Hi havia un temps que a Sabadell faltava un lloc d’esbarjo i d’amè passatemps per a quan el rigor de les calors obligava a tenir tancats els teatres, i aquesta necessitat la va omplir l’empresa dels Campos de Recreo. Sense aturar-se davant la importància de les despeses i la incertesa del bon èxit, assenyadament en els temps que corrien, de vegades poc favorables, l’empresa va dur a terme el seu grandiós projecte, i va dotar la vila d’un nou establiment del qual podia presumir i envanir-se amb justícia.
Així, doncs, els Campos del Recreo van ser obra de la iniciativa privada. L’any 1866, el senyor Miquel Fàbregas va demanar permís a l’Ajuntament de Sabadell per construir un teatre al capdavall de la Rambla. El nom el varen prendre dels Champs-Élysées francesos i concretament dels Campos Elíseos de Barcelona. El van arrodonir com a Campos del Recreo, un espai polivalent en què es podria gaudir de funcions líriques, sarsuela, teatre, òpera i operetes, a més d’exhibicions artístiques, funcions de màgia, circ eqüestre i tota mena de balls i revetlles. L’aforament total era de 2.500 persones.
Contenia dues espaioses sales en què es trobaven el cafè i el restaurant que formaven, amb la porta principal, la façana que mirava cap a la Rambla. A l’interior disposava de jardins, sortidors, estanys, pèrgoles, ocellaires; i hi hauria a més tir de pistola, cavallets i altres objectes de diversió, així que ho permetés el local, que, francament parlant, era insuficient per a camps d’esbarjo, no havent permès les seves exigües proporcions a l’empresa desplegar el bon gust i grandiositat d’idees que van acreditar en la construcció del teatre.
Això és el que era notable de l’establiment i, segurament, no tenia rival com a teatre d’estiu a Barcelona, ni potser a tot Espanya, per la seva capacitat i forma. De cada costat del vestíbul i per la seva banda exterior arrencaven dues espaioses escales que conduïen a una ampla galeria que rodejava el teatre fins a la llotja escènica, que donava ingrés a les llotges i servia en els entreactes de desfogament i com d’avantsala on es podia gaudir del fresc ambient. Il·luminada amb canelobres de gas, produïa de nit molt bon efecte.
Campos del Recreo, tres escenaris diferents en un mateix establiment. Un teatre, un gran cafè i un gran espai a l’aire lliure
L’edifici, construït de totxo, a excepció de la coberta, que era de fusta i estava sostinguda per una esvelta i lleugera armadura, del centre del qual penjava una lluerna de vidre, amb la forma d’un vast cercle, tallat per la llotja escènica la capacitat de la qual tenia la proporció deguda. A una altura convenient hi havia una filera de 30 llotges, i sota d’aquestes una immensa graderia, capaç per a 1.000 persones. El centre de la platea contenia 1.000 cadires amb amples passadissos, de manera que podien assistir a les representacions uns 2.500 espectadors, còmodament asseguts. L’ampit de les llotges, de forma una mica arquejada, estava pintat de color perla amb motllures daurades, completant l’ornament i la il·luminació 15 elegants llums jardineres de quatre llums cadascuna, pendents de les llotges, i altres tants canelobres de dues llums, col·locats a la part superior d’aquells, amb l’encertada disposició dels quals s’aconseguia que cap llum privés la vista. El teló de boca, obra dels reputats pintors escenògrafs els senyors Ballester i Carreras, representava una cortina de vellut, recollida en cadascuna de les seves meitats per mitjà d’un cordó, i descobrint un altre llenç al centre del qual es veien els atributs de les belles arts.
Tal era l’establiment que amb gran satisfacció del públic es va inaugurar un diumenge d’abril. Un teatre en el qual des de llavors es representarien funcions de sarsuela, obres dramàtiques, d’òpera italiana, etc. Amb aquest lloc d’esbarjo, Sabadell justificava que duia la davantera a altres poblacions subalternes d’igual o potser més categoria, i sobresortia en establiments destinats a honestes diversions com brillava pels fabrils i per afanyar-se a introduir els avenços morals i materials que marcaven el progrés d’un poble.
El teatre Campos del Recreo es va inaugurar el dia 12 d’abril del 1867 amb la sarsuela Los diamantes de la Corona. Malauradament, passat el temps, les expectatives no es van complir del tot. Dos incendis, un l’any 1870 i l’altre el 1877, van engegar a fer punyetes aquell projecte. Va estar en ruïnes molt de temps. Contemplar-lo feia vergonya. El gran cafè, que encara estava dret, va ser reformat l’any 1885, el titular era Antoni Aguilera.
