Sabadell a finals del segle XIX

A finals del segle XIX, Sabadell anava prenent empenta, esperonada també, potser, per l’Exposició Universal que es va celebrar a Barcelona l’any 1888. Jeroni Benavides explica a Sabadell i les Exposicions Universals del segle XIX (1851-1900) que pel que fa als reconeixements i els premis, els resultats van ser excel·lents, atès que el Gremi de Fabricants va obtenir la Medalla d’Or en el certamen per a l’agrupació col·lectiva de fabricants que representava. Un d’ells, a més, Mateu Brujas, va ser especialment destacat entre tots. També van ser premiats altres expositors, com ara Cuadras, Feliu y Cía., que va obtenir la Medalla d’Or pels pentinats i filats d’estam. Amb el mateix premi trobem F. Duran y Cañameras pel seu teler mecànic. Amb Medalla de Plata van ser distingits Ponsá y Saus per la seva llana regenerada. També Ramon Baciana per la seva ordidora longitudinal per a llana i cotó i la desmotadora per a llana. I, finalment, amb Medalla de Plata també va ser reconegut Antonio Taulé y Cía. per les seves cardes d’acer per a llana i estam, i Campañá, Margarit y Cía., pels seus teixits i draps de llana. Medalla de Bronze va merèixer José Bracons e Hijo pels seus setins per a calçat.

Explica Miquel Carreras i Costajussà que Sabadell, que aleshores vorejava els vint mil habitants i des del 1877 tenia el títol de ciutat, era una gran població obrera en què coincidien diversos aspectes, com el legítim desig de benestar, la lluita per aconseguir-ho, les internes commocions del país o l’extensió de les idees reformadores, tot això fomentava poderosos moviments socials que van arribar alguna vegada a la violència. Les vagues van ser nombroses en aquella època, i així, el juny del 1881, es va escaure la dels teixidors de la casa Mandri, que reclamaven augment de jornal, i el juliol del mateix any, la dels paletes i fusters. El febrer del 1883 hi va haver la primera vaga de forners. El mateix mes del 1883 es va esdevenir la vaga dita de les set setmanes, que es va allargar del 25 de maig al 15 de juliol i que, per la seva extraordinària durada, va agafar crit a Catalunya. L’objecte d’aquesta vaga era la implantació de la jornada de deu hores, reclamada pels obrers com a mitjà d’ocupar més braços i rebutjada pels fabricants per les condicions d’inferioritat a què els hauria dut respecte a la indústria forana. L’any 1890 va ser de gran importància a la nostra història social: es va celebrar per primera vegada el dia Primer de Maig, la Festa del Treball, i es va reivindicar la jornada de vuit hores.

Aquella època, de finals del segle XIX, es va conèixer l’electricitat a Sabadell, l’Acadèmia de Belles Arts i la divisió de les forces republicanes

A més de ser una ciutat industrial, les vies de comunicació que s’estendrien després de la carretera de Barcelona (1847) la convertirien en el centre comercial vital de la comarca. La via de més importància va ser la carretera de l’Estat, considerada de tercer ordre, de Molins de Rei a Caldes de Montbui, que havia d’unir el Moianès i comarques de muntanya amb el Baix Llobregat. El març del 1876 l’Ajuntament ja va instar el govern que apressés l’execució del tros que anava de Rubí a Sabadell, si bé no va començar a obrar-se fins al 1883, quan van començar els treballs d’expropiació al nostre terme i, a darreries del 1887, va quedar establerta la comunicació amb Rubí.

Durant aquest mateix temps es van multiplicar els esforços per a l’habilitació de la carretera de Prats de Lluçanès, que estava endarrerida, perquè el 1877 encara es treballava en el fatigós trajecte de Castellar a Sant Llorenç i mancava fer una gran part de la via entre aquest poble i el de Monistrol de Calders, de manera que fins als volts del 1899 no va haver-hi l’enllaç entre Sabadell i Prats.

El 1884, el diputat del districte, Pau Turull Comadran, va obtenir que l’Estat inclogués en el seu pla de carreteres la de Sabadell a Santa Perpètua. Més tard, però, l’Estat la va eliminar, i el 1894 els sabadellencs van haver de demanar a la Diputació de la província que emprengués la construcció del camí veïnal entre la nostra ciutat i Mollet. El 1886 ja es va tractar del camí veïnal de Sabadell a Matadepera i la Diputació de la província en va aprovar la construcció el 1893.

L’any 1886 van començar els estudis preparatoris de la carretera de Sabadell a Granollers, que van ser represos els anys 1891 i 1895. Els treballs d’expropiació no van començar, al nostre terme, fins al 1902.

Aquelles èpoques, els sabadellencs estaven dividits en fatxendistes i muixinistes que rivalitzaven en l’execució del Carnaval de Venècia, que, invariablement, constituïa la peça d’obsequi en les serenates que els amics feien als casats de nou.

