El Govern de Catalunya ha elaborat el pla per implantar les energies renovables i descarbonitzar el model energètic l’any 2050, altrament conegut per PLATER (Pla Territorial d’Energies Renovables de Catalunya), que s’hauria de consensuar amb veïns, ajuntaments i promotors el 2026 i posar-lo en marxa el 2027.
Amb el PLATER es volen desplegar ordenadament les renovables a Catalunya durant les pròximes dècades distribuint pel territori les instal·lacions eòliques i fotovoltaiques i també les línies d’evacuació i els sistemes d’emmagatzematge associats, seguint els objectius 2030 que fixa la Directiva europea 2023/2413.
L’horitzó 2050 és disposar d’una potència de 62.000 MW en energia renovable.
Uns 14.000 MW s’haurien de situar prioritàriament en edificis i espais artificialitzats (polígons industrials, aparcaments i infraestructures urbanes com ara les depuradores municipals). Els altres 48.000 MW s’haurien d’ubicar en sòls no artificialitzats, que equivalen a l’1,2% del territori.
En contraposició l’ADENC, referint-se al Vallès, defensa que “el potencial de producció de les cobertes és tres vegades superior al que planteja PLATER (7.283 GWh anuals)” i això significa que “es podria cobrir el 98% de tota la demanda elèctrica anual vallesana”. En canvi, algunes entitats, com Renovem-nos, qüestionen aquestes dades i les d’altres estudis alternatius al PLATER.
Costa, doncs, fer-se una opinió objectiva i assertiva en un tema que segurament serà el que més incidirà en les nostres vides els propers anys.
El pla es proposa limitar l’impacte sobre els espais agraris o el patrimoni natural i implantar-lo prioritàriament en espais artificialitzats. Però és paradoxal que no tingui més en compte els teulats d’edificis ja existents de pobles i ciutats i que no els consideri també indrets artificialitzats de fet pels quals els ciutadans esdevindríem productors distribuïts de l’energia que consumim.
Tanmateix, aquesta visió disruptiva no ha estat mai formulada de debò en els diferents nivells de govern del país, per bé que ara el pla estableix quotes institucionals de potència teòrica a cada ciutat (com els 879 GWh de Sabadell) i les normes europees obliguen que els nous edificis estiguin preparats per optimitzar l’energia solar.
No oblidem que, en una terra de sol i de vent, hem hagut de suportar polítiques elèctriques de l’impost al sol que van arruïnar els inversors pioners en fotovoltaica o les traves administratives arreu (formularis de gestió hiperburocratitzada, lluites amb ajuntaments perquè bonifiquin l’IBI o l’ICIO...), tot sota la lògica d’aquesta fossilitzada seguretat jurídica que converteix en heroi el ciutadà promotor. I als teulats de blocs de pisos, que a Sabadell representen gairebé el 80% del total, les instal·lacions són un calvari!
Per entendre-ho millor, recordem que les xarxes elèctriques, també les d’autoconsum fotovoltaic, a Sabadell, per exemple, pertanyen a E-Distribución (antiga Endesa, ara propietat d’Enel, participada pel govern italià). Les altres distribuïdores també són de grans grups forans (Iberdrola, d’un grup qatarià i BlacKRock dels EUA; Naturgy, de grups d’inversió internacional; EDP, controlat per la Xina, i EDF per França). Manen més que la CNMC o el govern mateix. Mentre que les comercialitzadores a qui comprem el corrent (Som Energia...) hi tenen poc a dir.
El PLATER és una oportunitat per definir aquesta transició energètica des del territori. Ja s’hi han presentat més de 12.000 al·legacions per ajustar-lo a la realitat.
Amb el PLATER em ve al cap la novel·la de Juan Ramón Jiménez, Platero y yo. Que el to amable usat no acabi evocant la pobresa i bellesa del món rural i esdevingui una escolta plateriana, és a dir, sense una intenció real d’integrar les aportacions al pla final.