Oci i cultura

Les dues ànimes de Belles Arts

Els tallers de pintura i altres disciplines són l'activitat diària de l'Acadèmia / VICTÒRIA ROVIRA

Tot i que no serà fins al setembre quan celebrin els principals actes de commemoració, l’Acadèmia de Belles Arts bufa les espelmes el 2020. Ni més ni menys que 140, d’ençà que es va crear el 1880. No sempre ha ocupat l’actual privilegiada ubicació al Passeig (on es van plantar l’any 1965), ja que abans havien estat a la plaça del Doctor Robert i fins i tot a les voltes de Can Oliver.

Però sí que ha estat testimoni de la història catalana i europea. “De fet, a través de l’Acadèmia es pot explicar la història”, afirma Maia Creus, historiadora de l’art i activista cultural de la ciutat. El naixement de l’Acadèmia, l’any 1880, ve de la mà de gent molt academicista. “Diríem que és un art molt conservador, proper a la natura”, explica Joan Llonch, actual president de l’Acadèmia. “És un estil poc trencador, una pintura figurativa, molt proper al que fan a França”, hi afegeix.

Entre els fundadors trobem Joan Vila i Cinca i Marian Burgués, aquest darrer, autor del cèlebre recull de sabadellenquismes, Sabadell del meu record. I com a ceramista, artista de la gran llar de foc que omple un dels salons de l’Acadèmia. “La funden per tal que els acadèmics es puguin trobar i intercanviar opinions, fer la xerrada, etc.”, recorda Llonch. En una època analògica, sense telefonia (no només mòbil, ni tan sols fix), en la qual l’art de la conversa era sagrat, l’Acadèmia es converteix en cau de pintors, majoritàriament famílies burgeses de la ciutat.

Arriba l’Art Nou, als 20

Però coincidint amb la Primera Guerra Mundial despunta l’Art Nou, un corrent que intentarà modernitzar l’escena artística del moment. I aquí neix la segona ànima, que s’anirà repetint cíclicament. Els seguidors de Joan Vila i Cinca mantindran una certa rivalitat amb els joves, que ja en els anys 20 estaran vinculats a la Colla de Sabadell, malgrat que eren més escriptors.

“Els joves deien que els grans eren uns carques i uns carrinclons; i els altres els responien acusant-los de ser uns esbojarrats”, contextualitza Joan Llonch. L’impressionisme està al centre del debat. Finalment, els renovadors s’integren i fan que el conjunt de l’Acadèmia es modernitzi. El pintor Antoni Vila i Arrufat serà un dels referents, si bé amb una estètica molt academicista, d’aire transgressor. “Cal adaptar-se als nous temps”, explica Joan Llonch. “Si no, no hauríem durat 140 anys, mentre que altres acadèmies similars s’han anat quedant obsoletes i desfasades”, conclou.

Tanmateix, l’evolució es veurà interrompuda amb l’esclat de la Guerra Civil. La Colla de Sabadell es desmantella i marxa a l’exili. “És un període fosc”, indica Llonch, en el qual hi ha un retorn a una pintura figurativa.

El Grup Gallot, l’any 60

Afortunadament, l’any 1960 treu el cap una generació que rebrà el nom el Grup Gallot i que intentarà superar la censura, amb imaginació i accions entre línies. Per exemple, van deixar anar gallines enmig del Passeig (el juliol) i a la plaça de Catalunya de Barcelona (el setembre), després d’haver pintat les potes de les aus amb pintura blanca. I així van crear un gran mosaic a l’aire lliure. “Tot i que són coneguts per les teles, que són pura gestualitat influïts per Jackson Pollock, són les accions de pintura pública les que realment són una revolució”, explica Maia Creus. Amb referents com el pintor Antoni Angle (que havia tornat de París, on l’havien posat en contacte amb els avantguardistes russos), així com l’empresari Llorenç Balsach, introdueixen el moviment abstracte. “Com cada generació, trenquen amb els anteriors i busquen fer-se veure”, assenyala Llonch.

Els anys 70 neix l’avantguardista Sala 3. Entre 1972 i 1979 va ser una aturada imprescindible en la ruta de l’art alternatiu a Catalunya. Allà es troben autors com Fina Miralles i el pintor Guinovart, entre altres, que no aposten pel plaer estètic, sinó que fan una crítica de l’art burgès.

Gerard Torres Sanmartí, actual coordinador d’activitats, explica que, d’alguna manera, així es tancava el cicle. Els creadors de l’Acadèmia van ser qüestionats per la gent de la Colla de Sabadell. Posteriorment, els de la Colla van ser censurats per la dictadura, la qual va patir l’escletxa de colors del Grup Gallot. Aquests, alhora, van ser succeïts per la Sala 3.

En l’actualitat

Fem un (gran) salt fins a l’actualitat del 2020, en què Maia Creus fa una esmena. “Avui dia també n’hi ha, de bons artistes. Però van a la seva, no són col·lectivistes, ni fan xarxa”. Per tant, considera que des de la Sala 3 no ha nascut cap altre moviment col·lectiu artístic.

Sigui com sigui, actualment ambdues sales expositives de l’Acadèmia acullen la mostra de Guillem S. Arquer, guanyador del Premi Art Emergent 2018. Una de les peces, Serotonine, és una acció performativa que es podria enquadrar en la Internacional Situacionista. La crítica a Amazon i les high tech, així com de la mercantilització de l’espai públic i la reapropiació de símbols de la globalització –entre referències a Slavoj Žižek– són alguns dels eixos del seu discurs artístic. Cada generació marca els seus referents i construeix la seva ànima, que diu: estem arribant.

* I aquest dissabte, segona part: “La Sala 3, art d’avantguarda” 

Comentaris
To Top