Publicitat
ANDER ZURIMENDI

Els telèfons a la Renfe

Potser penseu que només sé remugar. I queixar-me. No és del tot errat. Avui voldria parlar d’una activitat que fem milers de sabadellencs cada dia: agafar el tren per feina. Sigui de la Renfe, sigui d’FGC.

Poca broma: el comportament social al transport públic s’ha convertit en objecte d’estudi (del meu). I encara més d’ençà que va esclatar la crisi sanitària.

La gran paradoxa és, probablement, el gran individualisme amb què ens movem en un espai que, precisament, és col·lectiu. No aixequem la mirada de la pantalla del nostre smartphone. I no és que ja ho facin els joves, és que també l’àvia hi està enganxada. Si us hi fixeu, veureu que el 90% del passatge va mirant el telèfon mòbil.

Podríem dir que, si esteu llegint la pàgina web de Diari de Sabadell, esteu salvats! Però boutades a banda, l’ús omnipresent no només ens està transformant, sinó que ens està tornant una generació menys intel·ligent i social. No critico pas la digitalització (té moltes virtuts i, a més a més, és un procés irreversible). Allò que em fa por és que hàgim caigut pel penya-segat del que el vilafranquí Na Pai ha reflexionat a La nostra atenció ha estat raptada.

Perquè si inverteixo els 20 minuts del desplaçament en tren a llegir el darrer llibre de Ricard Efa, em sentiré realitzat en acabar-lo. I treballaré la meva capacitat de concentració en un únic tema. Un bon xuletó cerebral, vaja.

Si per contra, dedico els 20 minuts a mirar continguts naïf, i que em connecten contínuament amb nous vídeos superflus però atractius, el que estaré menjant serà fast-food.

I és que agafar cada dia el tren (d’anada i tornada) em fa patir, ja que veig com avança un model de societat allunyat dels valors que necessitem. Com la curiositat (com veure el paisatge del rodal per la finestra). Com la concentració (en un bon text). Com l’amabilitat (quan ajudes a pujar el carret del nadó al vagó). Com el desig (adonar-te que aquella persona et resulta atractiva). Com la conversa (quan intercanvies unes paraules amb un desconegut). Com l’empatia (quan cedeixes el teu seient al currela que té pinta d’estar rebentat).

I tot això només és possible si aixequem la mirada de la pantalla (almenys, de tant en tant). I si tenim els cinc sentits disposats a captar els matisos de la vida.

Publicitat
Comentaris
To Top