Jordi Marrón és de ciència i molt de lletres. Aquest professor de biologia, que des de fa anys provava sort amb la passió d'escriure, va guanyar el juny passat un dels premis més importants de la literatura catalana, el Premi BBVA Sant Joan de Literatura, per Manual de flotació. La novel·la es publicarà el 2 de setembre i es presentarà el dia 28 del mateix mes a la Llar del Llibre.
Eres a Portugal de viatge quan vas tenir un cop d’inspiració.
Com a escriptor et venen constantment idees al cap, però en aquest cas recordo exactament quan em va sorgir. Em vaig desvetllar un matí mentre els meus fills feien un curs de surf a Portugal. Sense sortir del llit, vaig estirar el fil. Em va venir al cap la imatge d’aquesta dona que s’emporta misteriosament unes cendres cap a Portugal després que se li mori la mare. Ja es veu que hi ha una mala relació, però el lector encara no sap per què, ni què hi va a fer ni què hi va passar vint anys abans.
I aleshores comença l’aventura?
El llibre està concebut perquè hi hagi revelacions que es van descobrint a mesura que la trama avança. Les històries es reconstrueixen en tres trams de realitat: la història del present, amb la gent que ella deixa a Barcelona i que la va perseguint; la història del seu dia a dia a Portugal, en aquesta arribada vint anys després; i la història del passat, en forma de capítols i flashbacks, en què s’explica la història dels vint anys anteriors.
L’empaita des de l’editorial fins al notari.
Són personatges que fan créixer la tensió a través de subtrames. L’editora és una espècie de parella. És com un rotllo que té també una mica d’estrany. La protagonista té un món interior gran, jutja els altres amb un punt de vista molt sarcàstic, amb molt d’humor negre, però veus que alguna cosa li passa perquè viu amb la mare encara molts anys després. No té una vida estàndard. No s’ha casat, no té parella ni fills.
Vas explicar a la presentació del premi que la veu de la protagonista se’t va imposar...
Realment no ho tenia previst. Jo soc bastant planificador. M’agrada molt, abans de començar a escriure el primer capítol, pensar en els personatges, el to de la novel·la, el món simbòlic, quines referències s’hi farien... Totes aquestes coses. Tenia pensat que fos un thriller càustic, amb mala llet, però la veu de la protagonista va anar agafant pes i, al final, la novel·la va acabar esdevenint un viatge autoparòdic, cínic i sarcàstic.
No caus en el sentimentalisme.
No, que va, en absolut. Hi ha una pèrdua i un dolor, però no com tothom imagina el dol, perquè ja es veu que entre aquestes dues persones no hi havia una relació normal. I això és el que, al final, fa avançar les trames: que hi hagi conflictes i que els personatges siguin complexos. Ja ho deia Tolstoi...
“Totes les famílies felices s’assemblen, les infelices ho són cadascuna a la seva manera”.
Està clar que perquè hi hagi un inici d’una trama hi ha d’haver un conflicte. I, en aquest cas, el conflicte de fons, que intueixes des de la primera pàgina però que fins al final no es resol, és evidentment entre elles dues, entre la mare i la filla. Però, a mesura que va avançant la trama, passen coses tan grosses i es refereix a la mare d’una manera tan destructiva, tan sarcàstica i tan cínica, que jo crec que el lector acaba pensant: “Què collons va passar aquí fa vint anys perquè en tingui aquesta imatge?”.
Abans de guanyar el premi, un dels més importants de la literatura, vas tenir uns quants desencisos?
Havia enviat manuscrits a editorials i m’havia presentat a algun premi. En aquest premi en concret, el Sant Joan, m’hi havia presentat anys enrere, una vegada només, amb una altra novel·la que no tenia res a veure. Els desencisos són una mica el principi. No és que t’hi acostumis, però entens que és un món molt difícil, que hi ha molta gent escrivint i que som un país molt petit. És difícil fins i tot que se t’arribi a llegir, quan no reps resposta de les editorials. No és que no els hagi interessat o que no s’ajusti al seu catàleg, sinó que potser ningú no ha tingut temps material de mirar-s’ho.
A vegades passa a les redaccions, fins i tot, amb tots els llibres que ens arriben.
El que passa és que, al principi, la decepció sí que és més gran, perquè estàs molt convençut que has currat molt, has revisat molt i creus que allò està molt bé. A més, la gent que t’envolta que s’ho ha llegit també t’ho diu. Però, com que això a mi m’havia passat feia temps, el que vaig acabar fent, també perquè el que m’agrada és escriure, és que quan acabava un llibre, i el tenia revisat i rellegit, i decidia enviar-lo a una editorial a provar sort, automàticament després em posava amb una altra cosa. Era una bona manera de continuar fent el que m’agrada i de no estar pendent cada dia del mail.
