No és pas que Plàcid Garcia-Planas hagi intentat emular l’eminent, incisiva i odiada entrevistadora Oriana Fallacci. El que el sabadellenc assaja en el llibre Tot està per dir (editorial Pòrtic) és més aviat una voluntat de moure conversa, un contínum de preguntes aparentment trivials que condueixen el diàleg amb un ritme precís.
Li mou conversa amb al periodista Tomàs Alcoverro, llegenda viva del periodisme català. O més aviat, dels corresponsals estrangers. El resultat és un llibre en format d’entrevista (molt conversat i amè), que funciona com a llibre de memòries d’Alcoverro. No debades, nascut l’any 1940, té anècdotes a bastament al llarg dels seus 81 anys com per justificar un llibre. O una saga, coneixent les seves peripècies a Beirut, la ciutat de la seva vida, la capital on més anys hi ha passat com a corresponsal de La Vanguardia.
Corresponsal o reporter de guerra? A l’inici, tot era un. I és que la llarga guerra civíl al Líban (1975 – 1990) també va pitjar el timbre de casa seva, Mireu, sinó, la foto de portada: Un jove Alcoverro amb un kalàixnikov soviètic a les mans, posa a càmera al balcó de casa seva del barri musulmà beirutí.
Portada de ‘Tot està per dir’ (editorial Pòrtic) / DS
Unes anècdotes que recull Garcia-Planas (Sabadell, 1962), cap d’Internacional de La Vanguardia. Garcia-Planas també ha estat corresponsal a l’estranger. El seu primer viatge també hi compareix en la lectura de Tot està per dir: L’enterrament de Khomeini, a l’Iran, l’any 1989. Hi hauria d’haver anat Alcoverro, però estava il·localitzable a Mauritània.
En un moment en que el confinament municipal reprimeix el nostre moviment, aquesta lectura és herba fresca en el camí. L’embruix beirutí, que va enamorar Alcoverro fa 50 anys, al teclat de Garcia-Planas.
