Els safaretjos i les fonts de Sabadell

Avui dia, a Sabadell, el consum d’aigua domèstica ve a ser d’uns 100 litres per persona i dia. Molts anys enrere no totes les cases disposaven d’aigua corrent. A final de segle XIX, l’any 1877, quan Sabadell va rebre el títol de ciutat, a les cases no hi havia aigua i als carrers no hi havia ni clavegueram, ni desguàs, ni pavimentació. Tot i que el projecte del clavegueram es va iniciar l’any 1852 i es va ampliar el 1863, no va ser fins dues o tres dècades després que es va començar. Alguns veïns tenien pou mort o pou negre. La riereta era el clavegueram general de la ciutat. L’aigua no arribava a tothom. L’embassament de Ribatallada va ser el primer abastiment d’aigua de la ciutat. La insalubritat ocasionada per la manca d’aigua i de clavegueram era origen de malalties i epidèmies. La de còlera de l’any 1854 va causar centenars de morts i es va aturar al capdavall de la Rambla. No va ser cap miracle. La Rambla era la part més nova de la vila, s’havia començat a urbanitzar l’any 1840. Aquella zona, per ser més nova, tenia més salubritat i el que era més important, l’aigua sense contaminar.

Les cases que podien tenien pous particulars. L’Ajuntament pretenia que, l’any 1877, hi hagués un safareig per cada 1.000 habitants i una font per cada 200. Pretensió que mai es va complir. Llavors, quan la vila tenia 18.247 habitants, hi havia 2 safaretjos i 17 fonts. Marià Burguès explica que al seu temps les fonts es podien comptar amb els dits i que la millor era la del carrer de la Salut. L’any 1940, amb 48.200 habitants, hi havia 6 safaretjos i 62 fonts.

Mercè Argemí i Esteve Deu escriuen a 900 anys d’història de l’aigua a Sabadell, del segle XI al 1949: “La resta de la població, la immensa majoria, durant molt de temps, va haver d’anar a buscar l’aigua que necessitava per al seu consum a les fonts públiques, situades més o menys lluny del seu domicili, i havia d’anar a rentar la roba als pocs safaretjos públics de la ciutat. Alguns disposaven a més de pous a casa seva, a vegades compartits amb algun veí, molts dels quals estaven contaminats per filtracions de clavegueres o de pous morts. A final dels anys quaranta, si bé ja eren més nombroses les famílies que disposaven d’aigua corrent als seus domicilis, encara es podien considerar privilegiades en una ciutat en la qual predominaven les que no en tenien”.

El safareig del carrer de la Font Nova era, segurament, el més antic. Data d’abans de mitjà segle XIX. El creixement de la ciutat amb el canvi de segle va comportar la construcció d’altres safaretjos: el de ca la Daniela, destinat en un primer moment a rentar la roba dels infecciosos, situat al costat del riu Ripoll; el del carrer de Blasco de Garay, situat entre els carrers de Riego i Gurrea (1910); el del carrer de Sant Isidre, a la Creu Alta, entre els carrers de Borràs i Papa Pius XI (1913); el del carrer de la Reina Elionor, entre els carrers de Manso i Fiveller (1931), i el del carrer de Ferrer de Blanes, cantonada amb el carrer de Sardà (1938).

Expressions com fer safareig o fer bugada procedeixen precisament de la funció social que complien els safaretjos, indrets on les dones s’agrupaven per rentar la roba i al mateix temps comentar afers del veïnat i del poble. El safareig s’obria cada dia de la setmana, perquè la jornada laboral era de dilluns a dissabte; l’horari era de les set del matí fins a la posta del sol. Així, després de la llarga jornada de treball a la fàbrica i de fer la feina de la casa, les dones anaven als safareigs a fer la bugada. Allà s’esplaiaven i feien, mai millor dit, safareig, ja que d’aquí precisament va sorgir l’expressió.

La roba blanca es deixava en remull, una bona estona, amb aigua calenta i lleixiu, a l’interior d’uns coves de llauna cedits per l’encarregat del safareig. La roba més bruta es posava al fons del cove i la més neta, a sobre. La roba de color es rentava amb el picador i en un safareig a part. Cada pica tenia una funció: dues eren per ensabonar la roba i les altres dues per esbandir-la. Quan hi havia una malaltia infecciosa, era obligatori rentar la roba dels malalts en una pica a part per no propagar la infecció. A partir de l’any 1862, l’Ajuntament va nomenar dos encarregats per a la neteja dels safareigs. L’any 1908, es va realitzar la concessió dels safareigs públics a Josep Juan Muns, el qual s’ocupava de fabricar el sabó i el lleixiu i tenia cura de la neteja i vigilància dels safareigs, amb l’ajuda dels encarregats.

