El teatre enmig de la naturalesa té un encant indiscutible, però també comporta unes quantes sorpreses. De tant en tant irrompen les campanes de Sant Fèlix i arriben ecos de grunyits estranys d’animalots. Ocells? Granotes? Ara és un petard. Meteorològicament, primer va ser la xafogor, després un cop d’aire que va fer volar un paper de l’escenari i, per acabar-ho d’adobar, el clímax dramàtic de la funció va quedar interromput cinc minuts per la pluja. Però tot plegat és la mateixa màgia que va fer que, passés el que passés, dimecres a la nit no hi hagués millor lloc on ser que al Fresc Festival.
La inauguració va demostrar que la ciutat no només aspira a tenir un festival cultural de primer nivell, sinó que pot bastir-lo amb programació professional de quilòmetre zero. Amb produccions transversalment sabadellenques que podrien fer temporada a les principals sales de teatre de Barcelona.De fet, seria el pas natural de l’obra que va inaugurar aquesta edició.
Les entrades per al drama psicològic Una ciutat brillant, de l’autor irlandès contemporani Connor McPherson , feia temps que estaven esgotades. Aquesta coproducció entre el Fresc i la companyia local alGalliner no era una obra gens fàcil, condensada en una sala de teràpia i amb monòlegs llargs. Però estava en les millors mans sota la direcció d’Albert González, un dels talents que Sabadell hauria de continuar cuidant perquè mai marxi a fer les amèriques. A l’escenari van carregar-se a l’esquena el pes dramàtic els dos protagonistes, Santi Ricart i Òscar Castellví, perfectament escudats per Diana Torné i un jove Jan D. Casablancas que amb raó ja el fitxen per fer produccions al TNC.
Una ciutat brillant és una obra sobre el remordiment, la soledat, no poder tenir fills i la necessitat que tots tenim que algú et pregunti com estàs. Tot succeeix en un despatx amb escenes saltejades temporalment. Un jove terapeuta insegur que acaba de penjar els hàbits –encarnat per Castellví– comença a tractar un home –Santi Ricart– commocionat per la mort de la seva dona. Tots dos evolucionen al llarg de l’obra: mentre el pacient es recupera, el terapeuta guanya seguretat. I així es van revelant a poc a poc els serrells d’un problema que, en un joc de miralls astut, els afectarà a tots dos: si la vida que portem desencaixa amb la nostra ànima acabarem sentint un grinyol insuportable. En aquest text complicadíssim, constantment ple de dubtes, Ricart insufla de veritat els monòlegs i Castellví dibuixa molt bé els contorns d’una mena de bisbe de Solsona a la irlandesa amb algun cop amagat. Les aparicions en dues escenes diferents de Torné i Casablanca ens ensenyen el dibuix sencer.
I cal esmentar el català. La traducció del text de Joan Sellent és bona, però encara la fan millor els quatre actors en una pronunciació malauradament difícil d’igualar en moltes altres produccions. Seria un argument més per defensar que el millor català de Catalunya és el de Sabadell.
Sabadellencs, a l’abordatge
La inauguració va ser la producció amb el segell més sabadellenc d’aquesta edició, que del 25 de juny a l’11 de juliol portarà als Jardinets 14 obres de teatre, música, i poesia. Aquest és un dels criteris de programació d’espectacles de l’organització, a banda de la catalanitat i la qualitat. Les altres propostes professionals amb presència de sabadellencs són l’espectacle de la companyia de dansa urbana Brodas Bros (diumenge 29 de juny) i l’obra de teatre de Rosa Renom La majordoma (diumenge 6 de juliol).
El director de l’espectacle d’alGalliner, Albert González, ho té clar: “Hi ha molt talent a Sabadell en el món del teatre, tant de joves com d’actors consolidats”. Que el Fresc hi aposti, doncs, és una manera de visibilitzar-ho i que la ciutat en gaudeixi.
“Ens vam tirar de cap a la proposta del Fresc. Ha sigut la primera vegada i esperem que en siguin moltes més. Ha estat un privilegi”, arrenca Santi Ricart, sobre la coproducció entre el festival i la companyia. “El Fresc és un festival molt maco. Té les seves coses, com que plogui, però això també pot passar al Grec”, afegeix. “Hi ha molt talent de la ciutat. No hi ha gaires companyies, però sí molts professionals”.
Òscar Castellví assenyala que hi ha un caldo de cultiu que possibilita el talent professional local: “Sabadell és una ciutat amb molt múscul teatral, amb moltes entitats amateurs que fan d’escola. D’aquí és normal que sorgeixin persones que volen ser professionals, com va ser el meu cas a partir de Joventut de la Faràndula. Això també afavoreix que hi hagi molt bona salut en espectadors a la ciutat”, continua l’actor, que amb alGalliner va estrenar Atemptat fa dos anys al Teatre Principal. El més normal quan s’estrenen aquestes obres és que les entrades volin, com va passar setmanes enrere abans de la inauguració del Fresc amb Una ciutat brillant.
Una altra de les companyies sabadellenques habituals del Festival Fresc és Estrena Morena, que també compta amb actors professionals de la ciutat. Les seves produccions s’estrenen a la ciutat i després van de gira per Catalunya.
