El nom de Sabadell apareix a la Carta al Baró de Linde sobre l’antiga i la nova població de Catalunya, un text primordial per a l’estudi de la toponímia catalana de les principals poblacions i de les diferents localitats i viles de Catalunya. És una obra de l’any 1780 de Jaume Caresmar, però publicada l’any 1821.
El Dr. Jaume Caresmar i Alemany, eclesiàstic, erudit i Abat del Monestir de Nostra Senyora de Bellpuig de les Avellanes, a la seva carta sobre l’antiga població de Catalunya, parlant de la vila de Sabadell, diu el següent: “No lluny de aquesta vila (Tarrasa) està la que anomenen Sevadell, de la qual als documents antics no es troba cap memòria sinó del castell de Rahona, que està al costat allà en gran part arruïnat. Es va començar aquella a poblar al segle tretze, i en el catorze va ser creixent la població per ocasió d’haver-se plantat allà algunes fàbriques de draps”.
L’any 1844, l’historiador sabadellenc Josep Salvany, a la seva obra “Reflecsiones críticas sobre la antigüedad de la parroquia de Sabadell”, corregeix Caresmar tot afirmant que el nom correcte és Sabadell i que ja existia el segle XII.
Caresmar també parlava dels Duran del Pedregar i els va catalogar com a fabricants molt rics (s. XVI) que per problemes de negocis havien quedat en honrats pagesos (s. XVIII). Al barri de Can Feu hi ha un carrer dedicat a Jaume Caresmar.
Una altra referència a Sabadell escrita per un autor no sabadellenc la trobem en el projecte de la carretera Barcelona-Sabadell-Terrassa (l’N-150), obra de l’enginyer de camins Ildefons Cerdà. Dins del projecte, de l’any 1845, Cerdà explica: “Sense més objecte que excloure Sabadell pel sol motiu de ser una població rival de Terrassa, amb més veïnat i d’un desenvolupament tal, que en el dia es construeixen simultàniament dos-cents edificis, de manera que situada en una plana molt vasta, Sabadell promet amb el geni, actiu i laboriós dels seus habitants, ser ben aviat una població de les més grans d’Espanya”. Cerdà justificava que Sabadell tenia prou importància per fer-hi passar la carretera que l’Ajuntament de Terrassa demanava que passés per Sant Quirze.
Víctor Balaguer, un dels més actius
Durant el segle XIX, un dels autors que més va escriure sobre Sabadell fou el senyor Víctor Balaguer, escriptor, periodista i polític espanyol i una de les figures principals de la Renaixença. Conegut com El trobador de Montserrat, en l’àmbit polític, va ser tres vegades ministre d’Ultramar i ministre de Foment.
En un article al Diari de Barcelona, 21 de maig del 1854, parlant de l’Aplec de la Salut, Balaguer escrivia: “Cada any, a mitjans del mes de maig, Sabadell celebra la seva famosa festa de l’Aplech. La importància mercantil d’aquesta vila, la seva glòria comercial, de la qual ha d’estar per cert envaïda, la franca i sabuda hospitalitat dels seus habitants, la celebritat mateixa de la festa, i la casualitat de tenir aquest lloc en el mateix mes en què terra i cel es vesteixen de gala, tot s’ajunta per a convidar als forasters, amb bells timbres als seus antics fastos.
Aquest any l’Aplec de la Salut s’ha celebrat amb tanta o més brillantor que els anys passats. Crescut ha estat el concurs, immens el nombre de forasters, i Sabadell ha rebut dignament els seus hostes, no desmentint els seus habitants i veïns la tradicional fama que d’hospitalaris gaudeixen.
- Sabadell: vista aèria
- Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Potser no hi ha cap altra població que com Sabadell s’hagi mostrat més digna del seu origen i més hagi respectat els seus tradicionals costums. Sabadell no és al dia sinó un dels mercats de Catalunya, com ho ha estat sempre i com, mitjançant Déu, espera continuar sent-ho per a més llustre i engrandiment del seu veïnat. És en el dia coneguda i reputada per la seva fabricació, i no es cregui que això sigui només d’ara, ja que ja al segle XIV gaudien de gran crèdit les seves fàbriques de drap, de tal manera que amb les seves manufactures proveïa Nàpols, Palerm i fins a la mateixa Holanda”.
També explica que: “A la nit van tenir lloc a un temps quatre o cinc balls diferents, però es van emportar la palma els del Café sabadellenc i del Teatre. Hi ha a Sabadell belles i agraciades noies que vesteixen amb luxe i coqueteria. Jutgeu doncs si tots dos balls estarien bé. El del cafè tenia una orquestra o cobla anomenada els Muixins, que gaudeix de molta i merescuda fama.
El Teatre estava preciós. Gràcies als desvetllaments d’un jove fabricant molt estimat a la vila, el ball no va deixar de desitjar res. El vestíbul del Teatre era ocupat per un jardí artificial ple de fullatge i de verdura, amb fanals de colors i il·luminades flors que brillaven entre les branques, amb gracioses glorietes, amb carrers sorrencs, amb estàtues que s’alçaven sota d’arcs formats amb branques d’arbres, i amb branques d’arbres, i amb brodava un pelegrí cordó de gas”.