- Façana de la Rambla, de l’any 1977
- Institut Cartogràfic de Catalunya
Anys després, el senyor Eudald Tura Rifós es va fer càrrec d’aquella ruïna i, en tres tongades, va refer la primitiva idea. L’octubre del 1894 va enderrocar el cafè per construir-ne un de nou, amb projecte de l’arquitecte sabadellenc Enric Fatjó Torras. El desembre del 1895 va construir un nou teatre amb projecte de l’arquitecte, també sabadellenc, Gabriel Borrell Cardona. Una edificació senyorial, potser no tant com el Principal o l’Euterpe, però que constava de planta baixa, amb platea, llotges i grades; un primer pis amb llotges i grades i un segon pis amb una graderia de fons coneguda com el paraíso, però que tothom anomenava el galliner.
Un teatre amb una capacitat de 950 persones que reunia els avenços més moderns pel que feia a les condicions de confort, seguretat en cas d’incendi, higiene, il·luminació, acústica i escenari. Tot seguit va enllestir el pati d’estiu i el restaurant.
Una gran idea. Tres escenaris diferents en un mateix establiment. Un gran teatre, un gran cafè i un gran espai a l’aire lliure. Un projecte que permetia tenir clientela totes les estacions de l’any.
Aquesta distribució és la que va arribar fins als nostres dies. A la foto aèria de l’any 1962, de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, es pot apreciar, a la dreta, l’edifici del teatre; al mig, el gran pati enjardinat; a l’esquerra, el gran cafè i a baix de tot, just a la cantonada, el restaurant. Un gran complex d’oci que quedava abraçat per la Rambla, el carrer de Duran i Sors i el carrer del Sol. L’entrada era per la Rambla.
El teatre va ser escenari, l’any 1897, de dos importants esdeveniments: la primera projecció de cinema a Sabadell i el concert a càrrec de l’eminent violinista navarrès, Pablo Sarasate. L’any 1906 s’hi va començar a fer cinema. Els Campos mai van tenir la reputació del Principal i l’Euterpe.
Els anys cinquanta coincideixen amb l’època daurada dels Campos. El cinema, tot i que no era d’estrena, s’omplia els dissabtes a la nit i els diumenges, en sessió contínua, des de dos quarts de quatre de la tarda fins a mitjanit.
El restaurant va estar regit, uns anys, pel senyor Joan Carol Morera, que havia posat en marxa el restaurant Euterpe, que va deixar a la seva filla i ell es va traslladar als Campos. Aquells anys, doncs, al capdamunt i al capdavall de la Rambla hi havia la mateixa cuina.
A l’estiu, també s’hi feien, a la pista, agradables sessions de cinema a l’aire lliure. Tant el cafè com la pista descoberta s’emplenaven amb la celebració de concerts, balls i revetlles o diferents actuacions pròpies de l’època. També, amb grans sessions de boxa o de lluita lliure. A més, eren espais per a celebració d’actes de la Festa Major. També hi havia actuat la Mujer de Hierro, una dona que doblegava barres de ferro com si fossin tallarines, o bé el famós Sansón del Siglo XX, un mallorquí d’increïble fortalesa. També hi havien actuat mentalistes i hipnotitzadors. Però la joia eren els combats de boxa i els de lluita lliure. La lluita, anomenada aleshores Catch As Can o Catch a Cuatro (Lambán II, fino estilista, contra Tino Kubota, la fuerza bruta), era un reclam espectacular. Quan lluitava el Tarrés, que tombava els seus contrincants a cops de cap, la sala s’omplia de gom a gom.
Un personatge fix als Campos era el popular Sánchez el carameler, en Rafel Sánchez Moliné, que, proveït d’una safata, que duia penjada al coll amb una beta de vellut, venia caramels, bombons i cigarretes. A la que podia, afalagava les senyores amb simpàtics rodolins.
Els anys seixanta, el gran cafè es va convertir en sala de ball. Les males llengües deien que, els diumenges a la tarda, s’omplia d’alumnes de l’acadèmia de la Guàrdia Civil i de minyones. La joventut no hi anava. El cinema, mai d’estrena, no va suportar l’arribada de la modernitat.
Dos detalls importants van acabar amb el Campos del Recreo: una certa decadència a finals del seixanta, deguda als canvis en el lleure de l’època i la febre del totxo a inicis dels setanta. Llargament reivindicada la seva conservació, va sucumbir a les “ànsies de modernitat”. La promotora va accelerar els esdeveniments tant com va poder. Temia que el nou ajuntament evités l’enderrocament. S’esperaven eleccions municipals en un horitzó no molt llunyà, era l’any 1977 i ja s’havien celebrat les primeres eleccions democràtiques després de la mort del dictador. Amb disgust de gairebé tothom, es va enderrocar aquell mític edifici i, per a sorpresa de molts, es van aixecar pisos on els veïns esperaven un Corte Inglés o unes galeries comercials.
