El dia de la marmota a l'R4: la crònica d'un matí qualsevol a Rodalies

Només posar un peu a l'estació de Renfe de plaça d'Espanya a Sabadell arriba el primer contratemps. L'escala mecànica de baixada està espatllada. Almenys, però, hi ha l'ascensor, que s'ha arreglat en els últims dies. Un parell de passatgers carregats amb maletes pugen en veure els esglaons aturats.

A baix, l'andana ja és plena de gent. "Bé, això vol dir que fa estona que no en ve cap i està a punt de passar", penso. Error. El segon cop de realitat arriba per megafonia. "Els trens de l'R4 circulen amb demores que poden superar els 30 minuts per culpa d'una incidència a la infraestructura", avisen des dels altaveus. Els usuaris que es van aplegant a tocar de la via s'ho prenen amb resignació i filosofia. Falten vint minuts per a les nou del matí. Tocarà armar-se de paciència.

Els testimonis dels afectats: "Sempre hi ha alguna cosa"

"Soc habitual de la línia i sempre hi ha retards. Mai passa a l'hora", confirma l'Arlet Sosa. Un dels efectes d'aquesta inconsistència en el servei és que no permet estar tranquil si l'agenda està marcada i no permet canvis de plans. "Sempre has de venir abans perquè mai saps quan sortirà. Hi ha dies que venint a la mateixa hora, acabo sortint mitja hora més tard", afegeix. Ella fa el trajecte fins a Sagrera. El que podrien ser vint minuts, de vegades es converteixen en una hora. "Mai arribo a l'hora a la feina, ja saben que vinc amb Renfe", puntualitza irònica.

El seu testimoni no és un cas excepcional. Mentre els missatges de retards ressonen a l'estació, alguns truquen per advertir que trigaran una mica més. "Arribaré més tard, no hi comptis", diu un dels viatgers a l'andana en una conversa telefònica. A l'altra banda, la cosa no millora gaire. Els trens amb destinació Terrassa tampoc van a l'hora. Ara, el missatge per megafonia parla de les obres del Corredor Mediterrani. S'esperen més jornades que posaran a prova els més pacients.

L'Anna Soldevila, veïna de Sabadell, surt des del nord fins a Vilafranca del Penedès. "Tinc un fill que ha sigut pare i hi vaig tots els dimarts per veure el net. Sempre trobo retards. No l'agafo gaire, i sorprèn que sempre s'endarrereixin", afirma abans d'afrontar un viatge de gairebé dues hores fins a destí. Almenys, mentre xerrem, ha passat un tren a l'altra via. Del nostre, però, ni rastre.

L'estampa dels ciutadans amb els mòbils a la mà es repeteix mentre s'acumula més i més gent. Alguns miren les aplicacions que donen informació sobre els horaris i la previsió dels trens. El color vermell de la majoria d'expedicions no vaticina res de bo. Han passat vint minuts i el contingut recopilat per a la crònica no decep. Per a més inri, a l'altra banda, passa un altre tren al cap de pocs minuts de diferència. Quina sort. Mentrestant, la via cap a Sant Vicenç de Calders encara espera el seu torn. 

"He d'anar a Montcada i ja vaig tard. L'agafava fa tres mesos recurrentment, perquè treballava a Barcelona. Però ara ja no tant. Això d'avui és el caos habitual. Sempre hi ha alguna cosa. Si no és un retard és una aturada per obres", sintetitza l'Albert Martí sobre el sentiment que s'estén en la majoria dels presents. Molts no tenen més alternatives i ho han de fer cada dia. Altres, busquen fórmules per evitar el neguit que suposa no saber quan podràs arribar al lloc. "Molts cops no surt a compte. És una angoixa constant. No et pots planificar per anar a la feina, a una consulta mèdica o en qualsevol altra circumstància", diu. 

En un moment en què el missatge de la majoria d'administracions apunta a fomentar l'ús del transport públic, els passatgers no troben sobre el terreny arguments que estimulin aquesta aposta. "Agafaries el cotxe i aniries més de pressa", sosté Martí. La comparació amb els FGC sempre sobrevola l'escena. "Costa d'entendre que un servei vagi bé i l'altre sempre tingui problemes. Què passa que només roben el coure a Renfe? Per què?", qüestiona.

Gairebé a un quart de deu, més de mitja hora després de baixar les escales, arriba l'esperat tren. A l'interior del comboi, alguns viatgen drets. S'afegirà més gent agafada a les baranes a mesura que el trajecte avanci. Després d'un conat d'aturada, l'aparell alenteix la marxa. És només una falsa alarma.

Després d'unes quantes parades, m'adono d'un detall. Als panells informatius, la pròxima estació és Sabadell Sud. Tota l'estona. Fa més de quinze minuts que l'hem passat i, per la finestra, confirmo que som a Montcada i Reixac. L'Albert ha arribat al destí, això sí, més tard de l'esperat. És la loteria de Rodalies. Una odissea plena d'infortunis i entrebancs que molts pateixen cada dia. Ara falta la tornada. El record d'una experiència recent m'assalta. Un viatge finalitzat inesperadament a Sabadell Sud, on tothom va haver de baixar del tren. Llàstima. La següent ja era la meva.