Està escrit que era temps de pau ciutadana, que per a la conservació de la mateixa n’hi havia prou amb un cos de policia format per tres homes populars apel·lats Colet, Ricart i Gori, prou per tenir a ratlla la gent dubtosa i vigilar els forasters sospitosos; que els vuit serenos, formats per meitat a banda i banda de la porta de l’Ajuntament, a les deu de la nit en punt, cantaven el “Alabado sea Dios” i, sincrònicament, donaven l’hora tota la nit amb l’afegitó del “nublado”, “sereno” o “lloviendo” segons el temps que s’esqueia; quan la companyia del gas deixava d’encendre els fanals en el quart creixent i nits de lluna plena per bé que el temps estigués fosc com gola de llop, que les fàbriques obrien a dos quarts de sis, i mitja hora abans els serenos trucaven a les portes a cops de bastó per despertar el veïnat quan els carrers de la ciutat no eren empedrats i no hi havia tant de fang, ni tanta pols, ni tants gossos vagabunds, ni tants captaires impertinents com hi va haver anys després.

Es deia que les dones llençaven els diners per vestir-se amb faldilles llargues i mànigues estretes, amb pentinats moderns i botes amb botons als costats, que les belleses femenines s’exhibien a la sortida de la missa de dotze cofades amb elegants capells i un esclat de joies enlluernador, que a les festes hi havia funcions d’òpera al Cervantes i de declamació al Principal, que als estius la companyia del Romea feia a Sabadell el mateix repertori que a Barcelona repassant-lo, o sinó, tot passejant, fins a la font de Can Puigjaner o qualsevol altra del rodal.

Es parlava, també, de les noves riques, una classe social que anava en augment. Sense poder assegurar-ho, es deia que deien que alguna senyora vinguda a més es podia passar tota la missa del diumenge a les dotze amb el missal a l’inrevés. No sabien llegir ni coneixien cap lletra. També s’explicaven peripècies còmiques i pintoresques, una de les que més es repetia era la següent: en fer arranjar la casa, aquella nova rica volia instal·lar-hi un modern, a estil de llavors, quarto de bany, en què el seient de la comuna, de fusta, fos a la seva mida. Com que era grossa, explicava al fuster el volum dels seus darreres i volia que el fustam per seure en evacuar fos a la seva mida. El fuster, metre en mà, parlava de tants o quants centímetres de diàmetre, referint-se a les mides del forat de la comuna, però ella no entenia pas les mides i repetia que ho volia a la mida del seu cul per a millor comoditat de fer les feines. Com que no arribaven a entendre’s, de cop se li va girar d’esquena, es va alçar les faldilles pel darrere i va dir al fuster: “Vaja, vostè mateix, prengui la mida”. No cal dir com quedaria l’home de parat, amb el metre a la mà i veient el panorama de la dona ensenyant-li el paner.

Deien, també, d’una altra rica, que un matí va trucar a casa seva un cobrador i com fos que ella es trobava a la seva cambra del pis de dalt, la van cridar, i va baixar per atendre’l. I ho va fer, però duent la gibrella a la mà, plena del pixum de tota la nit.

Aquells anys, Sabadell era una mena de seu per als ocellaires que mai no deixaven d’assistir a la passada del dilluns de l’Aplec, ni al certamen que se celebrava al carrer de la Salut vorejat de pins a banda i banda. L’excursionisme d’aleshores consistia a anar a fer costellades a les més prestigioses fonts dels voltants, i retornar-ne amb alegre gatzara de cants i rialles. A l’estiu la gent feia rodones pels carrers molestant els vianants fent-los pujar i baixar les voreres. En els balls de carrer s’observava el més pur tipisme adornant-los amb banderetes de paper i fanals a la veneciana, despatxant-se sendes coques a la mitja part i celebrant la sortija amb diversitat d’entreteniments que, mantes vegades, acabaven amb baralles de veïnat.

Per la Festa Major es muntava l’envelat a la plaça, s’enlairaven globus Montgolfiers i es cremava un esplèndid castell de focs al capdavall de la Rambla, venien molts forasters i se’n parlava tres mesos seguits.

Està escrit, també, que les noies que anaven als balls de societat ballaven totes i els joves presumits vestien vestit negre, corbata blanca i sabates de xarol. Les funcions religioses eren molt concorregudes i especialment les processons es feien amb gran esplendor i nombrosa assistència de jovenalla que esmerçava moltes pessetes en obsequiar les noies conegudes o vistoses col·locades en el primer rengle de cadires. Per Dijous Sant eixien els armats i les parelles de gent disposada lluint-se valuoses mantellines de punta al coixí ultra els copaltes i levites de panyo de llana.

Amb cinc duros setmanals vivia tota una família, es pagava la germandat i es tenia llibreta a la Caixa d’Estalvis. El sufragi electoral era restringit, la política flamejava de passió i, per endavant, ja se sabia qui guanyaria les eleccions.