A mitjans de desembre ens vam despertar amb un esplèndid cel blau i resulta que, des de llavors, pràcticament no hem anat a dormir amb un dia rúfol. La possibilitat que l’emergència climàtica estigui alterant les pautes meteorològiques hi és, ja que les alteracions (del temporal Glòria a l’estiuet de Nadal) es produeixen amb més freqüència. Però també és cert que l’hivern a Catalunya és sec. I sovint, assolellat. No ens enganyem: ja arribaran les pluges de març i els dies de trista foscor.
Així que és ara que cal aprofitar per sortir a caminar sota el fred sol d’hivern. Sabadell té un magnífic Rodal, on trobarem ametllers dispersos per les vores. També al voltant del Santuari de la Salut, en amable comunió amb oliveres. I en trama urbana, al mateix parc de Catalunya.
Tot el mes de gener he aprofitat els dies d’aquest llarg anticicló per anar a cercar els primers ametlers florits. Sense èxit, probablement perquè era massa d’hora. I tot brot necessita que arribi el seu moment. Tot i que un amic mallorquí m’havia avisat: “Flor de gener no umpl es paner”.
Aquesta setmana, en canvi, els he descobert amb l’alba. Havia sortit a córrer, aquesta forma de fer esport sense pagar quotes. I n’he vist el primer. He fet saltets d’alegria i m’hi he aturat a fer dues fotos. Perquè els ametllers són màgics.
I és que arriben amb Sant Antoni i Sant Sebastià, potser les diades més guapes d’hivern. A més a més, ens fan estimar totes i cadascuna de les quatre estacions. M’ha costat anys entendre-ho: inexorablement, fem el que fem, sentim el que sentim, tornaran a florir els ametllers.
No és moment de desitjar que floreixin els camps de ginesta vora el Parc Agrari, ja que serà senyal que la primavera és vinguda. No és moment de desitjar que les figueres ens ofereixin els seus fruits, ja que l’estiu espera lluny encara.
En canvi, podem passejar per la ciutat i emocionar-nos amb una mimosa de la plaça del Gas o els tarongers de davant de Correus. La ciutat brota, però ens cal entrenar la mirada per ser-ne conscients i que no ens passi desapercebuda. També l’hivern és ple de colors, potser a diferència dels humans. Què ha passat els darrers anys, que tothom porta jaquetes negres, grises, de color blau fosc…
En quin moment ha canviat el paradigma de l’estètica a l’armari d’hivern, fins a conrear el monocultiu de tons tristos? El fosc aprima, m’han dit. I immediatament he pensat que això és pressió estètica. Ara bé: que jo desconegués aquest truc ve a constatar que tinc el privilegi d’un cos prim i normatiu. Vull ser-ne conscient, per entendre totes les realitats.
Tanmateix, la meva passa ara pels abrics de coloraines. Per transitar per un hivern anticiclònic, còsmic, amfetamínic, galàctic, espasmòdic i eufòric. De xiuxiuejar, per què no, la teva paraula preferida a cau d’orella d’un amant. Perquè els ametllers, irremeiablement, tornaran a florir.
