Per a alguns pares que recentment han estrenat el càrrec, el moment d’escollir la primera escola acostuma a generar més dubtes (i pànic!) que certeses. La sensació que la decisió marcarà la infància del fill o la filla, i per extensió la seva vida, pot arribar a ser paralitzadora. Quina responsabilitat. Una de les primeres disjuntives que apareix és la titularitat d’escola que es vol, si pública o concertada-privada, i el pes de la religió a l’aula. La decisió pot dependre de molts factors, des de les conviccions fins a l’economia familiar.
Superada la primera tria, que no és fàcil, ens trobem amb molts tipus de models educatius. Abans, es podia traçar més fàcilment una línia entre centres amb models més rígids, basats en l’obediència i la jerarquia, i d’altres més flexibles. Però cada vegada trobem més diversitat de mètodes, sobretot orientats en aprenentatges competencials i funcionals. “En el marc de l’autonomia pedagògica, tots els centres, inclosos els públics, tenen metodologia i projecte propi”, assenyala Jesús Viñas, director dels Serveis Territorials del departament d’Educació a la comarca. N’hi ha per triar i remenar.
A Sabadell, per exemple, hi ha un centre Montessori, una escola privada que es basa en un mètode en què es motiva els infants a aprendre autònomament, en una aula preparada on el més important “és el nen en la seva individualitat”. A la Tombarella, una associació inclosa en la Xarxa d’Educació Lliure, es fa un ús “no dirigit del material, del temps, del joc i l’aprenentatge dels infants”. A la Trama, alternativament, treballen algunes assignatures en “espais” on infants de diferents nivells educatius barrejats per ajudar-se entre ells aprenen a través de l’experimentació.
Digues com dibuixen els teus alumnes i et diré com és el teu projecte educatiu
És gairebé impossible fer un tomb per les webs de les escoles i trobar que posen el focus en les notes dels alumnes. Ni, evidentment, en l’aprenentatge memorístic. Els centres hi defineixen el seu model pedagògic, i sobre la teoria la majoria ens semblen exemplars.
Ara bé, les descripcions es corresponen amb la realitat? Per a la secretària del Consell Superior d’Avaluació, la mestra i pedagoga Carmina Pinya, la prova del cotó per veure com treballa un centre, per exemple en una visita de portes obertes, seria “fixar-se en el valor que es dona a la feina dels nens, com està exposada. O si bé els treballs penjats són dibuixos idèntics o fets amb idees pròpies. Això ja et diu quin tipus d’escoles són”.
Pel que fa a les escoles que s’identifiquen en mètodes –com les Waldorf o les renovadores–, Pinya és partidària de desconfiar d’etiquetes, ja que “moltes vegades no es corresponen amb la realitat”. Viñas hi està d’acord, les considera poc precises i més aviat ideològiques. També ho considera així el director de la Fundació Jaume Bofill, Ismael Palacín: “Més enllà a les identificacions genèriques que s’han anat mutant amb els anys -escoles actives, treball per projectes…- no hi ha unes etiquetes prou serioses. El que sí es pot fer és parlar d’atributs que no defineixen una escola però ajuden a entendre algunes característiques complementàries o parcials”.
“Les escoles que reflexionen sobre el que fan, que no es queden en una foto fixa, acaben sent les millors”, sentencia, finalment, la pedagoga.
Els nens i nenes de la Sagrada Família, s’escolten amb atenció les explicacions de les activitats / CEDIDA
Detalls amb què fixar-se
1. Sovint té més importància valorar l’equip humà del centre educatiu que unes bones instal·lacions seductores.
2. L’escola té projectes en què els alumnes més grans ensenyen els més petits? Aquest tipus d’apadrinament és un bon projecte educatiu escolar.
3. La implicació de les famílies en l’escolarització és clau. Quin paper juguen els pares en el centre? Se’ls té en compte? Plantejar-se aquestes qüestions pot ajudar a prendre una decisió.
4. La coeducació. Hi ha centres en què, a dins de la mateixa aula, la tutora ajuda els alumnes que van més endarrerits -perquè els coneix millor- i una professora de suport està pendent dels estudiants que tenen més facilitat amb la matèria. Tothom pot avançar i ningú se sent desplaçat.
5. La proximitat entre casa i el centre educatiu. Les escoles de barri. Poder anar caminant fins a classe és un valor afegit que cal tenir en compte.
Un bon model pedagògic. Font: Carmina Pinya
