Publicitat
ANDER ZURIMENDI

De la distopia a la utopia

El segle XX ha estat prolífic en ficcions que intentaven aventurar com seria el món de demà. Inicialment van ser novel·les amb una línia de ciència-ficció, com ara Nosotros (Ievgueni Zamiatin) en una data tan primerenca com 1921. El seguirien clàssic com Un mundo feliz (Aldous Huxley), 1984 (George Orwell), i Fahrenheit 451 (Ray Bradbury), centrats en l’organització política de la societat.

Posteriorment, van adquirir un caire més apocalíptic, en què es destacaven escenaris de futur dramàtics. I es denunciaven així comportaments del present que ens conduirien inevitablement fins als desastres esmentats, també en el cinema. És el cas de Doce monos, Matrix i V de Vendetta, per exemple.

Hi va haver, però, un punt d’inflexió en el gènere distòpic. I és que a principis de la passada dècada van sorgir –com un autèntic boom– una fornada de continguts audiovisuals que van arribar a públics massius. Probablement, pel format (sèrie) i el canal en el qual es transmetien (streaming). Sens dubte, Black Mirror encapçalava aquest gran grup. Estrenada l’any 2011 a Netflix, va causar furor en ambients amb aquest tipus d’inquietuds. Years and years (HBO), del 2019, també és un títol destacat en aquesta època daurada que, en els darrers 10 anys, han viscut les distopies.

Tanmateix, sembla que en un moment donat hem arribat a considerar que el present ja és el futur. I que vivim temps distòpics, com podrien ser el confinament, les mascaretes, els tocs de queda, etc. Tant és així que es percep un incipient canvi de tendència. Sabem el que ens passarà si seguim així, de manera que ara també volem teixir una alternativa per tal de no acabar així.

Un amic m’ho deia un vespre de juliol, mentre acabàvem una cerveseta: “Estic fart de les distopies. Necessitem utopies”. També ha coincidit la recent publicació del llibre Utopía no es una isla, de l’audaç editora d’Antipersona i escriptora valenciana Layla Martínez (la podeu seguir a Twitter @17bdb4d9ee92445). Es tracta d’un recull d’un catàleg de mons millors, segons les experiències humanes i col·lectives que ens ha preparat la història.

Ens recorda (i demostra) que la humanitat ja ha experimentat amb organitzacions més harmonioses de la societat. Un horitzó comú, engrescador i atractiu que ens faci moure ara.

Publicitat
Comentaris
To Top