La psicòloga Jenny Moix Queraltó, professora i investigadora de la UAB, va presentar Olvídate de ti a la napolitana: a davant de la pizzeria Il Figlio d'Emiliano, en un format inspirat en les presentacions de carrer que havia vist a la ciutat italiana. En aquest llibre, el seu cinquè, situa el lector amb una història imaginària per després introduir-l'hi reflexions psicològiques.
“Conèixer-nos a nosaltres mateixos per poder oblidar-nos de nosaltres mateixos”. No és una contradicció?
Vivim d'una manera molt automàtica, gairebé robòtica. Fins que no entens com construeixes la teva personalitat, el teu ego, les teves inseguretats o els teus objectius, és molt difícil canviar res. Només podem superar allò que primer reconeixem. Les xarxes socials, la cultura de la imatge i la comparació constant fan que estiguem molt pendents de nosaltres mateixos: del nostre aspecte físic, dels nostres èxits, del que fan els altres, del que ens falta per aconseguir... Aquesta manera de viure ens manté atrapats dins del nostre propi cap. El primer pas és adonar-nos-en.
I com podem començar aquest primer pas d'autoconeixement?
Cal observar què ens diem a nosaltres mateixos, per exemple, quan ens mirem al mirall, o quins pensaments apareixen espontàniament al llarg del dia. La majoria no els escollim conscientment: simplement apareixen. Són pensaments intrusius que dirigeixen la nostra conducta sense que ens n'adonem. Al llibre parlo molt d'aprendre a observar-los, de veure com ens arrosseguen, quin to tenen, quins patrons es repeteixen i de tractar-nos amb amabilitat.
Els bucles mentals...
La majoria de nosaltres vivim immersos en un bucle mental. Si poguéssim enregistrar els pensaments d'avui i comparar-los amb els de demà, descobriríem que són extraordinàriament semblants. Al final del dia, haver tingut dues idees realment noves ja és tot un èxit. Quan més alimentem un pensament, més força adquireix. Sortir d'aquests bucles és difícil, però el primer pas sempre és el mateix: prendre'n consciència.
Què ens aporta oblidar-nos de nosaltres mateixos?
Pensa en un casament, per exemple. Fa poc vaig assistir-ne a un i vaig veure molta gent preocupada per la roba que portava, per la imatge que transmetia o pel que pensarien els altres. Però la paradoxa és que tothom està tan pendent d'ell mateix que gairebé ningú observa els altres amb tanta atenció com imaginem. És alliberador treure's les ulleres de les nostres creences per a observar la realitat. Estarem més bé, més còmodes i gaudirem més del moment.
Com aprenem a ser més flexibles?
No crec que existeixi una fórmula concreta. La majoria de vegades les creences comencen a trencar-se quan primer ens adonem que les tenim. Explico una experiència molt personal al llibre. Un dia la meva filla va conèixer unes noies dels Estats Units i vaig començar a pensar que potser s'havia enamorat d'una d'elles. Tot i que soc una persona molt oberta, vaig descobrir en mi una reacció que no m'esperava. Em van aparèixer pensaments automàtics: què diria la meva mare, si patiria més, si tindria nets... Fins que un dia al jardí vaig adonar-me que estava atrapada en una creença profunda.
Què va passar?
En aquell moment, es va començar a trencar. Vaig entendre que, en realitat, no em preocupava ni la meva filla ni la meva mare. El que m'inquietava era que la realitat no encaixava amb les expectatives que jo havia construït. I és aquí on neix gran part del patiment: quan la vida no segueix el guió que nosaltres havíem imaginat. Amb el temps aquella creença va desaparèixer completament. Ara em costa fins i tot entendre que hagués reaccionat d'aquella manera.
Tenim la necessitat d'explicar-nos una història sobre qui som?
Totalment, ho fem durant tota la vida. Les mateixes experiències poden donar lloc a relats molt diferents. Hi ha qui construeix una història de víctima, qui se sent un supervivent... Ho veiem molt, per exemple, quan coneixem algú i diu: «jo soc així», «soc tímid», «soc molt extravertit», «no serveixo per això»... Aquest relat acaba configurant la nostra identitat. És el mecanisme de la profecia autocomplerta: si et repeteixes una vegada i una altra que ets d'una determinada manera, acabes actuant d'acord amb aquesta definició. A mi m'agrada pensar que tots tenim un potencial immens més enllà de les quatre etiquetes que condicionen el nostre comportament.
En el llibre parles d'experiències extracorpòries.
He estudiat persones completament sanes que, en situacions quotidianes, experimenten la sensació de sortir del seu cos i observar-se des de fora. Vaig entrevistar un noi que amb 16 anys, estava assegut en un banc menjant pipes amb un amic quan, de sobte, va tenir la sensació que s'elevava i es veia des d'un segon pis. També vaig entrevistar una dona que experimentava aquesta sensació durant l'orgasme. L'actor Luís Tosar, per exemple, en una entrevista va explicar que durant una de les seves primeres representacions teatrals, es va veure actuant des de fora del seu propi cos.
I què té a veure amb la resta del llibre?
Quan investigues aquestes experiències t'adones que hi ha una part de l'ésser humà que encara no entenem. I això, en una època en què sovint actuem com si ho sabéssim tot i ho poguéssim controlar tot, ens hauria de fer més humils. Acceptar que no ho sabem tot ens permet relaxar-nos, conviure millor amb la incertesa i deixar d'exigir-nos entendre-ho absolutament tot. Aaquesta humilitat també ens fa més lliures.
