ELECCIONS HISTÒRIQUES

2011. El principi de la fi de Manuel Bustos

Testimonis en primera persona de les eleccions del 2011 expliquen com van viure la darrera gran victòria de Manuel Bustos a Sabadell

Manuel Bustos, a punt d'oferir una roda de premsa en la que anunciaria la seva renúncia a l'alcaldia, el febrer del 2013 / LLUÍS FRANCO

Va ser la seva darrera victòria. Tot i perdre uns 1.500 vots respecte a les eleccions del 2007; el PSC de l’alcalde Manuel Bustos va quedar-se el 2011 a només un regidor de la majoria absoluta i va reeditar el seu govern. El mandat, però, no seria en absolut plàcid. A l’horitzó polític, de manera encara imperceptible, ja treia el cap el cas Mercuri. “La majoria de ciutadans i de grups polítics no s’ho esperaven”, recorda Carme Garcia, cap de llista d’ICV-EUiA aquell 2011. “Més aviat el contrari. El que tothom pensava era que tot estava molt ben lligat i que l’etapa i poder del PSC de Bustos no acabaria així com així”, indica.

L’acceptació generalitzada del govern socialista i del seu alcalde era incontestable. “Formàvem part d’una marca que tenia un cert prestigi en diferents àmbits. Gent castellanoparlant propera al PSOE s’hi sentia còmode, i gent més nacionalista també”, destaca Lluís Monge, regidor socialista en aquella època. “També ajudava tenir el lideratge d’un alcalde amb molta personalitat i que tenia un gran reconeixement per part dels ciutadans”, assenyala.

Potser per aquesta raó, per a molts simpatitzants i votants del PSC, el cas Mercuri va ser tota una sorpresa. També per al mateix Monge, avui distanciat del partit, que l’any 2011 repetia a la llista de Bustos. “Llegint coses del Mercuri a posteriori m’he preguntat moltes vegades com és que mai vaig veure res. Però és així: mai vaig veure res. I mai hauria dubtat de cap company que anava a la llista. Hauria posat la mà al foc!”.

Una oposició dividida

El 2011, a la supremacia socialista a Sabadell, s’hi sumava una manca d’alternatives polítiques potents. El Partit Popular i Convergència i Unió van ser les úniques formacions que aquell any van augmentar en vots. Però només el PP va aconseguir un regidor més. La resta de grups, CiU inclòs, van mantenir o van perdre regidors. Fins i tot ERC, que a les anteriors eleccions havia obtingut un representant, va desaparèixer del ple.

“La campanya del 2011 va estar lligada i condicionada al que havia estat el mandat 2007-2011. I no es pot explicar ni entendre sense tenir present la dimensió de control, pressió i ingerència en la vida política, econòmica i social que exercia en aquell moment l’alcalde Manuel Bustos”, recorda Carme Garcia.

Aquest poder gairebé absolut també va tenir conseqüències per a l’oposició. Segons Garcia, el suport del PP a Bustos al mandat anterior va passar factura al PSC. “Per aquesta raó, entre el 2010 i el 2011 [Bustos] va anar treballant altres possibles pactes fent una cosa que sabia fer molt bé: dividir i fracturar grups per debilitar aquells que fèiem nosa”, diu. ICV i EUiA van separar-se aquell any.

També dins el PSC hi va haver baralles. “El 2011 vaig tornar a formar part de les llistes amb una sensació d’incomoditat per la guerra bruta que hi havia”, explica Lluís Monge, “al PSC sempre hi havia hagut una guerra soterrada per decidir qui seria el successor de Bustos, de qui es deia que seria ministre… A mi em van veure com un rival”. La situació no va durar gaire. “Quan tot va petar el 2012, res va tornar a ser igual”, conclou.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top