Els preus els establia l’Ajuntament i era el mateix encarregat del safareig qui venia a les dones el sabó, el lleixiu i l’aigua calenta, que s’escalfava en una caldera allà mateix. Els encarregats també s’ocupaven de vigilar els cubells amb la roba en remull i de canviar l’aigua un o dos cops per setmana. Els anys cinquanta del segle XX, amb l’arribada més o menys generalitzada de l’aigua corrent a les cases, després de la creació de la Companyia d’Aigües de Sabadell, els safaretjos van anar desapareixent. El safareig del carrer de la Font Nova data del 1833, època de gran creixement urbanístic a Sabadell. Tot i això, l’edifici actual és del 1892, any en què l’arquitecte Miquel Pascual i Tintorer va fer un projecte d’estil modernista per tancar-lo i cobrir-lo. Durant aquells anys, el safareig s’obria cada dia perquè les dones anessin a fer la bugada després d’una llarga jornada de treball a la fàbrica i a casa.

Està situat a la cantonada dels carrers de les Paus i de la Font Nova. Quan els habitants del nou barri reclamaren fonts per proveir-se d’aigua, es van iniciar els tràmits per a la seva construcció. L’1 de novembre del 1829, Joaquim Mornau d’Amat va donar un terreny a l’Ajuntament, amb la condició de fer-hi un rentador públic i una font que fos de lliure accés. La construcció va ser possible gràcies als diners obtinguts de la venda de 3 plomes d’aigua als fabricants Pau Turull i Josep Tardà. (1 ploma d’aigua és una mida de cabal hidràulic variable segons el municipi, però podríem dir que una ploma serien 2468 l/dia).

Trenta anys més tard, el consistori va acordar aixecar un mur de 9 pams per tancar-los. La causa d’aquesta obra té a veure amb diferents queixes: unes fonts parlen de ciutadans que consideraven que allà s’hi veien imatges immorals, i per tal de veure les dones fent la bugada, i d’altres, que foren les mateixes dones que reclamaven protecció contra el sol, el vent i la pluja. El projecte de tancament i de cobriment no va ser presentat, però, fins al 1892, i l’any següent es van dur a terme les obres. Miquel Pascual Tintorer, arquitecte municipal llavors, en va elaborar el projecte. L’edifici és de planta rectangular, amb una teulada a un vessant, obert per tal de recollir i aprofitar l’aigua de la pluja. L’obra és d’obra vista, amb un fris de rajoles valencianes fetes amb la tècnica de la trepa. A l’interior, hi havia 2 grans safareigs, i al costat de la porta hi ha la font de forja. El 1997, es va dur a terme una rehabilitació. Avui, estan museïtzats i són visitables a través del Museu d’Història de Sabadell.

El safareig del carrer de Blasco de Garay era d’estil modernista, obra de l’any 1910, de l’arquitecte Josep Renom. Està desaparegut. No se’n conserva res de res.

Els safaretjos de la Creu Alta es poden qualificar de modernistes, amb els esgrafiats amb referències vieneses i l’estucat de la façana acolorit. Es van construir en uns terrenys que l’Ajuntament va adquirir per subhasta l’any 1910. L’augment de la població al barri de la Creu Alta va fer necessària la construcció d’uns safaretjos. El maig del 1913 es va fer l’encàrrec a Josep Renom i Costa, arquitecte municipal, de bastir-hi uns safareigs públics. Ocupen l’illa delimitada pels carrers del papa Pius XI, de Borràs i de Sant Isidre. Es va construir el 1913 i si bé en un principi estava previst que en un extrem s’aixequés una casa de planta i pis, al final el projecte va ser modificat i va quedar tal com està ara.

És una obra de maó vist amb un revestiment de pedra irregular en la part baixa i d’estuc a la resta de façana, el qual està decorat amb uns esgrafiats a base d’espirals i ones que remarquen la influència del modernisme de tipus austríac en l’obra. Un coronament mixtilini remata l’edifici. L’interior dels safaretjos es va malmetre durant el seu abandonament. La rehabilitació d’aquest espai es va dur a terme en el període 2002-2006. Es va restaurar respectant i conservant els elements arquitectònics originals i s’hi van afegir les comoditats i els serveis necessaris propis d’una biblioteca. Aquestes obres han permès recuperar un equipament patrimonial i alhora donar-li un ús per a la ciutadania. Des del 2006 estatja la Biblioteca de la Creu Alta. L’antic Safareig de Gràcia està situat al carrer de la Reina Elionor, 110. Era un edifici projectat per Josep Renom i Costa entre els anys 1930 i 1931. Tan sols en queda la façana principal, la resta és obra nova i actualment és seu de gestió administrativa local.