Des de fa més de quaranta anys, un automòbil de color gris resta enterrat al parc de Catalunya. La sepultura d’aquell cotxe va voler simbolitzar l’enemistat absoluta entre els vehicles i el parc. El matí gris del diumenge 2 de març del 1986, el parc Catalunya es va veure sorprenentment animat gràcies a l’acció muntada per l’Escola Illa. En menys d’una hora es va fer l’enterrament d’un cotxe, primer a cop de pedres i després amb la pala d’una màquina excavadora municipal. Aquesta performance va ser un més dels actes que varen tenir lloc els diumenges 23 de febrer i 2 de març del 1986 quan, amb l’eslògan “Viu el parc! Comencem el parc de Catalunya”, l’Ajuntament convidava ciutadans i entitats sabadellenques a prendre part a la plantada d’arbres al parc. La primera jornada va correspondre a les entitats i la segona, a la ciutadania.
Els pocs sabadellencs que van anar al parc aquell diumenge, atès que divendres i dissabte havia plogut intensament, es van concentrar a mig matí al costat de l’enorme rasa oberta molt a prop de l’escultura metàl·lica que simbolitzava la primera pedra del parc i que s’havia erigit quinze dies enrere. La profunditat del forat descartava que es plantaria un arbre, per enorme que fos. El periodista sabadellenc Josep Mercadé, recentment traspassat, explicava al Diari de Sabadell del dimarts 4 de març que per les seves quatre rodes havia arribat a la cornisa del parc un turisme, marca Simca, model 1300 de l’any 1969, matrícula B-745.658 i de color gris metal·litzat. Tot i la seva antiguitat, demostrava gaudir d’un bon estat de conservació. El cotxe havia estat adquirit prèviament per l’Escola Illa per sotmetre’l al sacrifici de l’enterrament en públic. Situat davant de l’enorme rasa, amb un petit impuls va ser suficient perquè caigués al buit, però amb la mala fortuna que la part del darrere sortia a la superfície. Va ser en aquell moment precís quan l’excavadora municipal va prestar la primera ajuda. Un cop amb la seva pala tractora va ser el precís per enfonsar el turisme al nivell més profund del forat. Va acompanyar l’operació amb altres bons cops de cua per aixafar-lo trencant-li els vidres i planxa de la capota.
La violència de la màquina va animar els presents a contribuir en aquest especial enterrament amb el llançament de pedres i trossos de terres del desmunt realitzat al forat. Van ser moments eufòrics que recordaven passatges d’algun dels espectacles de La Fura dels Baus.
L’irreverent sepeli va continuar amb les evolucions de la màquina excavadora fins a donar sepultura al malaguanyat vehicle. Més tard, quan la terra sobrant s’amuntegava al panteó rústic, els sabadellencs que s’havien perdut l’enterrament preguntaven curiosos què era allò. En sentir la resposta, en rostres l’interrogant es feia més gran.
Per donar un toc d’imaginació al fúnebre acte, es va col·locar una làpida de marbre amb la inscripció bilingüe “Arborem conserimus. Vehiculum sepelimus - Illa-1986” (“conserveu l’arbre, enterreu el vehicle”). El toc final a la sepultura va consistir a marcar les seves enormes dimensions amb un producte de color ataronjat utilitzat als tallers de l’Escola Illa.
Sota la convocatòria “Viu el Parc”, representants de 170 entitats ciutadanes, escoles, instituts i altres, convocades per l’Ajuntament de Sabadell, van fer una plantada d’arbres al llarg del camí de la Ciutat que voreja la carena del parc de Catalunya. També es va inaugurar la primera escultura que simbolitzava un arbre sec. Situada a la zona més alta del parc, és obra de l’escultor sabadellenc Antoni Marqués, es coneix com l’Arbre de Ferro, té una alçada de 8 metres i va ser construïda a la Caldereria Guillem. Era el 23 de febrer del 1986, al cap de quinze dies, diumenge 2 de març, varen ser centenars de ciutadans que varen prendre part en la massiva plantada d’arbres. Aquella jornada festiva va ser la primera en què la gent sabadellenca van poder gaudir de la zona verda de la ciutat reivindicada majoritàriament.
- La sepultura d’aquell cotxe va voler simbolitzar l’enemistat absoluta entre els vehicles i el parc
- CEDIDA
No havia estat fàcil, l’any 1978, un manifest fet públic per la Comissió Permanent del parc de Catalunya convidava a una festa popular als terrenys del parc, amb eslògans com: “Sabadell té un dèficit de zones verdes equivalent a 85 Ha.” o “Sabadell necessita el parc de Catalunya perquè el seu espai se’ns ha fet imprescindible”, també, “Zones verdes suficients per a tots els barris i un parc per a tota la ciutat”.
