Sabadell s’ha convertit en una ciutat de serveis. Segons dades d’un informe d’estructura de la ciutat, elaborat per l’Ajuntament a partir d’informació del Registre Mercantil de 2020, les empreses del sector serveis facturen el 78% del total. Mentre, les companyies industrials representen el 14,6% i la construcció el 7,4%. Si la indústria, majoritàriament la tèxtil, va ser el motor econòmic de Sabadell els segles XIX i XX, aquest segle XXI, el sector serveis lidera el volum de negoci i els llocs de treball.
L’any 1983, el govern socialista de Madrid va aprovar el Decreto Ley de Reconversión e Industrialización, que afectava bàsicament les industries siderúrgica i naval. Aleshores els empresaris i dirigents polítics de les àrees afectades, anaven a reclamar al govern central i els ministres de les diferents carteres els parlaven de Sabadell. Els exhortaven a prendre exemple de Sabadell. La llavors capital única del Vallès Occidental era posada com exemple de ciutat que, sense ajut de l’Estat, havia anat fent una reconversió en funció dels temps que es vivien. Els diversos rams, amb el pas dels temps, s’anaven adaptant, diversificant i reconvertint en funció de les necessitats.
Si d’alguna cosa se’n va beneficiar Sabadell, en èpoques anteriors, va ser del proteccionisme de la indústria tèxtil. De totes maneres, aquesta pràctica de defensa dels productes autòctons de la competència estrangera no era cosa només d’aquí, era pràctica comú a tots els altres països.
A Sabadell, també l’any 1983, després d’estudiar la crisi, l’atur i l’economia submergida, l’enfonsament del tèxtil i les possibilitats del sector metal·lúrgic, des de l’Ajuntament i l’empresa municipal VIMUSA, es va encarregar un estudi als economistes Muriel Casals i Josep Mª Vidal. D’aquell encàrrec en va sortir el dossier L’economia de Sabadell: estructura, diagnòstic i perspectives que plantejava una sèrie de propostes per sortir de la crisi i a la recerca d’un bon futur per a l’economia sabadellenca, i que es va concretar en l’edició d’un llibre que era el resum d’aquell voluminós estudi.
Des de feia uns quants anys arran de la crisi que patia el sector tèxtil, el de la metal·lúrgia havia passat ocupar el segon lloc en importància. Però, segons es deia a l’estudi, el metal·lúrgic representava sector del futur a la nostra ciutat. De tota manera, el metall també s’havia vist afectat per la crisi ja que es va iniciar amb la indústria de la maquinària tèxtil per passar després a un procés d’especialització i diversificació superiors.
El sector del metall, com la resta de rams industrials de la ciutat, havia registrat un retrocés en la seva activitat encara que es podia considerar inferior als altres sectors. La crisi havia afectat més a les empreses mitjanes, que a les de gran volum, i fins i tot les més petites. Com quelcom positiu es deia que la metal·lúrgia a la nostra ciutat no estava dominada per gran empresa, sinó una xarxa industrial molt diversificada on s’incloïen empreses de tots els mides. Dins del metall es consideraven un total de quinze subsectors, dels quals el de l’estampació metàl·lica i la construcció de maquinària i aparells elèctrics, eren els que incrementen el seu pes relatiu, mentre que perdien preponderància els dedicats a la maquinària tèxtil.
En aquest sentit, cal dir que Sabadell havia perdut la important indústria de maquinària tèxtil que posseïa, el subsector de la qual s’estava convertint en residual. De totes maneres, s’estimava que aquest fet no seria irreversible, ja que si es duia a terme la reestructuració adequada, per aprofitar la tradició fabril i tecnològica que ha estat l’orgull de Sabadell en temps passats, podria alleujar-se aquesta tendència a la desaparició. Per tot això, a l’estudi es formulaven una sèrie de recomanacions dirigides a aquest sector, en el sentit que calia invertir en l’estampació metàl·lica i sobretot en la construcció de maquinaria i accessoris elèctrics que eren dos sectors en expansió i absorbidors importants de mà obra.
Aquí tampoc s’eludia el problema de la robotització, la qual implicava la modificació dels processos tècnics d’un bon nombre d’activitats, que representaria un mercat en expansió.
L’estudi comptava amb un apartat de conclusions que posava especial atenció als sectors amb millors condicions d’expansió i de localització a la ciutat. La seva selecció era de vital importància per dur a terme una política de desenvolupament que complís els requisits de rendibilitat d’absorció de mà d’obra. Segons els autors de l’estudi, això no era gens fàcil, però per fer aquesta selecció efectuaven l’anàlisi dels cinc grans sectors productius de Catalunya que eren molt semblants als de la resta de països la Comunitat Econòmica Europea.
