A Sabadell, l’hospital Parc Taulí fa unes 1.000 primeres visites cada any a persones que presenten algun tipus de deteriorament cognitiu. D’aquestes, aproximadament el 60% de les demències són degudes a la malaltia d’Alzheimer. La xifra posa de manifest l’impacte d’una condició crònica i degenerativa que, segons dades del Departament de Salut, l’any passat afectava 51.335 catalans. La doctora Carme Prat, especialista en demències del Parc Taulí, assenyala que la majoria dels casos són “esporàdics i no tenen una base genètica coneguda”. Només un petit percentatge respon a formes hereditàries, que poden aparèixer abans de la cinquena o sisena dècada de vida. Entre els símptomes que poden fer saltar les alarmes hi ha les pèrdues progressives de memòria, la desorientació i les dificultats amb el llenguatge, explica.
L’Alzheimer té una incidència especialment elevada en les poblacions envellides. Les estimacions que maneja el Parc Taulí situen la prevalença en el 2,5% de les persones majors de 65 anys i el 40% de les majors de 85. El pronòstic, però, continua sent molt variable i, des del diagnòstic fins a les fases més avançades de la malaltia, poden passar més de deu anys. En aquest context, els especialistes insisteixen en la importància de detectar els primers senyals i començar l’abordatge com més aviat millor.
Un moment “esperançador”
Precisament, el tractament de l’Alzheimer es troba en un moment de canvi. Fins ara, els fàrmacs disponibles actuaven principalment sobre els símptomes de la malaltia. Ara, l’arribada de nous medicaments com lecanemab i donanemab obre la porta a intervenir sobre alguns dels mecanismes biològics associats a la malaltia. L’Agència Europea de Medicaments (EMA) ha recomanat i autoritzat la comercialització d’aquests tractaments, indicats per a persones adultes amb Alzheimer en fases inicials i sota determinades condicions. “Els nous fàrmacs obren un futur esperançador per als usuaris que pateixen l’Alzheimer i conseqüentment per a les seves famílies”, explica la doctora Prat. “Sens dubte marcaran un abans i un després en l’abordatge”, afirma.
- Alzheimer
- Juanma Peláez
Però l’Alzheimer no afecta només la persona diagnosticada. “Els cuidadors són els grans oblidats”, assenyala Judith Sánchez, directora de l’àrea de Persona i Família d’Alzheimer Catalunya Fundació, que posa el focus en l’impacte que la malaltia té sobre l’entorn més proper.
L’entitat ha atès en l’últim any més d’un miler de pacients i més de 2.000 beneficiaris indirectes, entre familiars i cuidadors. També ha acompanyat 265 persones que no podien comptar amb la seva família per fer-se càrrec. Alzheimer Fundació ofereix grups de suport per als familiars, conduïts per neuropsicòlogues, on es treballen aspectes com la gestió emocional, la presa de decisions i l’adaptació als canvis que provoca la malaltia. “L’impacte que té sobre la família és molt gran”, explica Sánchez, tant per les cures com per la transformació de la relació amb la persona afectada.
En aquest procés, defensa la importància de no perdre de vista el vincle amb la persona diagnosticada, fins i tot quan apareixen trastorns de conducta o situacions difícils. I també reclama que els cuidadors reservin temps per a ells mateixos. “La tendència dels familiars moltes vegades és donar-se 100% a la dinàmica de la nova realitat de la família” i acabar deixant de banda la vida social i els espais propis, alerta.
El diagnòstic en dones, més tard
Durant el 2025, es van diagnosticar 9.756 nous casos: 6.328 en dones i 3.428 en homes. Les dades han portat el Departament de Salut a posar enguany el focus en els biaixos de gènere en el diagnòstic. La conselleria adverteix que alguns símptomes inicials en dones poden atribuir-se a l’envelliment, a l’ansietat o a la depressió, fet que pot contribuir a retardar la detecció. També assenyala que algunes dones poden mantenir un millor rendiment verbal en les fases inicials, cosa que pot emmascarar dèficits lleus en les proves cognitives.
La mitjana d’edat dels casos diagnosticats el 2025 va ser de 85 anys en les dones i 82 en els homes. Salut apunta que la diferència no s’explica únicament per la major esperança de vida femenina i assenyala també possibles factors biològics i desigualtats socials acumulades al llarg de la vida. A més, les dones continuen assumint majoritàriament les cures informals de les persones amb dependència, amb conseqüències físiques, emocionals, laborals i econòmiques, detalla el Departament de Salut.
