preocupant i que inunden 'x' amb milers de piulades cursis.
I en un català deliciós. M'imagino fins a quin punt Jordi Fité –un dels millors traductors del país– s'ha trencat les banyes perquè els sonets de Shakespeare sonessin sincers, sense pelleringa, que llisquessin bé, amb la musicalitat oral i natural del vers. Sense arrogància, ni adorns refistolats, ni recursos forçats. Això sí, amb la mateixa càrrega solemne, és clar, perquè Shakespeare era un dramaturg de Cal Intensitat. Però és que ens estem posant a reflexionar sobre l'amor, el pas del temps i la mort.
Viuràs en aquest vers, dilluns a les 21.30h, hora per a autèntics campions, però amb la llum de nit que requeria l'espectacle, va transcórrer durant aproximadament 45 minuts sense cap petard que celebrés gols d'Espanya contra Portugal, als vuitens de final del Mundial. Va ser una estrena absoluta als Jardinets del Fresc Festival, gairebé plens, només amb algunes butaques buides als laterals. Després l'espectacle passarà per àgores teatrals de primera categoria: el Teatre Lliure i el festival Temporada Alta de Girona.
- Els músics Bernat Bofarull i Jan Fité, a `Viuràs en aquest verd`
- DAVID CHAO
La selecció de sonets –32 dels 144 totals de Shakespeare– estan dedicats a algú a qui el dramaturg fa de conseller per aconseguir la immortalitat davant “la daga” implacable del temps, la mort i l'oblit. Li recomana, primer, tenir un fill perquè se li reconeguin els encants heretats. Però de seguida escombra cap a casa: la millor manera de fer-lo perdurar eternament són els versos que ell escriu.
Desimbolt i segur, amb una dicció lloable i en el punt just de cocció emocional, ni gens apàtic ni massa sofert, l'actor Joan Carreras va fer lluir la seva prodigiosa veu per a enllaçar tots els sonets gairebé seguits, amb l'ajuda de punts i a part musicals: el contrabaixista Jan Fité –fill del Jordi– i el violinista Bernat Bofarull, en un diàleg musical harmònic i preciós, tot i que, potser per la concentració que exigia l'estrena, no hi va haver llicències de complicitat, ni una mirada ni un somriure.
Shakespeare tenia raó. Més de 400 anys després, la mussa a qui va dedicar els sonets va cobrar vida una vegada més davant del públic. Viurà també en aquest Fresc.
