Cal Pané i el baixador de la Rambla (conegut popularment com l’apaiadero) van compartir l’espai del capdavall de la Rambla fins a l’any 1971. Primer va ser enderrocat el baixador, amb motiu del soterrament de la via del tren del Nord. Anys després, quan la cantonada de la Rambla amb la Rambleta (actual carrer de Latorre) va quedar sentenciada per edificar-hi pisos, el bar restaurant Canaletes va ser traslladat, primer a la plaça Sant Jaume i més tard al carrer de Capmany, amb el nom de Nou Canaletes. Ara aquella cantonada és ocupada per un establiment Viena que, salvant totes les distàncies, fa les funcions que durant tants anys li van correspondre a Cal Pané, però sense la companyia del baixador del tren.
Al capdavall de la Rambla, amb l’encreuament amb l’actual Gran Via, era una cantonada emblemàtica i aquesta condició, convertia Cal Pané en un lloc de privilegi.
La Rambleta, nom que ara està gairebé en desús, ja fa molts anys que va deixar de tenir aspecte de rambleta. El soterrament de la via del tren i la urbanització posterior de la Gran Via el van convertir en una via ràpida. L’any 1897, l’Ajuntament va plantar arbres a banda i banda per transformar aquell carrer en un passeig arbrat. Al cap dels anys, per l’aspecte que tenia, es va guanyar el nom de Rambleta. Mot que va perdurar gairebé tot el segle XX. Era una artèria molt coneguda per la majoria dels sabadellencs.
A la foto en color, de l’any 1987, es pot veure Cal Pané i, Rambleta avall, quedava la merceria Amadeu, a continuació el bar on abans hi havia estat Taxis Soto i, tot seguit, la rellotgeria Querol. Des de la Rambla al carrer del Sol hi havia una renglera de vint-i-tres cases. Totes elles construïdes entre 1858 i 1860, quan es va urbanitzar la zona després de l’arribada del tren de la Compañía de Ferrocarril de Barcelona a Zaragoza. La foto en blanc i negre és de l’any 1904.
El mateix any 1860, el senyor Sallares i Gorina, propietari de la casa cantonera, que era de doble cos, va obtenir permís per aixecar un segon pis. Aquella edificació va estar ocupada entre finals del segle XIX i inicis del XX per La Providència, de Girabau i Pané, una companyia que destil·lava i comercialitzava l’anís Barcanona, una marca important per l’època. Anys més tard, el mateix senyor Pané va obrir-hi el quiosc Canaletes. Pocs anys després va passar a ser el Cafè Canaletes de Florenci Panadès. Els anys trenta del segle XX eren molt anomenats els seus sopars de duro, es deia que la gent no se’ls podia acabar. Amb el pas del temps, i després de canvis de titular, va esdevenir el Bar Restaurant Canaletes, però popularment era conegut com a Cal Pané.
Cal Pané i l’apaiadero, al capdavall de la Rambla, van ser llocs molt emblemàtics a Sabadell durant gran part del segle XX
A mitjan segle XX, Cal Pané era un lloc de trobada. També ho era d’espera, per fer el cafetó o la cerveseta. Un dels passatemps, de les estones d’oci d’aquella època, era asseure’s a la terrassa de Cal Pané i, pel preu d’una consumició, estar una estona ben llarga contemplant qui anava Rambla amunt i Rambla avall. A més, la seva proximitat al baixador del tren del Nord, de la Renfe, convertia Cal Pané en un lloc estratègic.
Els diumenges a la tarda, els amics s’hi trobaven abans d’anar al futbol, al cinema o a buscar la xicota. En acabar la tarda, cap al vespre, s’hi tornaven a trobar. Però n’hi havia alguns que es quedaven, una estona més llarga, amb l’únic objectiu de veure qui agafava el tren per anar o tornar de Barcelona. Aleshores hi havia certa curiositat i tafaneria per saber qui anava o venia de la capital. Gaudien d’una morbositat afegida en veure agafar o baixar del tren gent coneguda com el Jacas, el Mambo, la Miracielos o la Rebentaixetes.
Hi havia mentalitats a què no els entrava al cap que s’hagués d’anar a Barcelona per divertir-se. Segons ells, si a Sabadell hi havia de tot per passar un bon diumenge a la tarda, com cinemes, sales de ball o futbol, què punyetes s’havia d’anar a fer a Barcelona? Sense pensar que el tren del Nord també parava a Cerdanyola, a Montcada o a Sant Andreu. Eren els anys cinquanta i seixanta del segle XX.
- Cal Pané. 1987
- Lluís Fernández. Arxiu Fotogràfic UES.
A l’hora del vermut, algunes de les especialitats de Cal Pané eren els calamars a la romana, els xampinyons amb all i julivert o les escopinyes, que, acompanyades d’un doble de cervesa feien les delícies dels clients més exigents. La salsa de les escopinyes tenia un competidor: el bar del Cinema Imperial, situat a l’altra banda de la Rambla i una cantonada més amunt. Els entesos ho atribuïen al pebre vermell.
