Ernest Prunera viu en un núvol després d’haver aconseguit el Premi Nèstor Luján de novel·la històrica per Quan s’allunyi la tempesta, que va presentar dijous al vespre al Gremi de Fabricants. La llavor de l’obra és el convenciment que la història de Catalunya és plena de trames que inspirarien els millors guionistes de la indústria audiovisual de Hollywood.
Per quin motiu centres la novel·la en els anys fundacionals de Catalunya.
La novel·la va néixer a partir del meu interès per la història. Tot i que soc periodista de formació, sempre m’ha interessat molt el passat: llegeixo contínuament llibres i revistes d’història. Em va venir la idea d’aprofundir en la figura de Guifré el Pilós, més enllà de la seva imatge mítica com a “pare de la pàtria catalana”. Volia descobrir qui hi havia realment darrere d’aquesta figura tan idealitzada.
Però és una novel·la, no una biografia.
En començar a investigar, em vaig adonar que tot era molt difús. Hi ha moltes incerteses: alguns historiadors diuen que era fill d’un comte, d’altres d’un altre… No se sap res del seu període infantil. Davant d’aquesta manca de concreció, vaig aparcar el projecte com una biografia històrica, però em sabia greu que tota la documentació recopilada quedés guardada en un calaix. I així va néixer la idea de fer-ne una novel·la.
I aleshores, crees el protagonista, Marwan.
Com que la idea inicial era fer una biografia, vaig començar pel Guifré nen, intentant imaginar què passava a la seva vida en aquell moment històric. Va ser aleshores quan vaig crear el personatge del seu tutor: un jove musulmà anomenat Marwant, que també exerceix de tutor dels fills dels comtes d’Urgell i de Cerdanya. Aquest personatge va anar creixent i desenvolupant-se molt més. Com que era un personatge fictici, vaig tenir llibertat per donar-li moltes més dimensions. En canvi, Guifré es manté com un nen amb cert protagonisme, però no central. El veritable protagonista de la novel·la és Marwant.
Quina és la seva història?
És el reflex del títol de la novel·la: Quan s’allunyi la tempesta. És un personatge diferent, que trenca amb els cànons de l’època. En una societat molt bel·licosa, és un jove intel·lectual, incapaç d’empunyar una espasa. Estima la lectura i l’aprenentatge. És un personatge homosexual, cosa que també el fa contrari als valors dominants d’aquell temps. De fet, és repudiat per la seva família i enviat a una expedició musulmana a terres cristianes, com a càstig. Malgrat tot, sobreviu. I per les seves qualitats, acaba esdevenint el tutor dels fills de Guifré. Viu situacions complicades, corre perills, però sempre tira endavant. És una metàfora de la resistència, de la supervivència després de la tempesta. He volgut transmetre una filosofia vital a través d’ell: tot i ser diferent, continua vivint i avançant.
A la Cort, no hi poden faltar les conspiracions.
Es veu arrossegat a les intrigues de l’Imperi Carolingi, que en aquell moment s’estava desintegrant. Després de la mort de Carlemany, els seus fills i nets es disputen el poder, i això, sumat a l’ambició dels nobles francs, genera un escenari caòtic. Aquesta tempesta de guerres afecta també els comtes catalans. Hi ha, per tant, batalles obertes i també batalles més subtils: traïcions, intents d’assassinat… A més, hi ha elements de drama personal, com ara fills bastards que apareixen per sorpresa, cosa que dona dinamisme i un component més humà a la novel·la. Al final, la novel·la té dos nivells: un d’històric, amb reis i nobles reals que lluiten pel poder, i un altre més personal, amb personatges ficticis que viuen trames relacionades però que ens apropen més a les emocions i relacions humanes.
Això és ‘Joc de Trons’ i ‘House of Cards’ a la catalana!
Durant la presentació de la novel·la a Barcelona es va parlar de Succession catalana! I realment és això: les lluites pel poder, la decadència del poder reial, l’ambició dels comtes… Tot gira al voltant de qui controla el territori, perquè la riquesa en aquella època era la terra.
Quines llicències subtils t’has pres?
He intentat equilibrar els relats històrics amb trames fictícies. Entre capítols on un rei va a la guerra o traeix un altre rei, n’intercalo d’altres amb acció fictícia, com un assassí que intenta matar la família de Guifré. Aquests elements són totalment inventats i donen ritme a la narració. També hi ha petits tocs de màgia, però molt subtils, sense caure en la fantasia. És una màgia versemblant, inserida dins d’un món històric. I pel que m’han dit alguns lectors, aquesta combinació els ha agradat molt.
