Això de ser mare mai ningú va dir que seria fàcil. Pensàvem que l’infern seria només quan les criatures tenien mesos; i que els plors, les febrades, les corredisses fins a la llar d’infants perquè arribàvem tard, mentre fèiem malabars empenyent amb una mà el cotxet i amb l’altra responent els correus... seria el pitjor que passaríem a la vida de mare. Però no! Com més gran és la criatura, les exigències són més grans. I la que em té més torturada és la de fer de taxi setmana sí, setmana també per portar-les a llocs per tal que compleixin somnis d’adolescents, com la necessitat suprema d’anar a concerts d’artistes de moda, sigui perquè només fan una gira de quatre dies a Barcelona o perquè és l’últim concert del disc o perquè es retiren per sempre més. I jo em pregunto: estem consentint massa les adolescents... o és que ens hem oblidat de posar límits a la nostra pròpia culpa matriarcal?
Hem passat anys aprenent a no cridar, a validar les emocions i a no traumatitzar-les. I ara què tenim? Una generació de dives de disset anys que es pensen que ets la seva minyona mal pagada i que li has de fer la cua virtual a les vuit del matí, gastar-te el sou en una entrada VIP Experience i, a sobre, fer de xofer d’anada i tornada a les tres de la matinada. I el que és pitjor de tot no és que elles ens ho demanin, sinó nosaltres, per voler ser diferents de les nostres mares, i fer-nos les guais i les empàtiques, accedim a tota aquesta servitud. Així que senyores, menys fer-nos les cools i més recordar que estimar-les també és ensenyar-los que el món no gira al voltant del seu melic ni del nostre cotxe a les tres de la matinada.