El confinament no ha estat igual per a tothom. Ni la mort ens iguala a tots, malgrat les cobles tendres del poeta Jorge Manrique. No és el mateix passar la quarantena a una casa amb jardí que a un apartament. Tampoc ho és passar-la a un pis amb balcó o terrat comunitari que en un que no en té. D’aquí la –renovada– importància que han adquirit les sortides exteriors dels habitatges, en els angoixants dies de reclusió. Per això les múltiples i cridaneres iniciatives que han acollit els balcons: concerts, aplaudiment de les 20 h, cassolades, horts urbans…
Històricament, a més, les sortides exteriors tenen dues funcions higièniques: garantir l’assolellament durant unes hores al dia i que l’habitatge compti amb una bona ventilació. Però són suficients per als usuaris d’una casa?
I ara arriba la hipòtesi. I si habilitéssim uns balcons d’urgència, tot aprofitant temporalment les bastides de les obres? “Pot semblar còmic però amaga darrere un aspecte social prou important: no tothom té un lloc on sortir a prendre l’aire fresc”, destaca l’arquitecta sabadellenca Marta López Viana. Per tant, “millorarien la vida de les persones”.
Pisos envellits
A Sabadell, de fet, el 70% dels habitatges tenen més de 30 anys. I és que la meitat dels edificis de la ciutat van ser construïts entre els anys 40 i 70, tal com destaca un estudi de Jaume Puig publicat l’any 2000. “Això significa que el parc construït està envellit i que cal pensar més aviat en la rehabilitació”, diu l’arquitecta.
De fet, són relativament habituals les polítiques públiques encaminades a millorar l’eficiència energètica i l’accessibilitat d’aquests habitatges. “Llavors també podríem impulsar l’augment d’obertures en façana, no?”, defensa López Viana.
“I és que amb els balcons, hi guanyem tots”. Aquesta és la màxima sota la qual treballa l’arquitecta. O sigui, no només se’n beneficia l’inquilí del pis. “També millora l’espai públic i la vida que s’hi desenvolupa”, sosté.
Posem-ne exemples: si les cases d’un carrer tenen balcons i de tant en tant hi ha algú, els vianants notaran aquell carrer com a més se- gur. “Ho perceben com un carrer més segur, més amable”, diu López Viana.
Pensem en una via en els anys 70 o 80, quan la canalla jugava al carrer sense problemes. Com que la vida comunitària era més elevada i sempre hi havia alguna veïna al balcó o al carrer (amb la porta de casa oberta o una cadira a la vorera per prendre la fresca), era més fàcil que alguna tingués cura de tota la mainada, afavorint l’ús intensiu del carrer. Però ara passen cotxes constantment, els barris són dormitoris…
Per això, en una mena de cercle viciós i negatiu, les façanes són ara més dures i els balcons estan infrautilitzats. I en moltes ocasi- ons, les finestres que donen al carrer tenen directament la persiana abaixada.
“Per tal que la gent vulgui mirar més cap al carrer, hi ha de trobar un espai més agradable”
Fotomuntatge / D.S.
Casa tradicional vallesana
És el cas de l’edifici clàssic vallesà: la casa de planta baixa i una o dues alçades, amb garatge al davant (en els casos moderns) i sempre amb pati al darrere. “Però per tal que la gent vulgui mirar més cap al carrer, hi ha de trobar un espai agradable, més atractiu”, defensa. És a dir, amb un disseny amb més arbrat i menys cotxes (tot i que sense eliminar-los), per exemple. Tant les bones cases del centre com les d’autoconstrucció dels barris comparteixen aquest poc lluïment en la façana (fet que redunda també en la qualitat estèti- ca dels carrers).
Pel que fa a l’obra nova, López sosté que les promocions modernes no fomenten gaire els balcons i terrasses exteriors. Així doncs, l’arquitecta fa una crida a provar amb els balcons d’urgència. “Esdevindrien una mena de laboratori per a la rehabilitació futura, així com els nous dissenys d’edificis”.
També l’interior dels habitatges ha estat qüestionat, arran del confinament i el nivell d’estrès al qual sotmetem la casa. “S’ha vist necessària una flexibilització dels espais, amb usos menys predeterminats”, apunta López. O sigui, que les habitacions tinguin mides similars i puguin ser adaptades a cada situació, a banda de superar el menyspreu al passadís que ha proliferat en els darrers temps.
