Noms, malnoms i personatges típics del Sabadell antic

A inicis del segle XX, era molt ampli el ventall de malnoms amb què es coneixia a molts veïns de Sabadell. Eren coneguts i populars: el Cèntim, el Xavo, el Tres-quartos, el Sis dits, el Timbaler, el Titalero, el Negret, l’Advocat dels pobres, el Cacamalatar, el Génit, el Caimàn, el Caró, la Muda (una captaire muda que anava amb una campaneta per fer-se sentir) o el ceguet del violí.

Hi havia carreters com el Reverendu, el Malet, el Peixeter, el Fleca, el Salao, l’Hermós, el Pinxo, el Viralotxo, el Noi-maco, el Nas, el Pajares, el Serrano, el Trepitja, el Cap blanc, el Nets, el Titó, el Collona, la Patata.

Fleques com cal Quatre d’oros, cal Ploraire, cal Tatarra, cal Malé, cal Riberu.

Tavernes com: cal Mamà, cal Xic, cal Quim del vi, cal Sacs, cal Beguda, can Titoles, ca l’Ànima, ca la Xica, ca la Xaixa, ca la Pepa-xona.

Botiguers com el Picant, el Pendientu, el Solapes, la Pota rossa, cal cigronet, cal Mià, cal Tarrida, cal Neio, cal Pisnarro, cal Calé, cal Tres.

Altres sobrenoms eren: cal Quart de nou, cal Vermell, cal Pa-i-ceba, cal Pa amb oli, cal Paies, cal Cordill, cal Raspall, cal Paperina, cal Pinyoner, cal Gran, cal Mefis, cal Naipe, cal Bitxa, ca l’Indiot, cal Bou, al Pollastre, cal Mistos, cal Rocà, cal Taió, cal Cascante, cal Verinet, cal Quisquis, cal Xafamerdes, cal Talonets, cal Modes, cal Nas d’Olla, cal Panxa, cal Patatero, cal Gordo, cal Rebenta-calderes, cal Just, cal Jut, cal Rei (fabricant de l’anís del Taup), cal Lau, cal Pica-cartrons, cal Ros de les unces, cal Talla-naps, cal Peret del Cul, cal Pau-lleganya, cal Pela esquenes, cal Goita-pardals, cal Pau-sense, cal Fusté-sec, cal Magalla, cal Pere Minaire, cal Magí de les dones, cal Pelendengues, cal Ferrer dels Honors, cal Gat-negre, cal Gall, cal Noves, cal Xeris, cal Roio, cal Sevillano, cal Nunci, cal Descalç, cal Parrona, cal Bato, ca l’Aleix, cal Cames-de-catre, cal Pau-tara, cal Pau lleganya, cal Fem, cal Pixa-cansalades, cal Tres-germans, cal Cendraire, cal Apotecari del Pou, cal Rompa de la Boca xica, cal Noi maco, cal Jamba, cal Botes de Peix, cal Tres-cents, cal Noi-tòlit, cal Fuaranta, cal Patum, ca la Gràcia, ca la Manena, ca la Petoia, ca la Pona, cal Noia, cal Rumbanta, cal Campaneta, cal Panxa-negra, el Pells, el Pastetes, el Xato, el Mulà (tira pits de parteres), el Xamparrina, el Mama-dits, el Mingo gros, el Xuflero, el Marc-congra, el Noi-maco, el Calau, el Pere negre, el Cames, el Xiquitin, el Marista, el Benet de la Pipa, el Grill, el Frare, el Botifarra, el Traga-ninyos, el Metre, el Pissarrí, la Pots, la Viuda alegre, la Ninot, la Marranera, la Reventa-catres, la Guixa, la Pillots, la Bien dicho, la Llambrocs, la Cotillots, la Patrocinia, la Tenoros, l’Amalia de les Pelades, l’Auverginia, les de Cain i les Llacets. 

Marià Burguès, a Sabadell del meu record, parla dels: Tambó, Curaporcs, Xarric, Milhomes, Xalapó, Solapes, Marduix, Mig senyor, Xuma, Gandumbes, Tres-cents, Marrané, Solfa, Sangoneres, Taral·lara, Peu fi, Nyega, Vamba, Mamà, Esquerdat, Xocolata Pansit, Bolero, Escapsat, Sucarrat, Galupa, Ploraire i d’altres com Manel de la pipa, Cap de fusta, Pau del cul, Tomàs de la feredat, Mulà tirapits, Jaumet del flabiol, Tonet de la guitarra o Félix nunci. Molts d’aquests malnoms van gaudir de popularitat durant anys i alguns com: Noi Maco, Xato, Gravat, Gravadet, Guixa, Guixes, Vermell o Teies van arribar fins a final de segle.

Els capellans més populars a inici de segle XX eren: Mossèn Sivelleta, Mossèn Basquinya o Mossèn Solà. Explica Albà Rosell a Minúcies Sabadellenques que el més pintoresc dels homes amb faldilles i amb teula, era certament el conegut per en Mossèn Sivelleta, pel fet de calçar les clàssiques sabates de clergue amb sivelles. Per fer-lo enrabiar, la quitxalla i alguns majors també li deien Mossèn Sigaleta i, segons rumors, el mot no era tan desencertat per a quan els anticlericals –que llavors n’hi havia molts– deien que havia hagut de saltar alguna finestra o alguna muralla amb la sotana a les mans, tot aguantant-se els pantalons i, fugir cames ajudeu-me.

