[Joan Marcet, Professor de Dret Constitucional]
Si alguna cosa es pot concloure dels darrers anys de Govern de la Generalitat –no només dels darrers tres anys que ara s’avaluen, sinó possiblement dels darrers deu o dotze anys–, és que el govern de torn no ha estat a l’altura de les potencialitats mostrades per la societat, per la ciutadania de Catalunya. Enredats massa temps a gestionar emocions, s’ha oblidat durant tots aquests llargs anys l’obligació de qualsevol govern: governar. Durant el que alguns anomenen la “dècada perduda”, els diversos governs han estat massa pendets, de vegades només pendents, de la lògica processista, d’una lògica de confrontació i reivindicació amb la resta d’Espanya. S’ha oblidat massa sovint la importància de les competències d’autogovern que disposa la Generalitat. S’ha oblidat que, malgrat les retallades de la sentència del TC a l’Estatut, els principals serveis públics de Catalunya estan en mans del Govern de la Generalitat. De l’ensenyament a la sanitat, de l’impuls d’infraestructures bàsiques als serveis socials, de la cultura a l’habitatge o a les polítiques mediambientals, la immensa majoria, per no dir la pràctica totalitat, dels serveis essencials en tota societat són competència del nostre govern, del Govern de Catalunya. Sembla que això s’ha oblidat durant bona part d’aquests darrers anys. El catalanisme ha promogut des de sempre l’autogovern. Però el catalanisme es defineix també com l’expressió del “bon govern”. Un govern catalanista no només reivindica la millora i l’aprofundiment de l’autogovern, sinó que sobretot mira de governar i governar bé. Aquesta lògica va imperar en les dues etapes de govern de la Generalitat, en què es va dur a terme la política dels fets: el primer desenvolupament de l’autogovern impulsat pels governs de Tarradellas i els primers governs Pujol, i l’empenta socialment transformadora que van representar els governs tripartits de Maragall i Montilla. La frenada posterior s’atribueix genèricament a la sentència del TC sobre l’Estatut del 2006, però s’oblida la responsabilitat que hi té la manca de polítiques pràctiques, de polítiques al servei de tota la societat catalana que van ser incapaços de dur a terme els governs que van iniciar i propiciar l’anomenat “procés independentista”. Immersos en una competició política i electoral dins i fora de Catalunya, els Governs de Mas, Puigdemont, Torra i Aragonès han deixat de banda el govern de les coses, del dia a dia, del que importa al comú dels ciutadans. Amb la mirada posada a les eleccions al Parlament de Catalunya del proper 12 de maig, cal reprendre l’interès per les propostes, per les polítiques al servei de la gent. Si el debat electoral torna a girar només al voltant de les essències, de les propostes reivindicatives, oblidant tot el que està al servei de la ciutadania, haurem fracassat una vegada més. La pèrdua de pes del país en els terrenys econòmic i social, el retrocés de serveis essencials, com l’educació o la sanitat, la mala gestió (o millor dit la manca de gestió) en qüestions importants com el medi ambient i la sequera, o la manca d’impuls de les infraestructures poden atribuir-se a moltes i variades causes, però entre les principals, a la manca de polítiques públiques, al nul impuls polític dels darrers governs. Ara a cuitacorrents hem vist el govern de Pere Aragonès posar sobre la taula propostes sobre finançament, l’aeroport, la violència masclista, o l’aprofitament de l’aigua. El que no han fet en tres anys de govern ho proposen ara, com a iniciativa governamental i no de partit, contravenint a més la normativa electoral en aquest àmbit. Sembla clar que Catalunya i la seva gent estan amb l’empenta i l’energia necessàries per revertir el temps perdut. Per això ens cal que el debat polític i electoral d’aquestes setmanes se centri a veure com les institucions de la Generalitat, i el seu Govern, en primer lloc, s’hi impliquen. Cal un govern de Catalunya decidit a servir tothom i per a tothom, un govern que pensi sobretot en el servei a la ciutadania i en el progrés del país.