L’any 1977 s’havia aprovat un pla per construir 3.300 habitatges en els terrenys del parc. Moltes entitats ciutadanes de Sabadell, 75 en total, van presentar recursos contra el pla, que es va aprovar igualment, però varen emprendre altres accions a favor del parc, com un intent de plantada d’arbres, l’any 1979, que va ser prohibida pel governador civil. La policia que anava de color gris havia impedit aquella primera plantada. Un parc al centre de la ciutat semblava una quimera. A més, els antecedents que hi havia a la ciutat de destrucció d’espais verds des de molts anys enrere, no convidava a l’optimisme.
Els anys vint, l’Ajuntament de Sabadell va convocar un concurs per a la redacció d’un projecte d’eixample i reforma de la ciutat que va quedar desert. Es va haver d’esperar uns anys per reprendre’l. L’any 1928 els arquitectes Josep Renom i Joaquim Manich van redactar el Pla General del Projecte d’Eixample i Reforma, en què ja es preveia la plaça d’Espanya, l’Eix Macià, el parc de Catalunya i el parc Taulí. Aquell projecte preveia un parc de Catalunya amb una extensió molt menor a l’actual. Tot plegat es va quedar només en un projecte.
El Pla Baldrich de l’any 1950 mantenia moltes similituds, però hi afegia l’estadi de futbol i apostava per construccions d’alta densitat a l’actual Eix Macià i de baixa intensitat al parc de Catalunya.
El Pla Parcial que resultava de l’aplicació del Pla Comarcal del 1978 dividia la zona del parc de Catalunya en els següents espais: 12,81 Ha per a Parcs i Jardins Urbans; 5,62 Ha per a Equipaments i Dotacions, i 10,73 Ha. per a Zona edificable. L’any 1977 s’havia aprovat un pla per construir-hi 3.300 habitatges. La majoria d’entitats ciutadanes s’hi van oposar, però sense èxit.
L’Ajuntament democràtic que va sorgir de les eleccions del dia 3 d’abril del 1979 va assolir l’objectiu de fer realitat el parc de Catalunya. Va iniciar el procés per tal de modificar el pla general i va començar a comprar terrenys. El 1984 l’Ajuntament va arribar a ser propietari d’un 90% dels terrenys del parc i va convocar un concurs d’idees. L’any 1986 es va presentar el projecte d’ordenació del parc, realitzat pels arquitectes Joan Roig i Enric Batlle.
La modificació del Pla Comarcal realitzada l’any 1986, invertia notablement les xifres en relació amb el Pla General i va dividir la zona en els següents espais: 26,85 Ha per a Parcs i Jardins Urbans; 6,18 Ha per a Equipaments i Dotacions, i 2,27 Ha per a Zona edificable. Tot plegat, 35,3 Ha de parc i la zona verda s’havia més que duplicat.
- Escultura d’Antoni Marquès
- CEDIDA
El 1988 es va aprovar definitivament el canvi de pla d’ordenació per construir l’Eix Macià i el parc de Catalunya. Un conveni amb l’Institut Català del Sòl va facilitar l’operació Eix Macià, amb la construcció de comerços i oficines. Els beneficis que va generar aquesta operació es van invertir íntegrament en la construcció del parc. El 1989 van començar les obres del parc i el 1992 se’n va inaugurar la primera part.
Amb l’eslògan “Cap al Parc!”, els dies 20, 21 i 22 de març del 1992 va tenir lloc la inauguració de la primera part del parc de Catalunya. El dia 20 es va obrir l’exposició al Casal Pere Quart; el dia 21 es va fer l’encesa de llums, perquè s’anunciava el parc com un espai tant de dia com de nit i el dia 22 des de les 10 del matí fins a migdia, la solemne inauguració del parc. En el prospecte es podia llegir: “Durant el matí hi haurà música i jocs per a celebrar el primer diumenge del parc de Catalunya. Els camins de la primera part del parc ja seran oberts per poder passejar i descobrir tots els racons, tots els detalls i imaginar totes les activitats que s’hi poden fer. A la una del migdia hi haurà el concert inaugural, als voltants de les dues es procedirà a la inauguració oficial i al llançament d’una traca aèria”.
Al parc hi ha tres escultures urbanes: Arbre de ferro, d’Antoni Marquès, situada al centre del terreny; A de barca, de Joan Brossa, a la gespa del costat del llac; i L’home de bronze, d’Agustí Puig, situada a la part alta del parc, escultura dedicada a Antoni Farrés, alcalde de Sabadell entre els anys 1979 i 1999.
El parc de Catalunya, la zona verda i punt neuràlgic de la ciutat va trigar setanta anys a ser una realitat. Es va inaugurar l’any 1992, però els primers projectes eren dels anys vint. Malgrat l’existència d’antics projectes, ni els més optimistes creien que arribés a ser una realitat.