Al davant de Cal Pané i a l’altra banda de la Rambla hi havia l’apaiadero. El mot apeadero mai va ser pronunciat pels sabadellencs. Aquest nom, en castellà naturalment, havia estat designat per la Sociedad del Ferrocarril Barcelona-Zaragoza. Aquesta companyia, de capital privat, va obtenir la concessió l’any 1852. S’havia creat per unir, per tren, Barcelona i Saragossa, passant per Sabadell, Terrassa, Manresa i Lleida. L’any 1855 va arribar a Sabadell i el 1861 a la capital aragonesa. Anys més tard va ser conegut popularment com el tren del Nord.
Els rètols, instruccions, bitllets i totes les comunicacions de la companyia del tren eren en castellà. Tot era en castellà. Els empleats de la companyia del tren eren castellans. Per tant, aquell baixador que hi havia al capdavall de la Rambla era l’apeadero.
Un instint, intuïtiu, inconscient i casolà, de conservació de la parla catalana, feia que en èpoques passades es catalanitzessin els mots castellans. Era una forma de fer perviure el català, prou perseguit i denigrat. La major part de les vegades consistia a pronunciar les vocals catalanes enmig d’un mot castellà. N’hi ha molts exemples i aquest n’és un de clar. L’apeadero va passar a ser l’apaiadero.
Amb motiu de la visita de la reina Isabel II a Sabadell, el 23 de setembre del 1860, Pere Turull i Sallent va reformar casa seva des de la façana fins a l’interior, i la va deixar en condicions apropiades per rebre la règia visita. La reina venia acompanyada dels seus fills, Maria Isabel (la Chata) i Alfons (futur Alfons XII), i del seu seguici, a més del Duc de Tetuan i del general Prim. Va arribar en el tren procedent de Barcelona.
Aquella visita està molt ben relatada, i amb gran detall, per Marià Burguès en el seu, excel·lent i necessari llibre Sabadell del meu record.
L’estació del tren era al carrer de Luisa Fernanda, que donava al carrer dels despatxos dels fabricants (actual carrer Indústria). Com que aquest carrer era lletjot i no donava directament al centre de la vila, no van gosar fer passar el seguici per allà i van improvisar un baixador al capdavall de la Rambla, que, ideat per un sol ús, va esdevenir, amb els anys, el famós “apaiadero”.
Explica Marian Burguès que la Rambla s’havia engalanat, pomposament, amb un arc de triomf fet amb elements de la indústria llanera. Uns dobles pilars formats per rodells de troques de fil de llana sostenien una arcada, també de troques de fil. Era matèria tèxtil donada pels fabricants. Tot el que formava el cos de l’arc de triomf era llana de diversos colors, fins i tot les lletres que donaven la benvinguda a la reina. La comitiva passava per sota de l’arc i era observada per la gent aturada al voltant. La reina anava al costat de l’alcalde Viloca, un protegit d’en Pere Turull. En veure que la reina contemplava aquell arc amb certa curiositat, diuen que l’alcalde li va dir: “Todo esto son truecas, altesa”.
La família reial i els seus acompanyants van pujar Rambla amunt en quatre carruatges de luxe, en direcció a l’església dels Padres, per rebre la benedicció del pare Claret, confessor de la reina. Després, sortint del temple, feren cap a casa d’en Pere Turull, al carrer Santo Domingo, actual Doctor Puig, a dinar. Vint-i-tres persones varen seure a la taula reial. També hi van dinar membres de l’Ajuntament, comissions i convidats, un total de cent seixanta-quatre persones. Sembla que el dinar es va posar bé a tots els que hi van assistir.
Un apaiadero com aquell, que només va servir per a aquella ocasió, al cap de pocs anys va ser reivindicat per veïns de la zona. Per la seva banda, la companyia ho va veure amb bons ulls. El projecte d’un baixador al capdavall de la Rambla es va considerar una gran millora per a Sabadell. Algú hi va anar en contra, però un cop construït va ser tot un èxit. Va ser d’utilitat fins al 1971.
Qui tenia tan a prop l’apaiadero de la Rambla, com l’estació dels Ferrocarrils Catalans, optava per la Renfe, per anar a Barcelona, quan l’horari no era important. Era una qüestió de puntualitat. A vegades, en preguntar-li al cap d’estació per l’arribada del tren, la resposta era: “Llegará puntualmente sobre las ocho... ocho y cuarto”.
En canvi, si s’havia de ser a lloc en una hora determinada, la millor opció era la dels FFCC, perquè el tren de les vuit sortia a les vuit en punt. Ja han passat més de seixanta anys des d’aleshores i, pel que sembla, les coses no han canviat gaire.
