[Oriol Capell Grau, net]
Antoni Grau, reconegut fotògraf de Sabadell, va morir el passat 6 d’agost als 96 anys. Amb ell, se n’ha anat un dels principals impulsors de la memòria gràfica de la nostra ciutat. Va néixer a Barcelona el 29 d’octubre del 1925, però abans de complir un any ja vivia a Sabadell. Seria aquí on faria els primers passos, on coneixeria la seva esposa, la Mercè, i on més tard esdevindria pare, avi i besavi. Com la major part dels fills de les famílies treballadores, als 14 anys va entrar a treballar a la indústria tèxtil.
No eren temps fàcils, però la dedicació que sempre imprimia en tot el que feia el van dur a ocupar un càrrec d’alta responsabilitat a la filatura de Viladomat. Inconformista de mena, amb l’esperit de voler és poder, les seves inquietuds no es van cenyir solament a l’àmbit laboral. L’Antoni va ser un gran apassionat de la fotografia i duia la seva Pentax sempre amb ell. Tal era la seva passió, que va decidir muntar a casa el seu propi laboratori fotogràfic i es va iniciar en el camp concursístic i va ingressar a Càmera Club, d’on acabaria sent president durant 14 exitosos anys. La seva traça i enginy per l’art fotogràfic no van trigar a ser reconeguts. Arreu es coneixien els seus fotomuntatges, les anomenades grauades, que, aleshores, sense la tecnologia que tenim avui dia, causaven admiració i desconcert a parts iguals.
Li agradava passar llargues estones al laboratori, jugant amb els negatius i deixant volar la imaginació per sorprendre públic i jurats. En aquest temps, va acumular 23 premis internacionals i més de 300 obres premiades, i va ser distingit amb els títols AFIAP i EFIAP per la Federació Internacional d’Art Fotogràfic. Però, per a ell, la fotografia no era només art, sinó també un testimoni del passat.
S’estimava Sabadell, malgrat que el progrés havia anat esborrant a poc a poc la ciutat que ell havia conegut. És per això que, al llarg de la seva vida, va anar atresorant amb una constància exemplar més d’11.000 fotografies de la nostra ciutat, memòria que a través dels seus quatre llibres publicats ens demostra l’abast del seu silenciós treball. De somriure fàcil, enraonador i enamorat de la seva família, sempre deia que la vida no és com s’ha viscut, sinó com es recorda. I això procurarem fer amb el llegat que ens deixes.
Et trobarem a faltar, avi.
