Les coves de Sant Oleguer i les casetes de Fàtima

Diuen que aquell dia el doctor Gregorio Modrego, bisbe de Barcelona, va anar de morros per terra. Afortunadament, no va ser res greu, quatre rascades i prou. Estava de visita a les coves de Sant Oleguer acompanyat de les autoritats municipals i eclesiàstiques de Sabadell quan, en una zona de força pendent, sembla que va ensopegar i va rodar pendent avall. Una caiguda sense gaire importància. Era la tarda del dissabte 10 de juny del 1950, el bisbe va administrar la confirmació a la canalla que vivia allà i va visitar algunes coves. També es va improvisar una reunió entre els visitants i els habitants de la zona. Hi havia unes 500 persones i les autoritats van poder comprovar, detalladament, que els habitants de les coves de Sant Oleguer no eren captaires, ni delinqüents, ni gent de mal viure, sinó honrats treballadors. Persones que pertanyien al sector de la societat que amb el seu esforç contribuïa a fer créixer la indústria de la ciutat, igual que els restants treballadors que, més afortunats, podien disposar de llars dignes.

Durant una estona aquella pobra gent va escoltar tota mena de promeses, celestials i terrenals. El bisbe es va dirigir als assistents tot dient que en una societat de cristians no hi hauria d’haver gent honrada i treballadora vivint en aquelles condicions tan deplorables i que era una obligació de la societat proporcionar un habitatge digne i confortable a tot aquell que es guanyés el pa amb la suor del seu front. També va posar l’exemple del Redemptor i de la seva vida de treball i de sacrifici. Per part seva, l’alcalde Marcet els va dir que sentia vergonya com a cristià que haguessin de viure en aquelles condicions tan denigrants i els va assegurar: “Construiremos casas, y yo os digo que serán para vosotros, que habéis venido de otras tierras, tierras míseras, y que ocupáis dignamente un puesto en nuestra industria”. La solució a aquella vergonya, però, els arribaria al cap de cinc anys.

A finals d’aquell any 1950, va anar a viure a aquelles coves un jove de 17 anys que amb el pas del temps esdevindria un ferm sindicalista i ciutadà sabadellenc compromès. Es tractava d’Àlvar García Trabanca, el Company, que a les seves memòries narra com va arribar a Sabadell, fugint de la misèria que l’envoltava al seu poble natal d’Olivenza (Badajoz).

Explica que l’any 1948 ja va començar l’emigració. Uns paisans seus van emigrar a Catalunya, a Sabadell, concretament. Aviat van tenir correspondència i la seva mare va prendre la iniciativa que havien d’emigrar. El seu pare no ho va veure clar, sempre li costava prendre decisions, però va cedir. A qui li va costar prendre la decisió va ser a ell mateix. El capellà i els seus amics s’oposaven que marxés, però la seva mare hi va insistir i es va posar a preparar la casa. El primer problema era que tenien ben poca cosa, gairebé no tenien res, i això ja va ser molt. Confiaven en la Divina Providència. El primer era el viatge i tenir alguna cosa on ficar-se. Van posar a la venda la casa que el seu pare havia heretat. Va costar molt vendre-la, i els la van comprar per un preu irrisori. Es va vendre per 7.000 pessetes. Els seus pares van pagar els deutes que tenien al comerç de comestibles, a la fleca, a la farmàcia i altres i 3.000 pessetes les van enviar als seus amics de Sabadell. Amb aquests diners comprarien una caseta. Però va venir el problema que no arribaven els diners per al viatge. Els seus pares van sol·licitar mig bitllet de caritat a l’Ajuntament i així, en el termini d’un mes, quan ens ho van comunicar que ja tenien l’habitatge, el 8 de novembre del 1950, van agafar La Estellesa (autocar) amb tot l’equipatge, un bagul, bosses i una mica de menjar i sortien a les 9 del matí. Amb llàgrimes als ulls i amb molta nostàlgia, deixava aquell tros de terreny que el va veure néixer feia 17 anys, però amb l’ànim i la tenacitat de la seva mare, que malgrat un dolor de tota la història i quina història!, els animava. Amb l’amenaça verbal que algun dels senyors als quals els feia la neteja li van dir: “Los catalanes, que son muy malos, os harán pagar caro lo que hacéis” i altres dures frases per l’estil.

El viatge va ser molt molest, el tren també portava carbó pesat. Tots negres i bruts. A les 11 de la nit del dia 11 de novembre del 1950 arribaven a Sabadell. Els esperava la seva amiga amb un dels seus fills. Van agafar tot l’equipatge i amb un petit carro se’n van anar cap a la seva caseta que estava als afores de Sabadell, i mig plovent, hi van arribar. La sorpresa, la majúscula i desagradable sorpresa, per a tots ells va ser veure que es tractava d’una cova. Una cova! Una cova amb dues habitacions, una de 2,8 metres per 1,9 i una altra de 2,9 per 2. En entrar, la seva mare els va mirar a tots i veient la cara d’espantats i de preocupats els va dir “ànims!, que Nostre Senyor va néixer en una cova!” I amb aquest ànim, rendits i cansats del viatge van quedar esperant l’hora d’anar a descansar a l’habitació amb uns taulons a terra. El seu pare, la seva mare, les seves cinc germanes i ell, tots en un sol llit a terra, van dormir com van poder. Era el dia 11 de novembre del 1950.

