Publicitat
ANDER ZURIMENDI

La paradoxa dels bous

Avui escric una unpopular opinion. O potser no… I som més els que ho pensem. Resulta que acabo de llegir Que no ens toquin els bous! (Bellaterra Edicions), un estudi sobre la polèmica de les festes amb bous a les Terres de l’Ebre. L’assaig dona la paraula a veus de la comarca i contextualitza el perquè de l’èxit dels bous. Un dels motius que apunta és una certa superioritat moral per part de la major part de Catalunya on aquesta tradició no existeix. I senten un greuge perquè les seves expressions de cultura popular no semblin acceptables, davant un costumari català central i centralista que les nega. O sigui, els castells, les sardanes, Montserrat… Una cultura mainstream catalana, en què Sabadell i el Vallès encaixen de ple, amb el relat del poble pacífic, civilitzat i europeu que actualment impera. En contraposició, evidentment, dels salvatges del sud que encara fan festes de bous (el terme correbous només és una de les modalitats, i no la més estesa).

Allò que més m’ha encuriosit, però, és l’explicació de com organitzen les festes d’una manera cooperativa i comunitària. Com el cas d’Horta de Sant Joan. La plaça dels bous es construeix amb els remolcs de les colles dels pobles, que les aparquen formant un cercle, i a partir d’allà construeixen les grades. Cada remolc té una zona pròpia de socialització, on es fan des de paelles de migdia fins a berenars en kuadrilla. És, doncs, un model de festes que cada vegada es veu menys a pobles i viles catalanes. Per a molts ciutadans, les festes majors d’avui consisteix a sortir de festa, anant de bar en bar a les nits. O sigui, el mateix que podríem fer qualsevol dissabte (val a dir que ´s una generalització: evidentment que encara hi ha gent en l’organització de festes populars autogestionades).

I això, evidentment, és fruit també del procés d’homogeneïtzació cultural que vivim. En el qual tot és igual. Les botigues que trobem als nostres carrers (cada vegada més a Sabadell) són les mateixes franquícies que podríem trobar a una altra capital europea. Celebrem festes internacionals sense cap arrelament local, però que ens han introduït des de les ficcions cinematogràfiques de Hollywood. Per això, en una època en què tot sembla igual i res no destaca com a genuí, he de reconèixer que algunes expressions com els bous de Terres de l’Ebre em resulten atraients. I per a mi és una gran contradicció, ja que he anat a infinitat de manifestacions antitaurines al País Basc des que era adolescent. De quan érem ens posavem els deu descarriats de torn amb una pancarta, davant la plaça de bous d’Amurrio. Hi passava tot el poble! Inclosos el meu pare, la meva abuela Ana i alguns tiets! I s’acostaven i em saludaven, per avergonyir-me!

De fet, el llibre no m’ha fet canviar la meva visió abolicionista. I com diuen veus del territori, per muntar la plaça amb carros i berenar amb la colla, no cal amollar-hi bous. Pots fer la plaça amb una revetlla al mig. Però em pertorba la paradoxa que, després d’haver crescut veient-los com un símbol contrari als meus ideals, ara em suscitin tanta curiositat. Perquè en un món homogeneïtzat, aquestes singularitats antropològiques es fan notar encara més.

Publicitat
Comentaris
To Top