Tot estava per fer en aquella Sabadell de finals dels anys 70. Franco morí i molts encetaren el xampany. S’obrien portes d’esperança. Grans expectatives. I allà, en el bell mig, es trobava Carles Edo Marzal.
Nascut a Horta, aquest barceloní es va traslladar a Sabadell amb 17 anys. N’hi viuria tres més, abans de partir a França i altres indrets. Però d’aquell temps van quedar uns records que ara l’han servit com a inspiració per la seva novel·la Las libretas olvidadas, que va presentar dijous al restaurant Al canto que va de canto.
Malgrat ser ficció, funciona com a estructura paral·lela a les seves vivències. Un home de 60 anys, avorrit en el confinament de la Covid, troba unes llibretes que havia escrit quan tenia 17 anys. “De fet, trobo que per tenir aquella edat, empràvem un llenguatge molt adult, perquè llegíem Kafka i aquell tipus de novel·la introspectiva”, explica Edo Marzal.
Una sèrie cartes que succeïxen en el temps. Però que s’acaben abruptament. En el precís instant que entra l’heroïna a la seva vida. “És cert que aquest passatge és foscor, però en el llibre també hi ha molta llum”, matisa l’escriptor. Anem a la llum: “Eren temps de ments molt obertes, tolerants. Anàvem contracorrent. Teníem molts somnis i moltes ganes de passar-nos-ho bé”.
“Potser l’única cosa que pretenia és brindar un sentit homenatge a una època, –la de la meva adolescència– uns anys, una ciutat, i soberetot a la seva gent”
I las foscor?”Nosaltres vam pagar per ser la primera generació que consumia heroïna. No hi havia informació, ni es coneixia gaire”, explica. Caminaven pel wilde side de Lou Reed. El camí salvatge. “Llavors es deia allò de mor jove i deixa un cadàver bonic. Volíem experimentar-ho tot”.
La perillositat la van notar al de poc temps. “Però quan la vam notar, ja érem esclaus”, sosté. I afegeix: “Molta gent s’hi va quedar. La gent amb poc recursos, especialment”, diu. Altres van poder-ho trampejar, tot i haver estat quasi deu anys enganxat al camí del cavall.
