Al llit amb Albert Pla i Peyu

"És un despropòsit", diu, a la sortida del teatre, un dels espectadors que aquesta tarda ha omplert La Faràndula fins a l’última butaca. "S’han trobat el hambre con las ganas de comer", li respon la seva acompanyant, lleugerament enrabiada. No queda clar si Albert Pla és la gana o si Peyu són les ganes de menjar. El que sí que queda clar és que el seu Hamlet, estrenat aquest 20 de setembre a Sabadell, no deixa ningú indiferent. Un festival de la comèdia on els atacs de riure, en alguns moments, són directament incontrolables.

Sobre l’escenari, dos llits d’hospital i la llum blanca i freda pròpia d’una habitació clínica. És l’habitació 313, on dos homes conviuen tancats entre diagnòstics cada vegada més absurds i una relació que es va complicant a mesura que avança l’obra. Dos pacients que, per moments, recorden l’Argant d'El malalt imaginari, de Molière, amb una obsessió rere l’altra i una forma de viure delirant. Un punt de partida que permet a Albert Pla i Peyu desplegar tota mena de recursos còmics: l’slapstick més proper als germans Marx o a Buster Keaton, els embarbussaments, la facècia grollera, les imitacions, el surrealisme, la incomoditat i, sobretot, una constant sensació que qualsevol cosa pot passar. Hi ha comèdia per a tots els gustos. És una mena d’amanida còmica en què caben gairebé tots els ingredients. També és metateatre: els personatges saben que són dins d’una comèdia, encara que en algun moment no quedi gaire clar si allò és un musical, un drama o fins i tot, un fulletó llatinoamericà.

La referència a Shakespeare serveix més com a excusa que com a guia. Peyu recorre una vegada i una altra al dramaturg anglès, mentre tots dos juguen entre ells i també amb el públic. I el públic, malgrat l’avís inicial que demana no tossir ni fer soroll durant els moments importants, també acaba formant part de l’obra.

En un dels moments de calma, quan els dos personatges dormen (o intenten dormir), algú de la platea tus. El personatge de Pla, que no aconsegueix agafar el son, no desaprofita l’ocasió: "No dormiré pas amb aquesta tos". La frontera entre guió i improvisació es fa difícil de determinar, especialment quan Peyu entra en el terreny de les imitacions i aconsegueix fins i tot que Pla es tapi la cara per contenir el riure.

La llengua és un altre dels grans motors de l’espectacle. El personatge de Peyu, Josep Maria, exerceix una defensa militant del català i converteix els castellanismes, els dobles sentits i les particularitats de l’idioma en una font inesgotable de gags. A això s’hi afegeix un embolic de noms: els dos protagonistes comparteixen el mateix nom, Josep Maria, una coincidència aparentment senzilla que acaba generant una cadena de confusions. Encara pitjor quan apareix la mare del personatge de Pla, que es diu: Maria Josep.

I si Pla necessita poca cosa per provocar el riure (un gest, una mirada, una pausa; gairebé la seva presència ja és suficient), Peyu aporta una energia més desbordada. Entre tots dos construeixen una mena de lliçó magistral de comèdia en què els recursos se succeeixen sense donar gaire temps a assimilar-los.

"Això no és un musical"

La música, a més, hi té un paper important. "Això no és un musical", canten tots dos en un moment que podria semblar directament extret de qualsevol dels musicals que marquen l'agenda de la Faràndula. Pla i Peyu canten a ple pulmó, ballen i trenquen els codis del gènere. La música es converteix així en un personatge més de l’obra, igual que la il·luminació i el so.

Precisament la il·luminació és un dels elements més ben treballats de la posada en escena. Senzilla en un inici, però capaç d’acompanyar els canvis de ritme, reforçar els gags i fins i tot provocar algun ensurt. També hi apareixen recursos propis del teatre de titelles que transporten l’espectacle, per moments, cap a una mena d’edat mitjana delirant.

Perquè sí, potser com deia l'espectador aïrat es tracta d'un despropòsit. Però és que, de vegades, no cal cap propòsit quan tens dos actors en estat de gràcia que gaudeixen damunt de l’escenari i fan gaudir el públic amb ells. Pla i Peyu juguen, canten, s’embullen, improvisen i es deixen portar per aquesta mena d’amanida de comèdia que és Hamlet. Una obra que és gairebé tot menys Shakespeare, encara que, ben mirat, diuen que Shakespeare ho és tot.

I a La Faràndula, almenys aquesta tarda, el públic ha aconseguit exactament allò que havia vingut a buscar: riure.