La basquitis va ser un fenomen (o encara és) segons el qual qui ho pateix sent una simpatia desfermada cap al País Basc. No cal dir-ho: sobretot entre la gent independentista (especialment quan no era un sentiment mainstream a Catalunya). Els detectareu per les habituals vacances al País Basc i les entusiastes preguntes: “i parles euskera”.
Allò curiós és que en els darrers anys també s’ha generat l’altra cara de la moneda: La catalanitis. És el fenomen segons el qual els bascos (indepes) s’enlluernaven amb el procés català, especialment a l’entorn de l’1 d’octubre.
Jo que nedo entre dues aigües, també pateixo de catalanitis. A risc que sembli una boutade, us explicaré per què: El formatge com a símbol d’avorriment (o d’experimentació). Al País Basc tenim un de cèlebre, l’Idiazabal, del que hem creat un monocultiu. Tant és així que és quasi impossible trobar una explotació lletera que no elabori una altra cosa que Idiazabal (ovella en sec). O sigui, vagis per Araba, Bizakia, Gipuzkoa i Nafarroa, el formatge que menjaràs sempre serà el mateix estil (tot i que de diferents elaboradors): Idiazabal. Hem creat una Denominació d’Origen Protegida Idizabal. Concursos de pagesos. Publicitat turística. I ens hem cregut que som l’hòstia (perquè els bascos sempre ens creiem que som l’hòstia).
I no és pas que no sigui l’Idiazabal no sigui molt bo. A la meva comarca, el Valle de Ayala, en fan magnífics a Izoria, Aguiñiga, Menoio i altres baserris a pocs quilòmetres de la nostra casa familiar… Quan torno de vacances a Catalunya, prometo que la meva nevera sembla una parada de mercat. I per suposat, el sector ramader extensiu (faci Idiazabal o cabrales) fixa població al territori, afavoreix la biodiversitat amb el seu mosàic agroforestal i manté el paisatge i idisioncràsia local. En termes polítics, és clau. Ara bé, en termes gastronòmics, també dic que l’Idiazabal m’avorreix.
Mentrestant, al Vallès tenim els formatges cremosos de La Frasera (Vacarisses), petits nevats i cendrats de cabra. O els madurats durant mesos d’Artelac, a Sant Vicenç de Castellet (Bages). Del Vallès Oriental prové Can Pujol. Menció a part per La Cleda, de qui destacaria el tacat de tòfona i el molt mantegós Avid.
D’Osona, el Reixagó. De la Garrotxa, la Bauma. De Borredà, els dauets macerats en l’oli. El formatge blau Muntanyola, el de búfala gironina de Montbrú, els de Mas Rovira… Ho resumiré amb, potser, la més gran de les formatgeries “artesanes”: Tros de Sort. Què és el seu clàssic Tou dels Til·lers? Doncs un estil brie o camembert. O sigui: No es limiten a fer el formatge de la zona del Pirineu lleidatà, sinó que innoven amb altres estils d’arreu del continent. Combinant o diversificants llets (cabra, vaca, ovella, búfala) i amb el control de temperatures que tenim avui en dia.
I això és el contrari a avorrir-me: M’emociono, en vull tastar més. És la meva catalanitis: salvaguarda el patrimoni gastronòmic, alhora que no el limita a la postal turística.
