FESTA MAJOR

1975: la Festa canvia de cicle

La Festa Major de Sabadell agonitzava com el franquisme. Des de ja feia anys que la participació ciutadana a la festa gran anava minvant. Els diferents espectacles es veien tristos per la poca assistència de públic. La manca de gent afectava totes les celebracions. L’any 1974 va marcar el declivi de la Festa Major i va coincidir amb l’inici de la fi del dictador. Casualitat, és clar. La solució per eixorivir la popular festa era passar-la d’inicis d’agost a inicis de setembre, fet que va ser realitat l’any següent, el 1975.

El consistori no havia sabut estructurar i donar vida a unes jornades festives que il·lusionessin i fessin xalar els seus ciutadans. Les festes majors d’altres ciutats del Vallès eren molt més joioses, tenien més participació popular i, per tant, eren més esperades i celebrades.

Marià Burguès va deixar escrit que la Festa Major de la vila servia per marxar de Sabadell. Hi havia qui anava a prendre banys o qui anava a veure parents de lluny i que la festa era tan magre que no hi havia balls de nit.

Vol dir que des de ja fa més de cent anys que els sabadellencs hem aprofitat la Festa Major per marxar. Però és que, a més, la seva celebració va quedar sentenciada pel gradual creixement de les vacances.

Als treballadors els corresponien, des d’època anterior, quinze dies de vacances pagades. A Sabadell, i només a la nostra ciutat, per decisió personal del batlle Marcet es varen instaurar les vacances col·lectives. Amb un to paternalista, potser excessiu, entenia que tots els membres de la família havien de gaudir junts el període de vacances i, per tant, tots els Rams, sense excepció, havien de fer vacances simultàniament. El període escollit va ser la segona quinzena de juliol.

El dia 15 de juliol començaven les vacances. Es pot dir que Sabadell tancava. Tota la ciutat gaudia de dues setmanes de festa, després, durant els tres primers dies d’agost es celebrava la Festa Major i en acabada, tothom a treballar. Aquesta era la tònica dels estius durant els anys quaranta, cinquanta i seixanta.

Els anys seixanta varen ser els de màxima esplendor. Aquells tres primers dies d’agost tota mena d’espectacles populars eren seguits majoritàriament.

En el programa de Festa Major del 1965 es podia llegir: “Luz… color… alegría… síntesis de la Fiesta Mayor de la Ciudad que, un año más, abre les compuertas de la sana expansión en el ancho marco ciudadano, el santo patronazgo del mártir africano Félix”.

Celebracions religioses, esportives, socials, culturals… juntament amb sardanes, balls regionals i balls de nit, composaven l’ampli ventall de possibilitats. L’envelat s’ubicava al pati de l’actual Casal Pere Quart, que aleshores es coneixia com La Pèrgola. També participaven en la Festa Major altres locals com el Casinet, el Ciervo, els Campos, el Cervantes, el Rubión i d’altres, a més de la majoria de places i passejos. Pel que feia al ball de nit, tota la Rambla era una sala de ball. La nit del 31 de juliol del 1965, per exemple, hi havia les següents orquestres: la Cobla Sabadell al Passeig; la Gran Gala al davant de l’Euterpe; la Ritmo Club al tercer tram de La Rambla; la Principal del Vallès al davant del Salón Rambla; la Rondalla Alegria al davant de l’Imperial; Styl’s Quartet davant de Cal Pané i l’Orquesta Gallardos a la plaça Barcelona. Un llarguíssim goig de música, ball i celebració.

A la que podia, el franquisme treia pit. En el programa de l’any 1973, es podia llegir: “¡Gracias España! ¡Gracias Caudillo que la gobiernas! y ¡Gracias también señor Ministro!” Grans lloances perquè ja no hi havia ni la via del tren, ni passos a nivell.

Les vacances van anar creixent, especialment a partir d’inicis dels setanta. Tant fou així que el Conveni del Ram Tèxtil del 1974 preveia un període de 24 dies laborables que, afegint-hi festius i diumenges, donava un total de 31 dies. Tot un mes sencer sense treballar. Plegant a mitjan juliol i tornant-hi a mitjan agost, quedava al bell mig una aïllada i trista Festa Major. Aquell any es va celebrar, segurament, la més desencisada i freda de les festes majors, que coincidia, a més, amb el primer declivi seriós del franquisme. El dictador ingressat, amb perill de mort, per una tromboflebitis i el príncep Juan Carlos de cap d’Estat. Hi va estar quaranta-tres dies. No va ser l’hora final de Franco. Va fer una revifalla en la qual va poder donar el vistiplau a cinc sentències de pena de mort.

Des de l’any 1975 i, especialment des del 1979, es donen les condicions socials, festives i populars perquè cap sabadellenc es quedi sense gaudir de la seva Festa Major.

Comentaris
To Top