– Mario Patinyo –
Ahir, 14 de juny, va fer just 10 anys del primer triomf d’un pilot espanyol a les 24 Hores de Le Mans. L’autor d’aquella heroïcitat va ser el sabadellenc Marc Gené amb el Peugeot 908 HDi FAP núm. 9 que compartia amb l’australià David Brabham i l’austríac Alexander Wurz. Des de llavors, només ha estat capaç de repetir la gesta l’asturià Fernando Alonso, que aquest cap de setmana torna a competir al mític circuit de La Sarthe.
El sabadellenc Marc Gené, amb el trofeu de campió de les 24 Hores de Le Mans / CEDIDA
10 anys! Com passa el temps… (sospira) És una xifra impactant, que et fa veure com passa la vida de ràpid. Va ser el moment més important de la meva carrera professional. N’he viscut d’altres molt especials a la Fórmula 1, com el fitxatge per Ferrari, el cinquè lloc amb Williams a Monza o el sisè amb Minardi a Nürburgring, però res semblant a guanyar les 24 Hores de Le Mans. Va ser una victòria èpica i guardo un record increïble d’aquell dia.
Vas completar l’última volta amb llàgrimes als ulls. Eres conscient que havies fet història? Sabia que era un moment únic i acabar la cursa conduint em va permetre gaudir molt més. Vaig plorar dins del casc i recordo perfectament els comissaris de pista mentre em felicitaven, les reaccions del públic, l’ambient a la grada… Són unes sensacions que no les reviuré mai més a la meva vida i m’emociona recordar-les.
Vau guanyar contra tot pronòstic i amb forta oposició tant fora com dins de l’equip, on teníeu companys francesos. Audi era el rival a batre perquè feia molt temps que ningú el guanyava, però nosaltres ens hi havíem quedat molt a prop l’any anterior amb Peugeot i teníem el cotxe més ràpid. Al final, la lluita la vam tenir amb els nostres companys de marca i era fàcil pensar que podien rebre un tracte de favor, per ser tres pilots francesos, però al final a Peugeot van ser molt honestos. Ens van deixar lluitar entre nosaltres fins que van decidir que no valia la pena córrer el risc de perdre el doblet i van donar ordres de fixar les posicions. Tot i això, vam acabar amb tensió per si a l’altre cotxe no obeïen les ordres… A més, aquesta cursa no s’acaba fins que no es creua la línia de meta a l’hora 24… i podia passar qualsevol cosa. Va ser molt emotiu.
Dies més tard vas rebre un homenatge multitudinari a la teva ciutat. Com recordes la festa pels carrers de Sabadell d’aquell estiu del 2009? El més impactant va ser conduir el prototip de Le Mans per la Rambla i altres carrers que havia fet a peu moltes vegades quan era petit amb els meus pares per anar a l’escola… ho tinc gravat a la memòria. Va ser al·lucinant circular per la ciutat envoltat de turismes i aturar-me a un pas de vianants per deixar creuar la gent… No crec que torni a passar mai més res semblant i em sento molt afortunat.
Van haver de passar 9 anys perquè guanyés un altre pilot espanyol, ni més ni menys que Fernando Alonso. Això encara dona més valor al teu èxit? M’agrada poder compartir aquest títol amb un pilot del calibre del Fernando. Si m’haguessin fet triat un altre pilot espanyol per guanyar-la, l’hauria triat a ell. A més, la història sempre dirà que jo vaig ser el primer a aconseguir-ho i ell el segon.
Quatre podis en vuit participacions, la darrera fa cinc anys amb una llegenda de la resistència com el danès Tom Kristensen de company a Audi. Malgrat que anàvem primers quan faltaven tres hores i vam acabar segons per un problema amb el turbo, tinc un gran record de la meva darrera participació l’any 2014 perquè vaig fer-ho amb el pilot amb més victòries a Le Mans de tota la història (9). Va ser tot un honor compartir amb Kristensen la meva última participació, que també va ser la seva.
Però no tot són bons records a Le Mans, on també vas patir l’accident més greu de la teva vida, l’any 2008. Puc dir que he vist les dues cares d’aquesta cursa. Sens dubte, aquell va ser el pitjor accident de la meva carrera. Vaig trigar ben bé un parell d’anys a deixar de pensar-hi, però encara el tinc molt present i puc dir que em va marcar… físicament i psicològicament, perquè tinc un tall a la cama que va requerir sutura i em va deixar un record de per vida.
Tornarem a veure’t competir algun dia? No, ara ja no. Tinc 45 anys i no ho trobo a faltar, ni Le Mans ni qualsevol altra cursa. Estic orgullós de treballar per l’escuderia Ferrari i em trec el cuquet pilotant cotxes de carreres com Fórmula 1 o GTs
Per cert, què penses del perill de perdre el GP de Montmeló? Si es perd, costarà moltíssim tornar-lo a recuperar perquè hi ha molts pretendents. Al marge de si és rentable o no, que ho és, seria una pèrdua molt greu per a un país amb pilots, afició i tanta tradició de motor. Ens en penediríem, segur.
