Sabem que els éssers humans tenim –almenys– cinc sentits bàsics. Amb ells comprenem la vida i ens movem pel món. També per les ciutats.
Tanmateix, sembla que el temple dels sentits estigui coronat per un d’ells en exclusiva. La vista. És amb el que veiem els panells lluminosos als carrers, les publicitats a les marquesines, els colors de les façanes… I també el sentit que fem servir per obrir els nostres smartphones i mirar les fotografies d’Instagram, llegir les notícies digitals… Un conjunt d’imputs visuals que ens sobreestimulen i que, potser, ens copen l’atenció.
Així, sembla que els altres sentits hagin caigut en l’oblit. Com l’oïda. I sobretot, quins sons té? No és una pregunta fàcil, ja que sovint l’enrenou dels cotxes no ens deixa marge per sentir res més. Però hi és.
Potser et porta el so de l’amic amb què conversem a la terrasseta de l’Olut, un vespre d’agost. Potser el ding-dong de les campanes de Sant Fèlix, que els veïns de més a prop deuen tenir integrades al cap de tant sentir-les.
Potser et porta els crits d’infants jugant al parc de Catalunya. O llançant-se a l’aigua de La Bassa de Sant Oleguer. A les avionetes que aterren a l’aeròdrom. A la tempesta que va caure sobre els terrats de Sabadell aquest dijous. Al reggaeton que surt d’alguns cotxes quan passen per la Gran Via. O ens arriba l’eco de les Barraques de Festa Major. La televisió del veí que ja està mig sord. Dos joves estimant-se a la nit.
O potser són les orenetes, que el silenci del confinament va permetre piular sense forçar.
Quins sons et porta Sabadell?
