Des del moment mateix de la convocatòria d’eleccions generals per al proper 29 de novembre van quedar clares dues premisses: els problemes relacionats amb l’habitatge quedaven situats en el centre del debat polític i electoral; i la dreta es dedica a embrutar la campanya electoral posant en dubte la transparència i netedat de les eleccions.
Que els problemes derivats del dret a l’habitatge serien una de les principals temàtiques electorals era clar. L’avançament de les eleccions s’havia precipitat per la no convalidació dels dos decrets llei que, per segona vegada aquest any, intentaven regular determinats aspectes relacionats amb aquesta qüestió. La mobilització social impulsada pel Sindicat de Llogateres i altres col·lectius, amb acampades a diferents ciutats (principalment a la Puerta del Sol de Madrid) i la perspectiva d’una vaga general centrada en la problemàtica habitacional, estarà present al llarg de tot el període electoral, malgrat els intents de la dreta espanyola i catalana d’esquivar la qüestió de les desigualtats i contradiccions econòmiques i socials, en què la problemàtica de l’habitatge s’ha situat en primer pla.
Sembla bastant cínic per part de la dreta (i d’algun despistat de l’esquerra) proclamar que el Govern no ha fet res per l’habitatge durant vuit anys. Des del 2019 amb una primera reforma del lloguer i fins als decrets llei aprovats el 2026, passant per la Llei de l’Habitatge del 2023, les iniciatives governamentals han estat nombroses per afavorir el dret a l’habitatge, sempre boicotejades per la dreta amb els seus vots i amb la seva inacció a les comunitats i municipis que dirigeix.
Haurem de veure la importància que pot tenir el problema de l’habitatge en el debat (i en el resultat) electoral. Cal esperar que s’aportin propostes factibles per anar-lo solucionant, més enllà de l’apel·lació a la necessària construcció d’habitatge social i de lloguer assequible. El retard d’anys no se soluciona amb mesos. Quan en tertúlies i debats es treuen exemples d’alguns països amb poca problemàtica habitacional, com Àustria, s’obliden que són societats que han dedicat esforç econòmic i social en habitatge des de fa més de 100 anys.
Més important encara que el debat econòmic i social, centrat en l’habitatge, és l’intent per part de la dreta extrema i l’extrema dreta de deslegitimar el procés electoral, posant en dubte alguns aspectes d’aquest. En l’estela trumpista, PP i Vox posen en dubte els resultats electorals abans que aquests es produeixin. Ara posant el focus en el vot per correu o impulsant la supressió del dret a vot dels descendents dels exiliats del franquisme.
Precisament el vot per correspondència, regulat en els articles 72 i 73 de la Llei Orgànica de Règim Electoral General, es va reformar l’any 1992 per tal d’impedir les pràctiques fraudulentes que realitzava el PP en algunes circumscripcions petites i mitjanes. Indicar, entre altres qüestions, que en cas de malaltia o incapacitat es poden realitzar els tràmits a través de persona autoritzada notarialment, però que ningú pot representar més d’una persona, va impedir des de llavors l’acumulació d’autoritzacions en algunes seus del PP. Tot el procediment del vot per correspondència està garantit, i ben garantit, pel personal de Correus. Assenyalar els càrrecs directius de Correus com a possibles autors d’una tupinada electoral, com ha fet Nuñez Feijóo, no solament és insultant sinó que és estúpid, venint d’un anterior director general de l’ens. No ho podrien fer ni que volguessin. Els caldria la complicitat impossible del conjunt del personal de Correus.
Si el debat electoral passa per les bestieses i els estirabots d’Ayuso, Abascal, Tellado o Feijóo, estarem fent un mal favor a un procés democràtic essencial. Precisament, la legislació electoral es considera no solament fonamental, sinó la regla de joc bàsica de tot sistema democràtic. Jugar a deslegitimar-la o a posar-ne en dubte la seva aplicació ataca els fonaments democràtics de qualsevol país.