El Parc Taulí incorpora per primera vegada una especialista en cirurgia plàstica pediàtrica, un pas que permetrà tractar a Sabadell casos complexos que fins ara s’havien de derivar a altres hospitals, com Vall d’Hebron. La doctora Mireia Riba, formada al mateix Taulí i procedent de Sant Joan de Déu, explica com aquest nou servei abordarà malformacions facials, traumatismes o cremades en infants, amb un enfocament multidisciplinari.
Què suposa per al Taulí incorporar, per primera vegada, una especialista en cirurgia plàstica pediàtrica? És veritat que la cirurgia pediàtrica és molt àmplia i nosaltres intentem que hi hagi subunitats: urologia, tòrax, digestiu... I aquí faltava la figura de plàstica. Plàstica encarada a les malformacions facials, sobretot auriculars, parts toves, tota la patologia que afecta la pell, el teixit subcutani, el teixit gras o les malformacions vasculars. Sobretot és tot això que potser no estava tan organitzat.
Fins ara, s’havien de derivar? Sí, per exemple a Vall d’Hebron. És veritat que les malformacions facials hi ha com una tradició que vagin als hospitals més grans de Catalunya. És una patologia molt complexa, però amb un equip multidisciplinari, i tenint en compte que el nostre és un hospital de tercer nivell, es pot muntar una unitat.
En quins tipus de casos se centrarà, principalment? Sobretot vinc amb la idea de fer malformacions facials i fissures, que és la patologia més freqüent. La fissura és la malformació més freqüent de la cara: afecta aproximadament un de cada 800 o un de cada 1.000 naixements. Des de la fissura labial, que només afecta el llavi, fins a la que també afecta el paladar, o la més freqüent, que és la del llavi i el paladar, la idea és poder-les tractar aquí.
Aquest seguiment comença des del naixement? Sí, i fins als 18 anys, perquè aquesta patologia té un calendari a mesura que el pacient va creixent. Quan neix el pacient, el primer any és quan es fan les primeres cirurgies, tant del llavi com del paladar. Nosaltres fem la primera intervenció sobre els sis mesos al llavi i sobre l’any al paladar. Amb això ja tenim reconstruïda l’anatomia. Queda la part de la funcionalitat: veure com aquest pacient comença a créixer, comença a parlar... Si tenim algun problema amb la parla ens ha d’ajudar el logopeda. És important veure que hi senti bé, així que l’otorrinolaringòleg també té una part important.
També interveniu en casos d'accident, per exemple? Sí. També intervenim patologies traumàtiques no congènites.
- La doctora Mireia Riba
- David Chao
Quan es parla de cirurgia plàstica també es pensa inevitablement en l’estètica? Si jo et dic que el nen no vol anar a l’escola o no vol fer activitats extraescolars perquè té complexos; o és objecte de bullying, deixa de ser un problema estètic i passa a ser un problema que afecta la vida. No és que nosaltres intervinguem perquè el pacient et vingui dient que vol canviar una cosa. Cada cop les xarxes i el seu efecte fan que els nens s’emmirallin en determinades imatges i cada vegada a edats més primerenques. Però nosaltres actuem sobretot quan hi ha un psicòleg que t’està dient: “He fet la meva teràpia i aquest nen no vol anar a l’escola, és objecte de burles”. En aquests casos, sí. Les otoplàsties són molt freqüents o també si hi ha alguna piga molt visible, per exemple.
Com és treballar amb pacients pediàtrics i les seves famílies? És molt maco. És un compromís amb la família i, si el seguiment s’allarga, al final tens un vincle molt estret amb aquests pacients perquè els has seguit durant molts anys.
Després de nou anys a Sant Joan de Déu, amb quina idea arriba al Parc Taulí? Una mica copiar a petita escala un model que és el de Sant Joan de Déu i el de la resta d’Europa. Al final, els grans hospitals que tracten aquests pacients tots treballen amb un comitè que té cadascuna de les figures que t’he dit: des del logopeda, l’assessor de lactància, l’obstetra, que també fa el diagnòstic prenatal, l’otorrinolaringòleg, el maxil·lofacial i la cirurgia pediàtrica.