Un personatge que no fugia, però feia fugir amb les seves sonores flatulències era en Cacamalatar. De nom Lluís i cadiraire d’ofici, camacurt, però ample d’espatlles, anava pels carrers oferint-se per adobar cadires de boga amb el seu crit de “el cadiraireeee...! Home de poca instrucció, anava mal guarnit i utilitzava un llenguatge groller. Quan les coses no li sortien prou bé s’exclamava sempre dient: “caca”. Aquesta paraula la repetia enfadat i sovint. Quan les coses no li anaven bé, tot era una caca. Però la caca més grossa de totes era pels militars. De manera que la seva expressió més eloqüent i exagerada i acompanyada d’una forta ventositat, mentre aixecava la cama esquerra era: “caca pels militars”. Aquesta frase repetida amb rapidesa i a dojo, amb el temps va esdevenir en “cacamalatar”, nom amb què el veïnat el va batejar per sempre. Algú deia que li faltava un bull. Altres el tenien per un benaventurat. Alba Rosell el definia com un pobre home consumit per l’alcohol. El que sembla veritat és que en Cacamalatar havia estat una víctima de la Guerra de Cuba. Que allà va passar moltes penúries i li va quedar un record tan desastrós dels militars que els recordava amb sonores ventositats. 

Un dels personatges d’aquella època amb la feina més singular era el Mulà. Una feina ja desapareguda i molt difícil de classificar, però important i necessària que en determinades situacions i moments, era vitalment imprescindible. A finals de segle XIX, a Sabadell, no hi havia extractors de llet materna. Aquells senzills aparells utilitzats avui dia, que permeten extreure la llet dels pits de la mare, per poder alimentar els nadons en els casos en què per causa d’horaris o d’ocupació, la mare no els pot alletar directament. Aquests tipus d’aparells no existien aleshores. Llavors, en situacions molt concretes, es feia necessària la col·laboració del Mulà.

Realment el seu cognom era Molar i era conegut com el “tirapits”. Un sabadellenc amb cara rodoneta i de noi, però que passava de la seixantena. També tenia els ulls de rata i estava totalment desdentegat. Tot i que la seva funció es podia considerar profilàctica, i en certs casos, terapèutica, les dones, algunes, se’l miraven amb posat de repugnància i de fàstic: «Ai uix, el Mulà tirapits», deien en veure’l. 

Quan a alguna partera, després de la pujada de la llet, se li endurien o se li nuaven els pits per excés, o per agrumollament, i el nadó no podia succionar amb prou força, hi havia el perill de l’aparició d’inflors molestes, perilloses clivelles o, fins i tot, ferides complicades. Aleshores eren necessaris els auxilis del Mulà, que amb el seu art, solucionava, tant les molèsties de la mare, com la necessitat del nadó.

Les dones que es trobaven en aquest cas, dubtaven, per vergonya, en anar a cercar els seus serveis. Només quan la situació s’agreujava hi havia, sempre, una bona veïna, una consellera o alguna parenta que es brindava per fer-ho. El Mulà resolia, amb ofici, el problema xuclant els pits nuats, agrumollats o massa plens. S’agenollava al davant de la partera, que asseguda en una cadira, li mostrava la davantera perquè ell comencés la feina. Després de la seva acció, baixava la inflor i deixava el mugró desembussat i en condicions que el nadó pogués succionar amb la seva força la pròxima alletada. Quan l’anaven a cercar, l’home no es feia pregar. Es conformava amb una pesseta per assentada, una llesca de pa i un got de vi. 

Anys més tard, ja dins el segle XX, un seguidor de la labor del Mulà era el Pisnarro, que vivia prop de la plaça del Mercat. Es dedicava a ensenyar a conduir i també, però ocasionalment, a xuclar pits nuats, agrumollats o massa plens. Abans de començar, però, havia de tenir la precaució de treure’s la dentadura postissa.

A partir de mitjan segle XX el personatge més famós de Sabadell, però, va ser el Sánchez, el carameler. Era molt habitual veure’l al vestíbul del Cine Campos proveït d’una safata que duia al davant del pit, amb una beta ample de vellut penjada al coll, venent caramels, bombons o tabac. Això era a mitjan cinquanta. El seu ofici era carameler, tot i que havia fet moltes altres feines com manobre i guardacotxes. Era un bon jan que mai s’enfadava amb ningú. Ni amb els que es reien d’ell. 

En Rafel Sánchez Moliné, encara que nascut a Badalona, va esdevenir sabadellenc popular i cèlebre. Potser també un pelet víctima dels que se n’aprofitaven.

Un dia de mitjan seixanta, es va inaugurar una agència de viatges a la Rambla i va ser contractat per fer de mim, al davant d’aquella oficina, amb l’aposta que qui el fes riure guanyaria un viatge. Ningú ho va aconseguir. Ja de més gran, a l’ocàs de la seva vida, feia de mosso al pàrquing de cotxes al Castellet de Sant Quirze.

Hi ha fotos d’ell vestit de pagès català, de cosac o amb uniforme marcial. El 14 de juliol de 1975 va encaixar la mà amb el príncep Juan Carlos en la inauguració de l’autopista Barcelona-Terrassa. Va ser dels darrers actes de la seva vida, va morir aquell mateix any.

Coetanis amb el Sánchez foren noms famosos: Quilili, Tirallarg, Paitrocs, Peñín policia, Pascual guàrdia urbà, Pisnarro, Mambo, Solsona, Bardissa, Bólits, Manco, Terrassa, Catorzepeces, Sacdeborra, Advocat dels pobres, Xato, Jacas, Toni melenes, Pasieguito, Fabulós o Roling. I, també, la Ció, la Mixeta, la Morritos, la Sotracs, la Gina, la Petroli, la Popeye, la Rebentaixetes, la Ferroviaria, la Matarile, la Carol, la Menxu, la Miracielos, la Piupes, la Rumbera, l’Angelines, la Nyeunyeu.