OBITUARIS

Jordi Taulé i Coll: L'avi Jordi

Diumenge passat va morir l'avi Jordi. Nascut a Sabadell el 1923, el pròxim mes de juny hauria complert 97 anys. Feia ben bé un any que ja estava marxant, però: a poc a poc, una mica cada dia. Els finals, encara que sapiguem que han d'arribar, sempre són inesperats i abruptes. En aquests temps de confinament i abraçades virtuals, tot ens arriba a través dels telèfons i les pantalles: les bones notícies i les dolentes, l'entreteniment i la feina, els amics i els familiars. Aquest escrit és per recordar les coses bones.

Molta gent em diu que sempre estic de bon humor, o que si sóc tan positiu i optimista. Crec que això és herència, sense cap mena de dubte, del meu avi: en Jordi Taulé Coll. No he conegut mai ningú tan alegre, tan jovial, amb tanta curiositat per tots els aspectes de la vida humana. Sent el més petit d'onze germans, l'avi Jordi té quatre néts i una corrua de nebots i nebodes que només en diuen meravelles. Afable, simpàtic, bon home... La paraula "bonhomia" li escau com un guant: m'és difícil pensar en algú més bonhomiós. Tot això de la positivitat i el bon humor no ho dic perquè sí: com a totes les famílies, a la nostra també hi ha hagut drames (i dels forts), i l'avi Jordi sempre era allà, amb un somriure, sense queixar-se ni donar la llauna a ningú. Si servidor de vostès utilitza tan sovint l'adjectiu "estupend" és perquè el meu avi Jordi sempre ho trobava tot "estupendu!" i "fantàstic!". Així, amb exclamacions.

Hi ha una cançó del duet barceloní Hidrogenesse titulada "A los viejos", que té uns versos que descriuen a la perfecció el meu avi i, de pas, gran part de la tercera edat: "A los viejos no les vayáis con antigüedades. / A los viejos, asombradles". La gran curiositat de l'avi Jordi per tot allò humà i diví, pels avenços tecnològics i la vida en general, va fer que fos el fan número 1 del Teletext, quan aquest va aparèixer i, progressivament, de tots els nous ginys, com ara els telèfons intel·ligents o les tauletes. Ara que hi penso, l'avi ja utilitzava el Teletext com una mena de pre-Internet, als anys noranta: hi consultava el temps, la borsa, l'horòscop i els resultats del futbol. Només calia esperar que els numerets arribessin fins a la xifra desitjada. De paciència mai li'n va faltar.

"A los viejos todo les sienta bien", també canten els Hidrogenesse. Una altra gran veritat. Tenir un avi quasi centenari ha fet que l'hagi vist amb tota mena de vestimentes: des de l'uniforme per anar a pescar al riu (amb botes fins al genoll, com la Julia Roberts al cartell de Pretty Woman), fins al vestit i corbata, passant per les bermudes i el barret d'explorador. L'avantatge de ser gran és que un sempre està estupendu, es posi el que es posi. Els records que em venen al cap són múltiples i variats: quan anava a dinar a casa seva, entre setmana, hi hagués el que hi hagués de menú sempre hi havia una mica de verd ("ensalada", en deia ell, tot i ser ben català) i uns "xipets" (a casa sempre les hem anomenat així, les patates de bossa). Ara penso que aquest detall és molt significatiu: una mica de verd i una mica d'aperitiu. Una mica de rigor i una mica de festa. Cada dia.

Més records. L'avi conduint la mítica furgoneta verda amb l'àvia Anna Maria i la tieta Anna. L'avi caminant, nedant, patinant sobre gel... de jove havia fet mil i un esports, i fins i tot va obrir una efímera botiga titulada Deportes Campeón, a la Via Massagué de Sabadell. L'avi explicant històries i anècdotes del tèxtil, viatges de feina a Igualada o a Ontinyent, i encara que el sector estigués en crisi des dels anys setanta ell no es queixava ni un moment. Recordo quan vam anar a París i Disneyland, els meus avis, la meva germana i jo. Em sembla que ells, els avis, van al·lucinar més que nosaltres, els nets. O quan ell i l'àvia van venir a Roma, on jo estava d'Erasmus: la il·lusió que li va fer anar a la plaça de Sant Pere i veure una missa del papa Joan Pau II (que, desenganyem-nos, sempre serà "el Papa bo"). El seu germà gran, el Joan, va morir durant aquell viatge, i llegeixo al meu diari romà que l'avi em va dir, tot rient: "Com que sóc el petit, a mi em toca morir-me l'últim!". I així ha sigut.

L'avi Jordi ja no hi és, i quan tot això acabi li farem l'homenatge que es mereix. Recordarem la seva alegria, curiositat i bonhomia. No sé si brindarem amb cava barrejat amb suc de taronja (o encara pitjor, Fanta), o amb un Extríssim (i dolcíssim) Bach. Però brindarem, i tant. A la família no ens costa gens obrir una ampolla per qualsevol ocasió. Salut, avi!

Oriol Puig i Taulé

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top