El pas endavant de l’adolescència, sovint una mina incerta, imprevisible, que es trepitja sense saber si explotarà, ni en quina magnitud és capaç de fer-ho. Basat en evidències científiques, Educar en tiempos difíciles (Ilus Books) és una guia pràctica perquè els pares pilotegin les possibles turbulències quotidianes dels seus fills. Dona respostes sobre l’autoritat, la tecnologia, les amistats, el dol o el sexe. Però també explora situacions més greus, com les drogues, la violència o problemes de depressió. Coordinador de la Cartera de Serveis de Psicoteràpies Infantojuvenil i de l’hospital de dia del Taulí, Joaquim Puntí n’és l’autor.
Joaquim Puntí, autor del llibre, coordina l’hospital de dia d’adolescents del Taulí / VICTÒRIA ROVIRA
És complicat ser feliç durant l’adolescència?
Depèn d’on posem el llistó de ser feliç. Abans, quan eres adolescent, el que esperaven de tu els teus pares era que tinguessis una bona feina. Però ara molts pares s’han posat l’objectiu que els seus fills siguin feliços, entenent la felicitat com un estat continu en què mai et pot passar res que t’afecti emocionalment. Hem fet un pastís complicat. Si poses el llistó de ser feliç en no sentir mai malestar, que les necessitats siguin satisfetes al moment, que mai entris en conflicte amb ningú i no sentis ràbia, ni tristesa, mai ho seràs. No és realista. Hem de tenir els adolescents empoderats, que valorin sentir-se bé i gaudir, i que puguin aplicar estratègies per combatre el malestar quan calgui. Això els farà feliços.
Com han de gestionar l’autoritat els pares?
Confonem autoritat amb to autoritari. No és el mateix. L’autoritat es pot aconseguir amb amabilitat, però implica fermesa. En canvi, el to autoritari es basa en la por. És el pare que crida i amenaça, que aconsegueix que l’adolescent es mobilitzi per la por, més que per reconeixement o respecte. I no sempre surt bé, perquè a vegades la reacció és desafiar encara més.
A l’altre extrem, hi ha pares massa tous?
Hi ha pares que en lloc de donar ordres suggereixen. I això també és un error, perquè hi ha circumstàncies en què no s’ha de deixar opció. No pots dir al fill: ‘Què et semblaria si avui vas a l’institut?’. No és necessari fer servir un model agressiu, però posar límits és necessari, perquè estructuren l’adolescent.
Quants límits s’han de posar?
No calen gaires, amb quatre o cinc d’imprescindibles n’hi ha prou. Què han d’esperar els pares dels adolescents? Que l’habitació estigui més o menys ben gestionada, que compleixin a l’institut, que passin un temps raonable davant de les pantalles, que són dues o tres hores… No cal penjar a la nevera una normativa amb 10 o 12 límits. Si et costa complir normes, com més n’hi hagi, pitjor. I, sobretot, molt important, educar també implica reconèixer els progressos i reforçar-los.
El càstig és útil?
D’entrada no s’hauria d’aplicar. I molt menys per alliberar la ràbia dels pares quan estan emprenyats. Això no serveix. Hem de buscar complir objectius reforçant les conductes dels nostres fills. I si no funciona, és quan ens plantegem el que els psicòlegs anomenem la retirada de privilegis o aplicar conseqüències lògiques.
‘Educar en tiempos difíciles’ és una guia pràctica per a pares i mestres / VICTÒRIA ROVIRA
“Et quedes sense mòbil un mes perquè no has anat a classe”. No funciona?
Un mes sense mòbil no es pot gestionar i tindràs un adolescent sistemàticament en conflicte. És més útil fer una retirada breu, d’una tarda, amb l’objectiu que l’endemà comencem de zero i pugui haver-hi un canvi. I si va a escola, tindrà dret a fer servir el mòbil. És aproximar l’adolescent a l’edat adulta. Tu treballes, a final de mes et paguen.
Educar no sempre és agradable.
L’adolescent no sempre ho viu positivament. Hem de preparar els pares perquè entenguin que és normal que els adolescents tinguin reaccions de frustració. El malestar emocional forma part de la vida i el llibre intenta empoderar els pares perquè tinguin estratègies per fer-hi front. Crec que s’ha de psicologitzar menys, no tots els problemes han d’acabar a Salut Mental, etiquetats com a patologies. Això deixa l’adolescent en un molt mal lloc.
