[Per Salvador Soley, expresident Acadèmia Catòlica de Sabadell]
Tota una figura, tota una personalitat, un home fet de fusta de roure i ningú s’esperava aquest final.
La malaltia el mantenia al llit forçat, malgrat que la seva fortalesa física semblava que li faria fer el tomb cap a la recuperació i sortir-se’n. No ha estat així, les forces se li van acabar i la naturalesa ha dictat la seva raó. L’Esteve ens ha deixat i ja descansa en pau. És la trista i irreversible realitat, i així ho hem hagut d’acceptar.
Ha estat un home atent al sotragueig humà i cultural de la seva ciutat. Atent com ningú, li ha fet el servei que calia. L’Escoltisme el feu estar sempre a punt. Molt amic dels amics. Les trobades o reunions totes eren molt diferents si teníem la presència de l’Esteve. Un home de subtil criteri, recte i de pau.
El trobaran a faltar molt les institucions sabadellenques on ell era un referent: l’Acadèmia Catòlica, la Fundació Bosch i Cardellach, Càritas, i ara, sobretot, al servei del nostre Bisbat, del qual era puntal en l’equip d’economia.
Però, personalment, trobaré a faltar aquella sintonia amb la qual coincidíem tant, en les coses de religió i de l’Església, i com no pot ser d’una altra manera, de les coses de la nostra Acadèmia Catòlica. Vàrem viure moments transcendents de la vida de l’Acadèmia, sobretot la seva reconstrucció, tant social com material. L’Esteve va ser un president de l’Acadèmia fidelíssim a la casa. Portava la Junta amb una pulcritud extrema, impecable. Recordo el programa i projecte econòmic de la reforma que necessitava l’edifici (encara cremat des de la Guerra Civil), això era l’any 1983. Era de tal perfecció i sagacitat que el que semblava impossible, era per a ell relativament senzill. El projecte econòmic de restauració era de tal magnitud que la fiança total dels membres de junta era envers l’Esteve un punt de solidaritat i confiança. L’edifici actual restaurat de l’Acadèmia no hauria estat possible si no hagués estat per la fe, la valentia, els coneixements i la seguretat que imprimia l’amic Esteve.
Són facetes de la seva personalitat, però el fet de saber que l’Esteve sempre estava a punt en tot i per tot donava molta tranquil·litat i el que dèiem abans, molta seguretat.
Els últims fets amb ell, en trobades a l’Acadèmia, van ser per a la posada a punt i preparació d’actes i programa de la Revista amb motiu del 150è aniversari de l’Acadèmia. Amb quina il·lusió i diligència cooperava i amb quin temple! Ell sempre mantenia un criteri clarivident dels temes que tractàvem, i no acabaríem mai de parlar d’ell. En fi, ens ha deixat, ens deixa tristos i amb un gran dol.
Fins a reveure, Esteve, i al cel siguis!
