Sabadell va saber que tenia un modest, però veritable, passat romà a partir de l’any 1852, després del descobriment dels anomenats Vasos Apol·linars, també coneguts com a Vasos de Vicarello. Abans d’aquest fet, no hi havia coneixement de memòries de Sabadell anteriors al segle XI. Constava, però, a les Reflecsiones críticas sobre la antiguedad de la parroquia de Sabadell, de l’historiador Josep Salvany, que anteriorment existia una població anomenada Valrá, que amb fonament estaria situada al lloc on es venera la Verge de la Salut, a la Serra de Sant Iscle. Restes i vestigis antics que s’hi havien trobat així ho provaven. També parlava del Castell de Rahona.
Gràcies a la troballa dels Vasos Apol·linars, es va poder saber de la naturalesa romana d’aquell lloc i que, amb el nom d’Arragonem, no va ser una vila romana pròpiament dita, sinó més aviat un lloc de parada, d’avituallament i repòs per a viatgers i cavalleries. Les excavacions arqueològiques que s’hi durien a terme anys després ho corroborarien.
L’any 1949, els senyors Vicenç Renom Costa i Lluís Mas Gomis escrivien a Las excavacions del poblado de Arragona que si l’historiador sabadellenc Josep Salvany hagués tingut els coneixements arqueològics adequats, segurament hauria reconegut l’època romana de tantes restes de població com va veure en aquell lloc i no hauria caigut en l’error de donar a aquest poblat el nom que li va donar, el de Valrá.
Aquesta disparitat no afecta la versemblança de l’obra ni resta credibilitat al contingut de les Reflecsiones críticas de Salvany, que han estat valorades positivament i preses com a base per diferents historiadors i erudits com Josep Sardà i Agustí Rius, Ribot i Serra, Feliu Sardà i Salvany o Pere Turull i Moragas.
Miquel Carreras parla de Salvany com el nostre gran historiador i li dedica el següent elogi: “Josep Salvany, que és la millor fusta i l’instint més fi d’historiador que hi hagi hagut mai entre nosaltres, perquè tenia les dues qualitats prínceps per a fer la història: el do d’interpretar i el gust per les fonts originals que són íntegra part del passat”.
L’any 1852 es varen trobar, a les termes de Vicarello, a prop de Roma, els anomenats Vasos Apol·linars. Va ser tota una troballa que permetia descobrir el modest, però veritable, passat romà de Sabadell. Perquè es pot parlar de passat romà i es pot assegurar que Arragonem era un punt important de la Via Augusta.
Els Vasos Apol·linars són quatre vasos de plata, de forma cilíndrica i d’entre deu i quinze centímetres d’alçada, que porten gravats, en la seva superfície exterior, tots els punts de pas entre Gades (Cadis) i Roma, per la Via Heraclea, antecessora de la Via Augusta. Aquesta via travessava Andalusia des de Cadis cap a l’est, seguia, en sentit nord, per tot el llevant mediterrani i, al Pirineu, s’unia a la Via Domícia, que anava de França a Itàlia. Després enllaçava amb la Via Aurèlia fins a Roma. El nom d’Apol·linars se suposa que era per haver format part d’un tribut al Déu Apol·lo. Aquests vasos es troben exposats al Museu Nacional de Roma. Una rèplica seva va ser exposada al tarragoní festival Tarraco Viva del 2008.
Es pot llegir ben clar que un dels punts del camí era Arragonem, és a dir, Arrahona o Arraona, entremig d’Adfines (Martorell) i Semproniana (Granollers) i separats per la distància en milles romanes. Hi consten cent quatre etapes, vol dir que es podia fer tot el trajecte, de Gades a Roma, amb unes quinze setmanes. Es podria dir, salvant totes les distàncies, que aquests vasos van ser la primera guia de viatges que va existir.
Segons aquest itinerari, doncs, ha estat possible plantejar el pas d’aquesta via per l’actual ciutat i terme de Sabadell, travessant longitudinalment d’oest a est el terme municipal i creuant just pel mig de l’actual nucli urbà. El seu traçat per l’interior de la ciutat seria carrer Fondo (carrer de Sant Cugat), plaça Marquilles, carrer dels Gitanos, plaça del Mercat, carrer de l’Escola Industrial, carrer de les Valls, plaça de l’Àngel i carrer de la Salut, baixar al riu, travessar-lo i pujar per la riba esquerra fins a arribar a la Serra de Sant Iscle.