De tota manera, els sectors clarament ben situats per a Sabadell eren el tèxtil i la manufactura en general. A partir d’aquí, a l’estudi s’indicaven una relació de productes que presentaven unes característiques que s’adequaven a les seves condicions pròpies.
A partir d´aquí es deduïa que Sabadell disposava d'una sèrie de factors de localització favorables determinats per la seva centralitat, la seva bona connexió amb Barcelona i el seu port, la tradició industrial i l’existència d’una mà d’obra relativament barata disciplinada i amb tradició de treball, el que convertia la ciutat en una zona apta per al desenvolupament prioritari de les indústries de tipus mitjà, bàsicament del tèxtil, metall i de manufactura en general.
Pel que feia a les petites i mitjanes empreses, interessava seleccionar sectors a l’àmbit de la indústria manufacturera encara que això no volgués dir que fossin activitats d’alta rendibilitat i d’alta competitivitat.
Tot i la bondat d’aquell estudi, les crisis que es van succeir tot seguit i l’anomenada globalització van anar afectant i disminuint la indústria sabadellenca. Llavors es va anar potenciant el sector serveis. Es minimitzava una indústria que tenia més de cent cinquanta anys.
Està escrit que l’aparició de la màquina de vapor va propiciar, a Europa, la revolució industrial. Aleshores no serà cap bajanada acceptar que amb la instal·lació de la primera màquina de vapor, l’any 1838, va començar la industrialització de Sabadell. No va ser un revolució industrial al nivell d’Europa, però sí que es podria parlar d’inici de la industrialització.
Explica l’escriptor i polític Víctor Balaguer que l’any 1857 a Sabadell hi havia 100 fàbriques, de les quals 80 eren de llana i 20 de cotó. Llavors, quan la població era de 14.000 habitants treballaven a les fàbriques 9.000 obrers, entre homes dones i nens. La canalla començava a treballar als vuit anys.
Aquella indústria tèxtil va venir seguida d’una indústria del metall, per proveir els fabricants de la maquinària adient. A més de la que es comprava a França, Bèlgica o Anglaterra. A Sabadell van aparèixer manyans com Francesc Duran Cañameras, Ramon Baciana, Miquel Sala Cortada, Francesc Bas i d’altres que van aconseguir un potent ram del Metall.
Amb el pas dels anys, la conjuntura i les necessitats van fer, també, crear i desenvolupar altres indústries, com per exemple, de la fusta, del cautxú o la goma, el vidre, el plàstic i derivats, paper i arts gràfiques, cuirs per corretges, foneries de ferro i altres metalls, tractaments tèrmics, química, i un llarg etcètera.
A més, la indústria del metall es va anar diversificant en molts i diferents àmbits de la construcció de maquinària i eines per altres rams com per exemple, per la fusta, plàstic, automoció, indústries càrniques, envasat de productes, embotellatge i etiquetatge, logística, arts gràfiques, també la fabricació d’alternadors, motors, reductors, compressors per la industria frigorífica a més de caldereries, serralleries i construccions metàl·liques, matriceries, estampacions mecàniques, etc., i que junt amb la indústria que ja hi havia de maquinària i forns per fleques i pastisseries, va esdevenir una indústria metal·lúrgica que arribava a la majoria d’aplicacions i necessitats del mercat.
Sabadell, al llarg dels anys va ser objecte d’una gran diversificació, una amplia multiplicació i una veritable metamorfosi de tota l’activitat industrial i productiva.
A Sabadell, la creació d’empreses, i per tant de llocs de treball i de riquesa, en definitiva, ha anat a càrrec, sempre, de la iniciativa privada.
L’any 1966 quan Sabadell comptava amb uns 140.000 habitants, així en números rodons, tenien ocupació 46.000 treballadors, que es dividien en: 27.500 al tèxtil; 8.000 al metall i 2.200 a la resta de rams (fusta, paper i arts gràfiques i química, etc.). Per altra banda, la construcció n’ocupava 3.800 i el comerç i els serveis n’ocupaven 4.500. En percentatge, la indústria representava el 82%, la construcció el 8,2% i el comerç més els serveis el 9,8%.
Al cap de quaranta anys, l’any 2006, amb una població de 203.000 habitants, la població ocupada era de 60.000 persones que corresponien: el 15,38% a la indústria; el 10,68% a la construcció i el 73,92% als serveis. És a dir, en quaranta anys, l’ocupació a la indústria s’havia dividit per 5 i la dels serveis s’havia multiplicat per 7,5.
