El Telèfon de l’Esperança celebra aquest 2019 les seves noces d’or. Són 50 anys al costat de les persones que en qualsevol moment del dia necessiten suport a distància, sobretot emocional. Entre els voluntaris que fan que aquest servei funcioni hi ha sis sabadellencs, que expliquen que fan aquesta tasca per vocació i solidaritat. El D.S. ha pogut parlar amb dues d’aquestes persones, però es volen mantenir pràcticament en l’anonimat perquè no se’ls reconegui del tot.
Una recomanació mèdica
El Manel fa catorze anys que és voluntari del Telèfon de l’Esperança. La Maria va decidir ser-ho fa sis anys. Ell apunta que no sap ben bé perquè ho fa, però tenia molt clar que volia fer alguna cosa per als altres. Exactament que la Maria, encara que a ella li recomanés la seva metgessa quan li va preguntar coses que podria fer, ja que no podia treballar. Reconeix que li agrada escoltar i que, per tant, se sent còmode fent aquesta tasca. Perquè acompanyar amb la trucada, escoltar l’altre, és la principal funció d’aquestes persones. “Tothom necessita ser escoltat en un moment o altre de la nostra vida, i si això no es troba, per això estem nosaltres”, explica la presidenta del Telèfon, Maria Rosa Buxarrais. El servei es presta les 24 hores del dia els 365 dies de l’any.
La Maria i el Manel, al Telèfon de l’Esperança / VICTÒRIA ROVIRA
Al principi, tant al Manel com a la Maria els passava el mateix: arribaven a casa i continuaven donant voltes al que els havien explicat. “Interiorment em sentia una mica carregat”, explica el Manel. A la Maria també li passava. Més abans que ara, tot i que afegeix que “escoltar quatre hores seguides costa, hi ha dies que surts molt bé però n’hi ha d’altres que bufes”. El temps que hi dedica cadascú també és voluntari. Ella com a “mínim” passa deu hores a la setmana al local de la fundació Ajuda i Esperança, que gestiona el telèfon, en un despatx del portal de l’Àngel de Barcelona. Ell, per la seva part, fa una dedicació més flexible, diverses hores a la setmana.
Els temes de conversa són diversos, però l’any 2018, segons dades de la fundació, els tres primers eren personals (17,19%), relacionals (11,14%) i específics de la gent gran (5,91%). El Manel destaca la solitud “de molta gent, fins i tot comença a haver-n’hi de jove”. La Maria hi coincideix, i apunta que de dia, quan tots dos fan els seus torns, hi ha molta solitud i “és fàcil d’acompanyar”; a les nits, diu, les trucades són “més fortes”. En tot cas, els membres del Telèfon de l’Esperança només poden acompanyar. Hi ets per escoltar, li preguntes de què vols que parlem, i si no et diu res, treus tu el tema”, afegeix. Ells no diuen què has de fer.
25.000 trucades
Durant tot l’any 2018 el Telèfon de l’Esperança va rebre 25.003 trucades. El 68,66% eren de dones i, el 31,34%, d’homes. Per edats, la franja entre els 51 i els 60 anys representa la majoria de trucades (31,66%); el 49,34% de les persones que hi van trucar eren solteres.
