Granollers, Banyoles, Terrassa… La dècada dels anys 70 acaba d’arrencar i el moviment d’Art Conceptual s’escampa per Catalunya. Sabadell no és una excepció i l’Acadèmia de Belles Arts es forma la Sala 3, que durant tota la dècada serà una aturada imprescindible en la ruta de l’art alternatiu a Catalunya.
Tot i això, el seu naixement no va ser tan senzill. Per tal que s’habilités l’anomenada Sala 3, la junta directiva de l’Acadèmia va discutir i votar el tema. Dues faccions s’hi enfrontaven. El pintor Jordi Roca, qui va ser director artístic de l’Acadèmia, era membre d’aquella polèmica i transcendental junta directiva. “Ens vam barallar molt amb la facció liderada per en Fàbregas, que malgrat tot era molt amic meu. Però ell s’oposava a aquesta obertura”, recorda el pintor de la Creu Alta. “I va anar per un vot!”, puntualitza. La tensió va ser tal que Fàbregas va arribar a enretirar la salutació a Roca.
Experiència d’art efímer, de Lluís Jové, Marià Galí i Antoni Verdaguer en base al Passeig Manresa, l’any 1973 / CEDIDA
Però la Sala 3 estava en marxa. I artistes com Fina Miralles i el pintor Guinovart van fer-se forts al soterrani del passeig de Manresa. Tanmateix, seguiran convivint amb la resta de l’Acadèmia, d’art més figuratiu i clàssic, els quals exposaven la planta superior (a peu de carrer). I les tensions seran notòries. Les batalles entre generacions ha estat, de fet, cícliques. I els moderns d’un dia, l’endemà es converteixen en clàssics. “Tornar a passar el mateix: Arriba la generació de la Sala 3 i diu als anteriors: Molt bé el que feu, però volem tenir la nostra personalitat i fer el nostre camí”, contextualitza Joan Llonch, president de l’Acadèmia de Belles Arts.
I en què consistia aquesta generació? “Fan una crítica del sistema de l’art, de la pintura per ser comprada i exposada al saló, de la seva mercantilització”, explica la historiadora Maia Creus, qui precisament va centrar la seva tesi doctoral en la Sala 3, que serà la base del llibre Sala Tres, 1972-1979. “Així que feien servir fotocòpies, retalls, materials pobres… I amb això, intervencions, en uns llenguatges artístics novíssims”. De fet, afegeix Creus, fan l’art que Joan Brossa descriu així: “No està fet pel plaer estètic, sinó per donar un puny al cap”.
La Sala 3 també destaca pel vector feminista que va tenir. “Venia de l’eclosió de la tercera onada feminista, en què les dones s’incorporen massivament a la universitat i concretament a les facultats de Belles Arts”. En canvi, la Sala 3 no estarà connectada amb l’ambient del PSUC i de la intel·lectualitat antifranquista d’aquest món, que a Barcelona sí que serà imperant. “La gent del PSUC estava al moviment veïnal. I una vegada van entrar als ajuntaments al 79, tampoc van entendre aquest moviment artístic”, sosté Creus. Tampoc s’assemblarà ben bé a la Bocaccio ni a lA Sala Aixelá, ambdues a Barcelona.
Representació d’‘El Joc’ d’Els Joglars, al 1968 / CEDIDA
Miralles, censurada
Les tensions internes seguiran sobresortint. Tal com explica Gerard Torres, actual coordinador d’activitats, fins i tot hi va haver una exposició de Fina Miralles autocensurada: no pas pel franquisme, sinó per la direcció de Belles Arts d’aquell moment. I és que l’artista sabadellenca va posar palla per tot el terra, provocant la reacció negativa dels veterans de la casa. Torres també explica que van ser temps en què alguns socis de l’Acadèmia amenaçaven d’estripar el carnet, en veure les exposicions modernes: “Avui en dia seria molt difícil que una confrontació artística arribés a tal punt”.
Malgrat la gran projecció dels artistes que van passar per la Sala 3, Maia Creus i altres veus de la cultura sostenen que no se’ls han reconegut prou. “És depriment que a Sabadell no hi hagi reconeixement”, diu. I planteja que el Museu d’Art de Sabadell habiliti ni que sigui una sala per exposar ad hoc i en exclusiva artistes d’aquesta generació. “No s’ha valorat perquè tenim una burgesia que s’ha quedat encallada en els anys 60”, dispara Creus.
