Publicitat
ANDER ZURIMENDI

Quan és encetada la tardor

Ara que les castanyeres han encès el carbó a la parada, però encara hi ha qui fa camí cap a la mar per consumar el darrer bany de l’estiu.

Quan la sorra als turmells en tornar de la platja és tan lícita com l’escalforeta d’un cucurutxo de castanyes a les mans, quan ja és fosc.

Ara que sortim a córrer per la Ruta del Colesterol els més calorosos pensen que és el millor moment de l’any, aquell en què l’assolellada no t’ofega, però l’oratge és agradable. I el sol no t’abrasa, sinó que t’abraça. Aquell moment en què tanta gent voldria viure a perpetuïtat. Però la terra gira i les estacions canvien.

Ara que les cases s’han refredat i fa aquell guster estirar l’edredó fins al coll. I dorms amb el coixí que encara no li has tornat.

Ara que cada setmana anem d’estrena: un dia, els pantalons llargs per primer cop. El següent, el jersei de llana. I ens tornem bojos removent allò que en diem roba d’entretemps.

Ara que ens escapem al parc de Sant Llorenç i esperem tornar amb cabassos plens de bolets que ens recordaran la frustració de cada any: i pensem anar-hi tantes vegades que no ho complim quasi mai. Perquè fer plans ja és això: somiar-ne cinc, per materialitzar-ne tot just un.

I encara tenim un meló guardat, que podrem encetar per tastar com si fossin les darreres llàgrimes de l’estiu. Quan a les parades del mercat les figues comparteixen prestatgeria amb les castanyes i no tenim gaire clar si hi anem o en tornem. I recordes que ja abans de Sant Joan vam collir figues de l’arbre tortosí i encara vivíem els dies previs a encetar l’estiu. De l’alba que et vas despertar en un llit desconegut. I vas pensar que, de tota la casa, el millor despertar tanmateix el tenia el gos.

Quan mirem pel retrovisor del cotxe i no sona Oques Grasses, mentre tornem de la platja. Sinó Manel, alhora que pugem a Osona. Ara que les queixes per l’aire condicionat donen pas a les queixes per la calefacció. I falten dies, però arribarà: un dia et dutxes i sents fred. Encens el calefactor elèctric i la pols calenta, acumulada a la reixeta, omple el lavabo d’una olor de cremat, torrat suau, que t’indica que irremeiablement l’hivern arriba.

Quan les terrasses són territori hostil per als fredolics, a la nit. I ja no volem assedegar la frescor amb cervesa, sinó escalfar-nos amb un vinet.

Que si encara tinguéssim rellotges al canell giraríem les agulles per avançar una hora l’arribada depriment de la foscor en una tarda de tardor. I posem el dit tranquil i ens oblidem de fer matx a Tinder i like a Instagram.

I mirem la tauleta de nit i aquella muntanya de llibres que poliríem a l’agost és tan alta com abans d’anar de vacances. I saps que ni l’estiu és tan dolç ni la tardor tan agra. Que la gràcia és viure cadascuna de les estacions amb l’entusiasme (o tristesa) que els és pròpia. I, si t’atures a pensar, la urgència de viure és tan intensa sigui esgotat l’estiu o encetada la tardor.

Publicitat
Comentaris
To Top