[Per Elisabeth Delgado]
Vull començar per agrair de tot cor a les persones que els darrers dies m’han ajudat a superar el pitjor moment de la meva vida. Un agraïment molt especial al bomber i corredors que van socórrer primer el meu marit, Josep Maria Pijuan, en Piju, quan va patir una aturada cardíaca diumenge passat durant la mitja de la Llanera Trail, també fer-ho a l’equip d’emergències sanitàries… Gràcies als membres de la Unió Excursionista de Sabadell, especialment a l’Elisenda i al David. També al president de la FEEC, Jordi Merino. Als membres de l’Ajuntament de Sabadell, la regidora d’Esports, Laura Reyes, que em va sostenir i vam plorar juntes la pèrdua del meu company. A l’alcaldessa, Marta Farrés, que no va dubtar a posar tots els mitjans necessaris perquè les meves filles i jo estiguéssim acompanyades en tot moment. Hi ha noms com el d’Ester, de l’equip de suport psicològic de la Creu Roja, la Pili (ambulància de suport a la cursa), que estaran sempre al meu cor, em van ajudar a connectar amb el món quan el meu cap no hi era. Sé que em deixo noms i demano disculpes, el meu cap encara no recorda tot el que va passar aquest fatídic 23 de gener del 2022. Sense paraules per tot el que van fer i fan la meva família, que amb el cor trencat es van ocupar de tot i continuen vetllant per nosaltres.
Gràcies al meu cunyat Joan, que es va encarregar d’avisar tota la seva família en aquest cop tan dur, i per ser-hi amb la seva dona sempre, malgrat el dolor. També molt agraïda i aclaparada per les mostres d’afecte dels companys de feina que ha tingut durant 20 anys, i veure com tots coincideixen en la seva professionalitat i la noblesa que desprenia. No tinc cap dubte que en Piju estarà al seu cor per sempre més. Els amics que no ens deixen a les tres, que el van estimar, tots ells saben qui són, gràcies de tot cor! Per últim agrair a tots els companys i corredors que han compartit amb ell quilòmetres i experiències durant anys, les seves mostres d’afecte i lloança vers al meu marit.
Ell era una persona que t’acompanyava a l’èxit i després es mantenia en segona fila, sense fer soroll, sense treure’t protagonisme. Així que avui soc jo la que vull donar-li l’espai que es mereix, perquè necessito que les nostres filles vegin que era tan gran fora com dins de casa, que el seu tarannà sempre va ser únic. Ell ha sigut un esportista nat, córrer, anar en bici, provar experiències noves i sempre al límit.
Era feliç a la natura, a la muntanya, a la neu, amb els fenòmens de la naturalesa… tot el que està relacionat amb la natura l’apassionava. Des de ben petit amb les agrupacions escolta i després pel seu compte ja va descobrir a fons la muntanya, amb 23 anys ja va recórrer completament sol i fent bivac el tram de Viella al Cap de Creus del GR11. Més o menys el 2008 va començar a dedicar-se més a les curses de muntanya, en què va aconseguir ser campió de Catalunya i ser membre de la selecció catalana. Aconseguia un somni! Però d’aquella època del que més parlava era de com gaudia amb els companys: Biel Secall, Robert Tarragó, Aleix Toda, Xavi Prim, Carles Martí, Tavi Fosses, Jordi Pàmies, Eugènia Miró i tota la resta de companys que van passar al llarg dels anys. Les competicions del campionat de Catalunya amb Pere Aurell, Xavier Espiña, Roberto Sancho, Dani Cazalla, Montse Guerrero, Ragna Debats (a qui admirava per tota la seva trajectòria i projectes juntament amb el seu company Pere), Núria Picas, Just Sociats, Pere Rullan i el seu germà, i no acabaria de dir noms (perdoneu, però necessitaria alguna pàgina més). Gràcies a tots per fer-lo feliç! En Josep Maria, el 2009, juntament amb el Victor de Santos, en Joan Pijuan i més gent van formar un club: l’AE Blancafort, un club familiar al poble que el va veure créixer. En Piju acompanyava la gent a qui li agradava la muntanya i sabia com aconseguir veritables reptes, buscant sempre el límit de les persones, que patien, gaudien i recordaran per sempre totes aquestes aventures i riures. Hi ha qui ha escrit un capítol en un llibre (oi, Oscar Xinxilla?).
El meu marit era així també a casa, ens cuidava, ensenyava dia a dia coses noves i sorprenents amb una ment privilegiada. Era un pare increïble que va viure al 100×100 per les seves filles: company de jocs, de riures, de balls, de cançons, d’aprenentatges, d’aventures a la natura. Gràcies, Papi, la cigroneta petita i la Candela dels teus ulls t’estimen amb bogeria.
Ell em va estimar tant i tan bé ue mai tornarà a ser el mateix. Una gran part de mi va marxar amb ell aquell diumenge. I no vull que torni a mi. Vull que m’esperi per sempre, perquè si és cert que hi ha més vides, les vull passar totes amb tu.
Piju, Pallusseto meu, córrer per les muntanyes de Prades, per totes les muntanyes de Catalunya i el món. Allà on hi hagi neu hi seràs. No paris de córrer i mira’ns, et recordarem cada dia perquè per a nosaltres no marxaràs mai. Les nostres filles creixeran sabent qui era el seu pare i jo només espero retrobar-me amb tu.
Ains, Pallusseto, ja no tinc por a la mort, he descobert que la mort no era el problema, perdre’t era el pitjor malson, espera’m on siguis per abraçar-te. T’estimem, t’abracem i et sentim als nostres cors i al nostre costat. No paris de gaudir cada instant com sempre ho has fet!
