Manuel Rosillo (1948) va estar a punt de morir en l’atemptat d’ETA. El cotxe bomba va esclatar tan sols a uns metres d’ell, just quan anava a treure el seu cotxe. Va quedar molt malferit, però recorda amb nitidesa els instants posteriors a l’atac terrorista. La detonació, l’olor de pólvora, la seva sensació de desorientació i buidor; i al seu voltant, la confusió i el dolor des dels primers minuts. En parla amb el D.S. 30 anys després de l’atemptat, del qual s’ha refet per fora, però que encara porta a dins.
Minuts abans de les cinc de la tarda del 8 de desembre del 1990, vostè es dirigia al seu cotxe, aparcat al carrer.
Era una tarda freda i plujosa, per sort hi havia poca gent pel carrer… entrava a la feina a les cinc a fer la guàrdia de festiu. Vaig baixar de casa cap a la meva furgoneta Citroën, que era d’aquestes que t’havies d’esperar uns segons per col·locar el seient. I aleshores, l’explosió. Una detonació molt forta. Vaig notar com el meu cos estava obert, com si s’hagués rebentat.
Va ser conscient dels moments posteriors a l’atemptat?
Sí, recordo una gran fumarada. No sents res, no tens ni fred ni calor. Em vaig quedar recolzat al cotxe i de sobte vaig veure un Policia Nacional que va sortir corrent d’un furgó que anava just al darrere del que va explotar. L’agent portava les mans al cap i per un moment em va semblar que tenia la cara plena de sang, però era jo… era la meva sang que m’estava regalimant per la cara.
Estava ferit.
Encara no sabia què m’havia passat. Em va entrar un cargol de la metralla que em va perforar el pit i quasi m’arriba al pulmó, m’entrava aire i no podia respirar. El fet que la furgoneta de la Policia Nacional estigués entre el cotxe bomba i el meu em va salvar de sortir disparat amb l’explosió. La porta del meu cotxe també va impedir que la metralla em segués els peus. Per la raó que sigui, aquell no era el meu dia.
Manuel Rosillo (1948) va estar a punt de morir en l’atemptat d’ETA / LL. FRANCO
I aleshores què va fer?
No vaig tenir gaire temps abans de perdre la consciència. Vaig estar deambulant i recordo que vaig pensar: ‘Què faig ara? Pujo a casa?’. No sabia què fer. Vaig escoltar gent que cridava: ‘Truquem a una ambulància! Una ambulància’ i em vaig desmaiar. Segons m’han explicat, em van trobar una mare i una filla del barri tombat a terra, em van agafar i amb més gent em van portar fins a la Gran Via. Allà, un cotxe particular es va aturar i em va portar fins al Taulí. Mai he sabut qui em va traslladar a l’hospital, li estic molt agraït. La gent de la Creu Alta es va portar molt bé amb mi.
La seva família estava a casa en el moment de l’explosió?
Sí, la meva dona i els meus fills es van espantar molt. A ella li va caure sostre del lavabo a sobre i la vidriera del balcó es va trencar totalment per l’explosió. El primer que es va adonar que m’havia passat alguna cosa va ser un company de feina, que feia la guàrdia amb mi aquell dia. Es va estranyar perquè era l’hora i no apareixia.
En quin moment sap que ha estat un atemptat?
Després, ja a l’hospital. Vaig sentir molta ràbia i indignació per les morts que havien provocat. A més, pocs dies després d’atemptar a Sabadell, van anar a matar a Vic, on van morir nens.
Quant temps va trigar a recuperar-se?
Vaig estar tres mesos a l’UCI. Se’m va parar el cor dues vegades i els metges van dir als meus familiars que no hi havia res a fer. La meva dona es va tancar amb mi a l’hospital, no va sortir en 15 dies. Al Taulí es van bolcar amb mi i amb la família. Dins del drama, també vam tenir molt suport de l’alcalde Farrés, que em venia a veure cada dia per saber com estava. Era un bon alcalde, campechano, molt humà.
“Vaig estar tres mesos a l’UCI. Se’m va parar el cor dues vegades”
Va contactar amb algun dels policies ferits que van sobreviure?
Vaig intercanviar unes paraules amb un que va sortir volant de la furgoneta de la Policia i que es va recuperar bé. I també vaig conèixer un altre agent, que va perdre quatre dits d’una mà.
Vostè, l’únic civil ferit en l’atemptat, mai no havia tingut por de patir la violència d’ETA?
No ho tenia present. Escoltaves i llegies dels seus atemptats i sents pena, però no ho veus de prop. Fins que no et passa no sents aquest dolor. Temps després, la banda terrorista em va enviar un anònim. Deien que no venien a per mi, que em vaig creuar amb ells en un mal moment, que era la seva feina i que els perdonés. Deien que la seva feina era matar!
I ara com es troba? Ha pogut passar pàgina?
Si no hi penso, no me’n recordo. Ho tinc present com si hagués estat un accident. A banda, Aluvisa es va portar molt bé amb mi… vaig demanar l’alta, tot i que ells no me la volien donar tan aviat, i vaig tornar a la feina.
Vist amb perspectiva, i un cop cessada l’activitat criminal de la banda terrorista, què creu que ha quedat d’ETA? Considera que n’hem après alguna cosa?
ETA només ha aconseguit fer mal, però ha hagut de deixar les armes. L’única cosa bona és que s’ha eliminat aquesta plaga d’assassins, però crec que hem après poc com a societat i com a país.
