Un relat d’història sabadellenca amb una mostra de fidelitat

Hi ha diverses maneres de valorar l’art en la pintura artística. De la contemplació d’un quadre en pot esdevenir que no transmeti cap mena d’interès a qui se’l mira o, ben al contrari, que li provoqui una successió de diferents emocions que vagin directament al seu cervell. És possible, també, que a més d’emocions desperti a l’observador una gran sensació de curiositat, una necessitat de saber tot el que envolta aquella obra. En el cas concret d’aquest article, de la contemplació d’un dibuix al carbó i del posterior seguiment i rigorosa recerca, en va sortir un petit relat de la història de Sabadell d’inicis de segle XX. Una crònica que tracta de les difícils relacions entre l’Església catòlica i l’Església evangelista –els anomenats protestants– i les conseqüències que representava per a la societat d’aleshores. També deixa una sensació d’humana, tendra i potser ingènua, però intensa, mostra de fidelitat.

Diu el diccionari que la fidelitat consisteix a no mancar a la fe promesa a allò a què s’ha compromès envers algú i, també, a ser constant en la lleialtat envers aquell amb qui hom té un lligam d’amor, de gratitud o d’honor. Així, la fidelitat representa un dels puntals del matrimoni. Hi havia una època en què s’acceptava que el matrimoni era per a tota la vida. “... i et prometo que et seré fidel en la prosperitat i en l’adversitat, en la salut i en la malaltia, i que t’estimaré i t’honraré tots els dies de la meva vida”. “Junts fins que la mort ens separi”, també es deia, o es diu. Tradicionalment, el matrimoni ha complert funcions que tenien a veure amb la unió de famílies, la conservació del patrimoni, la cura dels nens i dels pares, a la vellesa, un espai de protecció social per a la dona. Viure la fidelitat es tradueix en la joia de compartir amb algú la pròpia vida, i procurar la felicitat i la millora personal de la parella. La fidelitat és un valor fonamental que s’aplica directament amb amics, amistats, familiars i companys de feina. No obstant això, la fidelitat s’aplica més directament a les relacions de parella entre nuvis i entre esposos.

El relat que ens ocupa comença quan el col·leccionista sabadellenc d’art Enric Orriols va adquirir un quadre que consistia en un dibuix al carbó, obra del també sabadellenc mossèn Josep Maria Bosch. El tema del quadre és la figura d’un jove, amb mirada clara, ben pentinat i ben vestit, assegut i fullejant les pàgines d’un llibre. Tot el que va saber d’aquell jove és que el seu cognom era Vallès i que havia mort pels volts del 1912. Així li ho va dir el mateix venedor. Amb aquestes dades, l’Enric es va posar a fer recerca, tal com havia anat fent amb els més de dos-cents quaranta quadres que omplen la seva galeria. Va consultar a l’il·lustrador sabadellenc Salvador Fabà, nebot-net de mossèn Josep Maria Bosch, autor del retrat. També va consultar l’Arxiu Històric, el Registre Civil i l’Arxiu-Museu de la Puríssima. El primer que va saber, pel certificat del cementiri de Sabadell, és que aquell jove era Antoni Vallès Corominas, que va morir el 25 d’agost del 1912 i que va ser enterrat a la fossa comuna dels dissidents. Comentant aquesta darrera qüestió amb qui li va vendre el quadre, va saber que l’Antoni Vallès era protestant (seguidor de l’Església evangèlica). També va saber que el quadre va estar penjat més de setanta anys al menjador de l’Assumpció Gumbert i Ferran, la primera propietària. Que aquesta senyora va morir l’any 1987 a l’edat de 98 anys i que era la promesa de l’Antoni Vallès, l’any 1912, quan aquest va morir.

Seguidament, l’Enric va buscar tot el que va poder sobre l’Església evangèlica i va trobar l’obra de Carles Raurell Vidal Apunts d’història de la primera Església Evangèlica Baptista de Sabadell, cent anys de testimoniatge. 1889-1989, publicada l’any 1990, en què explica que els inicis del culte de tipus evangèlic a Sabadell, encara que molt sui generis i sense cap mena de guia, tenien lloc a casa de la família Rifà: Primitiu Rifà, la seva esposa Gràcia Rius i la seva filla Agnès. El matrimoni Rifà era qui feia els sermons i qui llegia la Bíblia, i la seva filla ajudava en la celebració de la Santa Cena. D’aquesta manera van passar una temporada. Era cap als anys 1873-1874.

Al mateix temps, i des del 1877, un suec, Eric Lund, estava treballant a Espanya i obrint esglésies per tota la costa mediterrània. Durant un temps va tornar a Suècia i va engrescar els baptistes del seu país a col·laborar amb els espanyols. Va ser així com, sota la protecció de la Unió Baptista Missionera Americana i els baptistes suecs, van arribar a Catalunya alguns ajudants de Lund, entre ells, Joan Uhr.