El trist episodi de les coves de Sabadell es va viure entre els anys quaranta i cinquanta, quan els barrancs del marge dret del riu Ripoll, com els de la Llanera, Can Puiggener, Taulí, la Cobertera i Sant Oleguer, es van omplir de coves, on vivien els immigrants més desafortunats que arribaven a Sabadell i no tenien altre aixopluc. El consistori gairebé ho justificava amb l’argument que les condicions d’on venien no eren millors. L’any 1946 hi havia 186 coves, 119 de les quals a la zona de Sant Oleguer. El 1952 hi havia comptabilitzades 900 persones vivint a les coves. A més de les nul·les condicions higièniques i de salubritat, hi havia el perill d’esllavissaments i d’enfonsaments, com els dels anys 1951, 1952 i 1953. Aquest darrer, amb la dissortada mort de dos infants. Aquells greus successos van ser destacats l’any 1955 a la Crònica Parroquial de Sant Salvador, parròquia veïna del sector de coves de la Cobertera, especialment sensibilitzada per la situació infrasanitària i moral en què es trobaven els seus veïns més pobres.

La zona de les coves era molt àmplia, però on en predominaven era a la Cobertera i sota la masia de Sant Oleguer. De la primera en parla al seu llibre en Marian Burguès, que explica que la Cobertera havia estat un barranc esfereïdor, amb grosses alzines al fons i unes barraques que hi havien fet els gitanos i bohemis sense aixopluc. Com que hi havia una gran capa d’arena i palets de quan, segles enrere, devia haver-hi el llit de rieres, no costava gaire endinsar-se i eixamplar, car sols gratant amb un bastó s’esmicolava el terreny. Tocant la terra de sembradura hi havia una capa d’un metre de pedra calcària que no deixava de protegir la d’arena i còdols arrodonits. A la Cobertera hi abocaven la major part d’aigües pluvials conduïdes fins allà per recs o canals secs que, eixint de la via del carril, travessaven els camps d’En Mateu de la Marca. El salt de l’aigua de la pluja motivà que s’enfondís i s’eixamplés aquell lloc.

A les ribes a sota de la capa de roca calcària hi havia alguns forats on les òlibes niaven. Les òlibes o xibeques, com s’anomenen en alguns indrets, són uns ocells de nit, molt decoratius, d’un plomatge tan fi i de tintes tan delicades que tenien admiradors. Això feia que alguns arriscats, amb cordes o escales ben lligades s’atrevissin a caçar-les al seu temps, quan les cries eren ja fetes. La Cobertera es trobava al capdavall de l’actual carrer de Bilbao, que parteix el carrer de Covadonga. Actualment, ha perdut l’aspecte desagradable de quan ens referim en aquesta nota; la sotalada està netejada de farda de tota mena i, com més va, més es redueix, puix, de fa alguns anys, totes les desferres de construcció que es fan a la ciutat allà són abocades; actualment, hi ha guanyats ben bé uns divuit o vint metres del que abans era estimbat. Pel que fa a les coves de Sant Oleguer, l’empresari Garcia Planas, per poder edificar les anomenades cases de Cal Garcia, va haver d’indemnitzar i ajudar els habitants de les 47 barraques i 77 coves que hi havia a la zona.

L’any 1955 es van edificar les casetes del sector Fàtima, obra impulsada pels jesuïtes i finançada per la Caixa de Sabadell i destinades als pobladors de les coves de Sant Oleguer. Com a mesura més immediata i als terrenys cedits per la Caixa d’Estalvis Sabadell, es van construir 154 casetes de planta baixa, petites, senzilles i molt econòmiques, conegudes popularment com les cases de Fàtima, ubicades al barri de Campoamor, al carrer de Fàtima que queda entre el carrer de Goya i la via del tren del Nord. Una iniciativa promoguda pels jesuïtes amb mossèn Josep Maria Borri al capdavant. El preu aproximat era d’unes 30.000 pessetes cadascuna, pagadores en mensualitats de 150 pessetes i una entrada d’entre 2.000 i 5.000 pessetes que es podia finançar a través d’un préstec avalat per la Caixa i el Gremi de Fabricants. La zona, que no comptava ni amb serveis públics, ni tan sols paviment, es va superpoblar ràpidament. Alguns propietaris van habilitar estadetes il·legals als patis del darrere. Explica Montse Oliva Vilà, a Campoamor-Sant Pau. Sabadell, que Carme Obradors, la primera assistenta social que hi va haver al barri de Campoamor, explicava que hi havia famílies que havien pagat 12.000 pessetes d’entrada i 600 pessetes mensuals per una habitació en un pati. Les condicions d’aquests inquilins no eren gaire diferents de les que patien els rellogats del centre o els barraquistes.