El mateix Víctor Balaguer va escriure, l’any 1857, a la Guia de Barcelona a Terrassa pel ferrocarril: “Sabadell és una de les poblacions més importants i riques del Principat. Ha estat, després de Barcelona, el primer punt que ha adoptat el gas, estenent-lo profusament pels seus carrers, cases i fàbriques; té un bell teatre amb dos pisos de llotges i un de cassola, el teatre del qual es comunica amb l’espaiós i magnífic saló d’un casino muntat veritablement amb luxe i brillantor; posseeix una casa de caritat que honra sobre-manera a la vila; compta amb bells cafès on el luxe s’enllaça amb el bon servei; posseeix dos casinos, a més del citat, en un dels quals s’està formant una biblioteca, i mostra per fi amb orgull els edificis de les seves fàbriques, monuments de la nostra indústria, alguns dels quals són realment superbs. Té també aquesta vila la particularitat de ser una de les més hospitalàries de Catalunya, i els seus habitants que a lo incansables i actius en les seves empreses, reuneixen allò servicials i galants, tenen a honra i orgull el posseir en les seves coses no només als seus amics, sinó fins i tot a les persones amb les quals només els uneixen les més llunyanes relacions”.
El segle XX, Josep Pla, que fou el millor prosista de la literatura catalana, escrivia l’any 1971 a la Guia de Catalunya de l’any 1971: “Sabadell és una gran ciutat d’uns cent cinquanta mil habitants. Té un centre molt agradable, urbanitzat i esbarjós, extremament simpàtic, amb molt bones cases. Al voltant del centre, el cinyell industrial de Sabadell té aquell punt de mediocritat i d’escassa amenitat urbanística que caracteritza a tot arreu la concentració industrial. Té, a més, una perifèria caòtica, desordenada, on viuen molts milers de persones d’una manera bastant improvisada i precària. Fa uns quants anys la projecció sobre Sabadell de masses humanes provinents de les zones més pobres d’Espanya ha estat voluminosa. Aquesta immigració és un fenomen antic, i quan es produí amb una certa parsimònia donà origen a fenòmens d’arrelament positius i reals. Els darrers anys ha estat aparatós i ràpid i ha posat de manifest la incapacitat de les directrius generals.
Socialment, Sabadell és un dels alcaloides de l’esperit de Catalunya. L’ànsia d’ascensió social, que és una de les característiques de tot el país, es manifesta aquí amb tota la seva puixança. La forma més espontània de la manifestació de la personalitat és ‘individualisme i l’atomització. El motor inicial de la indústria no és l’associació, sinó la solitud, l’esforç personal. Això fa que la base de la vida de Sabadell sigui una constant ebullició, un esdevenir sistemàtic. És un escenari en què apareixen constantment noves personalitats, en què s’eclipsen obres, en què es puja i es baixa. És un ambient que sembla extremament adequat per a donar sortida a tot allò que un home pot tenir de més irreductible i de més insoluble. Aquesta manera de ser ha donat origen a una literatura crítica abundant.
- Plànol de Sabadell. 1963
Sumar-s’hi campanudament no sols és inútil, sinó innecessari. Som formats d’aquesta pasta i aquesta és una manera de fer acte de presència en la vida. Altres segueixen camins oposats. Tots tenen els seus avantatges i els seus inconvenients. Aquest camí és el nostre i ens hi hem de conformar.
El fet que la base social de Sabadell sigui constituïda per l’aparició incessant de nobles ambicions personals explica per què la ciutat és poc conformista, per què el seu clima econòmic i espiritual és de molta nerviositat i de curiositat constant i, sobretot, per què Sabadell va al davant de la indústria de teixits. Tot és molt sòlid a Sabadell, però el que Sabadell té de més sòlid és el canvi. La insatisfacció sembla tenir sempre més empenta que la immobilitat embadocada i l’estabilitat desfibrada. Exceptuada Barcelona, a Catalunya no hi ha cap ciutat més acostada a la vida, considerada com una lluita, que es pugui comparar a Sabadell. Vet aquí el que principalment dona interès a aquesta ciutat. Aquest interès és molt gran. És una ciutat desvetllada, una força en moviment constant, prodigiosament rica en ambicions, competència, ímpetu creador i iniciativa. En aquest aspecte, sembla que té un fons inesgotable, d’una gran fertilitat. D’acord amb aquesta contextura personal, Sabadell no pot ser una ciutat que es complagui en afectacions, en pseudo-realitats, en pompositats retòriques poc o molt enguixades. És, contràriament, una ciutat que tendeix a l’autenticitat, a la simplicitat, directa, viva, real. La manera de ser de Sabadell, clau de la seva història i de la seva força econòmica, la seva base social i indústria, tan individualista i atomitzada, podria donar a entendre que per la seva vitalitat mateixa, primigènia i inesgotable, tendeix una mica al caos. I, tanmateix, Sabadell és una lliçó autèntica pel que fa a la solidesa i tradició d’algunes de les seves institucions bàsiques”.