El 1886, Uhr va prendre contacte per primera vegada amb el grup de Sabadell, que en aquells moments era format per unes 30 persones, i els va alliçonar en l’evangeli veritable i en la forma correcta de portar els cultes. Durant alguns mesos, els anava visitant, tot observant els seus progressos. Un temps després, Uhr va marxar a Suècia, on, el 26 de juny del 1889, va contraure matrimoni amb Cecilia Wisquist, i va tornar tot seguit a Sabadell per establir-s’hi definitivament com a pastor. Cap a finals del 1889, o començaments del 1890, Joan Uhr va batejar trenta membres i va constituir definitivament l’església. En aquells moments, les reunions que es feien a la casa particular de Primitiu Rifà, al carrer de Gurrea, es van traslladar a un petit local situat al carrer de Calderón, número 62, on la comunitat es va estar fins al març del 1895. Aquest local era molt petit i, tan aviat com van poder, en llogaren un de més espaiós situat al carrer de Montserrat núm. 57-59, on van romandre fins al 1904. El nom d’algun d’aquells primers batejats ha quedat per a la història: a part del matrimoni Rifà i la seva filla hi havia les germanes Maria, Teresa i Paula Corominas, Martí Morral, Ignasi Vallès, Isabel Vila, Joaquima Vda. Pons i Antoni Morral, anomenat “el ceguet”.

Es començaven a lligar caps, entre les persones batejades hi havia els pares de l’Antoni: Ignasi Vallès i Maria Corominas. D’aquest matrimoni en van néixer quatre fills. Malauradament, aquesta família va tenir un recorregut vital ben curt, en el transcurs de dotze anys varen morir tots els seus membres: el pare, Ignasi Vallès Estany (1845-1915), la mare, Maria Corominas Falguera (1858-1923), i els fills, Francesc (1882-1922), Antoni (1887-1912), Raquel (1892-1924) i Manuel (1902-1912).

Aquells temps a Sabadell predominava la personalitat de Fèlix Sardà i Salvany, impulsor de l’Acadèmia Catòlica, que ell mateix es definia com a integrista. Per ell, tot el que no era catolicisme, eren heretgies. Ja se les havia tingut amb els espiritistes anys abans, quan va escriure a ¿Qué hay sobre el espiritismo?: “Se equivoca usted señor espiritista, y está usted muy mal informado, por no decir muy ignorante, en lo que toca a nuestros asuntos. La Iglesia exige actos de fe, pero de fe racional y fundada; la Iglesia empieza por probarnos de un modo que no admite duda alguna la divinidad de Jesucristo y la autoridad de su magisterio como representante de él, y sobre estas dos bases funda todas sus enseñanzas, formando de ellas una verdadera ciencia, que es la teología”. Per Sardà i Salvany l’Església evangèlica era, també, una forma d’heretgia.

Explica Andreu Castells que les col·lisions entre lliurepensadors, protestants i catòlics tingueren diverses alternatives. En general, els demòcrates es limitaven a esvalotar els infants i els vells asilats, que, per obligació, formaven en els seguicis dels enterraments de persones importants. La defensa dels catòlics voltava al voltant de condemnar a les flames de l’infern als dissidents. Aquests repartien, a la sortida de missa les Hojas Piadosas, de Nakens, que en competència amb la Hoja Dominical, anaven a parar a mans dels feligresos catòlics. També foren freqüents les col·lisions entre catòlics —més aviat carlins— i radicals, com ja n’hem vist algun brot. Malgrat tot, la tradició imperava i la justícia sempre estava amatent a salvaguardar la imatge dels catòlics: el primer d’abril del 1912 va tenir lloc a l’Audiència un judici contra Víctor Hugo Palasí Cester, acusat de difondre un full volant amb el títol Lee pueblo y reflexiona, la qual es considerava un groller insult contra el clergat catòlic, especialment contra els jesuïtes, els frares i les monges. La vista tingué lloc a porta tancada i el fiscal va demanar tres anys, sis mesos i vint-i-un dies d’estranyament a una distància mínima, des de Sabadell, de cent vint-i-cinc quilòmetres, multa de cinc-centes pessetes i les costes.

I el perill contra els catòlics no era tan important. L’estadística dels enterraments al cementiri, corresponent a l’any 1910, era de 610 al cementiri catòlic, 32 al cementiri dissident i 1 al de no batejats.

Els protestants eren minoria i estaven mal vistos, segurament per aquestes raons els pares de l’Assumpció Gumbert no veien amb bons ulls i posaven entrebancs al prometatge de la seva filla amb l’Antoni Vallès, un protestant. Per ella, no n’hi va haver prou amb aquesta injustícia, va haver de viure, a més, la mort per tuberculosi del seu estimat a l’edat de 25 anys. Ella en tenia 23. El seu germà Josep va demanar al seu amic mossèn Josep Maria Bosch que dibuixés aquell retrat i li va regalar. L’Assumpció va morir soltera i va viure sempre acompanyada del retrat de qui havia de ser l’home de la seva vida. Una forma singular, però ferma, d’intensa fidelitat.