- Inscripció Vasos Apol·linars
No era d’estranyar que els senyors Vicenç Renom i Lluís Mas, amb el senyor Joan Vila Cinca, observessin, encara que amb menys escala que Josep Salvany, la presència d’aquells vestigis i s’interessessin per aclarir la procedència d’aquelles restes arqueològiques i concloguessin que aquelles restes no eren obra de moros ni de gots, sinó de procedència iberoromana i decidissin emprendre una campanya per treure a la llum el que el temps havia destruït i encara quedava ocult sota la superfície de les terres de cultiu.
Diverses excavacions van demostrar tant l’existència del poblat anomenat Arragona com del pas de la Via Augusta per la nostra ciutat.
Pel que fa a les excavacions del poblat d’Arragona, es varen dur a terme en tres etapes: 1912-1916; 1931-1935 i 1948-1949. I com a resultat dels treballs d’excavació, els senyors Vicenç Renom i Lluís Mas van concloure:
- Que les restes aparegudes a prop del Santuari de la Salut pertanyien a un poblat iberoromà que va ser destruït dues vegades i reedificat. Finalment va ser abandonat.
- Que la primera construcció era indubtablement ibèrica i que la segona demostrava la influència de la civilització romana.
- Que el poblat iberoromà coincidia amb els primers segles de la nostra era. No era d’estranyar que en traçar l’itinerari entre Gades i Roma s’escollís com a punt de parada, per ser un nucli de població ben dotat.
- Bé es pot identificar aquest poblat amb el d’Arragona, que figura als itineraris romans dels Vasos Apol·linars trobats a les termes de Vicarello i citat a l’Anonymi Ravenatis del segle VI, i, en fi, com el progenitor de la parròquia de Sant Fèlix d’Arrahona bressol de la ciutat de Sabadell.
El material trobat en les diverses excavacions es conserva al Museu Arqueològic de Barcelona i al Museu d’Història de Sabadell.
Pel que fa a la identificació de la Via Augusta, les primeres restes que es van identificar a Sabadell atribuïbles a aquest tram van ser localitzades després de les riuades de l’any 1962, al marge de la riba dreta del riu Ripoll passat el pont de la Salut, a pocs metres del portal de la planta baixa del molí de Torrella. En aquest punt, l’efecte de les riuades va deixar al descobert la seqüència estratigràfica en secció del camí de Caldes, on hi havia diverses capes o nivells superposats. Al nivell més baix, sobre la terra verge, hi havia un gruix de paviment de picades, construït amb morter i petits fragments de ceràmica d’època romana.
Posteriorment, el 1999, amb la realització d’una intervenció arqueològica puntual a la riba esquerra del riu Ripoll al lloc del pas de l’antic camí de Caldes, es va localitzar per sota dels nivells del camí una gran retallada antròpica amb una consistent preparació de còdols a l’interior. Aquestes restes han estat proposades com a possibles vestigis del rudus inferior d’un tram deteriorat de la via romana a l’altura del riu Ripoll mitjançant gual. Cal tenir en compte que aquestes restes es troben localitzades entre el que seria el tram de baixada de la vil·la romana de la Salut i el tram de pujada al pla de Sabadell.
Es pot assegurar que el camí natural que a l’edat mitjana anava de Sabadell a Caldes va aprofitar el traçat de la via romana i que passava pel que ara són els carrers Fondo i de la Salut. Per tant, el vial més antic de Sabadell passaria per aquests dos carrers.
El trajecte del carrer Fondo i el carrer de la Salut coincideix amb el traçat de la Via Augusta pel que ara és l’interior de Sabadell. El seu recorregut ja era transitat pels romans i pels habitants de l’època. Molt més tard, a l’edat mitjana, era l’inici dels camins que duien a Sentmenat i Caldes de Montbui des del carrer de la Salut, i a Rubí, Sant Cugat i Molins de Rei des del carrer Fondo. Però la màxima esplendor d’aquests dos carrers es va iniciar l’any 1865, quan es va construir la carretera que va de Molins de Rei a Caldes de Montbui i Sant Feliu de Codines –l’actual C-1413a–, ja que el pas per Sabadell es va fer coincidir amb el seu traçat. Aleshores formaven un veritable eix comercial. Tenia l’amplada justa per a la circulació de carros i tartanes, però estava farcit de tendes, tasques, botigues, artesans i gran varietat de comerços.
Amb el desenvolupament industrial i social, la transformació urbanística de la ciutat ha provocat grans canvis i un d’ells ha estat el desplaçament d’aquest vial uns centenars de metres més amunt. L’enderrocament de la Casa de la Caritat i el soterrament de la via del tren del nord va permetre desplaçar la carretera C-1413a cap a la ronda Zamenhof i el carrer de Vilarrúbias. És en aquests vials on ara hi ha el formigueig i la dinàmica comercial que antigament corresponia als carrers Fondo i de la Salut.
