Ramon Torras, el primer gran campió

Hauria arribat a campió del Món. Segur. Els entesos no ho dubtaven. Opinaven que era el millor i segurament tenien raó. Quan el motociclisme espanyol estava a les beceroles, el sabadellenc Ramon Torras ja es batia amb els pilots internacionals de l’època. El diumenge 9 de maig del 1965 va participar en la categoria de 250 cc del XV Gran Premi Motociclista d’Espanya, que es va celebrar al circuit de Montjuïc, en què va quedar segon. Hi participaven corredors de la talla de l’anglès Phil Read, el canadenc Mike Duff, l’australià Kevin Cass o l’italià Alberto Pagani, entre molts d’altres. Barcelona va contemplar meravellada com Ramon Torras es batia bravament. La seva manera espectacular de córrer, que el feia passar els corredors un darrere l’altre de forma genial, fins a situar-se en segona posició, darrere d’un campió mundial com era Phil Read, va motivar una de les més perllongades ovacions que li tributaren els espectadors del Gran Premi.

La lluita entre aquells superclasse no va deixar en segon pla l’actuació de Ramon Torras, amb la seva Bultaco. Milers d’espectadors estaven pendents de la seva actuació. Avançant progressivament entre el conjunt de vint-i-dos corredors que van prendre la sortida, Torras va aconseguir situar-se després d’algun frec a frec amb el canadenc Mike Duff, que pilotava una Yamaha igual que la de Phil Read, en tercer lloc, relativament a poca distància dels dos colossos, que va acabar finalment la cursa al segon lloc, sense haver perdut volta.

El desig del públic de veure triomfar algun pilot espanyol no es va complir, però l’actuació de Ramon Torras va ser espectacular, a més, li va valdre després del Gran Premi d’Espanya, per situar-se al tercer lloc del Campionat Mundial, amb deu punts i darrere de Phil Read, amb 24 punts, i Mike Duff, amb 16, i va assentar les bases per mantenir les aspiracions. Aquell any, el 1965, Phil Read va quedar campió del món de la categoria de 250 cc, seguit de Mike Duff. Curiosament, aquest darrer pilot canadenc es va sotmetre l’any 1984 a una operació de canvi de sexe i el seu nom va ser Michelle Ann Duff.

Aquell 9 de maig del 1965 a Montjuïc, Ramon Torras havia donat mostres de la seva categoria i tenia la seva il·lusió i la seva esperança posades en el Tourist Trophy, competició que se celebrava a l’illa de Man a partir del 14 del juny proper. Però malauradament no hi va poder participar. El diumenge 30 de maig va perdre la vida en una cursa de les anomenades de poble. D’aquelles que servien als pilots internacionals d’entrenament de cara a un Gran Premi. Al principi, una cursa sense més transcendència. Tot i això, no per ser una competició menor el Ramon deixaria de donar-ho tot per la seva passió. I ho va donar.

En el transcurs de la segona edició de la prova de velocitat motociclista, Brisamar, un circuit habilitat a Coma-ruga (Baix Penedès), organitzada pel Moto-Club Vendrell, va patir un accident mortal, quan anava a 160 quilòmetres per hora i només faltava mitja volta per finalitzar la prova de 125 cc. Segons les cròniques de l’època, era un circuit que estava dissenyat en un triangle format per tres rectes escollides pels carrers de més amplada, però amb l’asfalt en molt males condicions, abundants escrostonats i graveta a les vores.

Ramon Torras i Figueras va néixer a Barcelona el 22 de desembre de l’any 1943, però era un sabadellenc de soca-rel. Fill de Ramon Torras i Viladoms i de Maria Figueras i Boada, uns pares que varen donar als seus fills una acurada educació. Va cursar els primers estudis al col·legi dels Germans Maristes, de Sabadell, i més tard va passar al dels Pares Missioners del Cor de Maria del carrer del Jardí, on va estudiar els tres primers anys de batxillerat. Des de molt jove, Ramon Torras es va sentir molt atret pel motociclisme de competició, i va assolir èxits continuats no solament a Espanya, sinó també més de fora de les fronteres. Tenia un taller de reparació de cotxes i de motos en el qual gaudia de gran fama i simpatia entre els amants de l’esport rodat.

Va començar a córrer als 16 anys. Després, amb 20 anys i només en dues temporades, va aconseguir el que molts desitjarien per a una vida sencera dedicada a aquesta passió que són les dues rodes. Sanremo (Itàlia) va ser l’escenari on va aconseguir el seu primer gran triomf Internacional. Posteriorment, l’any 1964 —després de dos anys d’inactivitat esportiva a causa d’un accident sofert a Pau (Occitània) l’any 1962—, va aconseguir quatre títols de velocitat a Espanya, gesta no assolida mai per cap altre corredor.

Ramon Torras va ser internacional repetides vegades i el 1964 va ser proclamat el millor esportista de l’any. En el camp internacional, les seves actuacions van ser sempre brillants i, en tancar la temporada 1964, va ser guardonat amb la medalla al Mèrit Esportiu de la Delegació Nacional d’Educació Física i Esports. La Reial Federació Espanyola de Motociclisme li va concedir també la medalla d’Or al Mèrit Esportiu. Barcelona li va atorgar la medalla de la Ciutat, i el mateix va fer Sabadell, en concedir-li la medalla de la Ciutat.

El 1964 va sumar 36 primers llocs, 6 segons, 2 tercers, 2 sisens, 2 setens i un novè, a les classes de 125 cc, 175 cc, i 250 cc. Tant en curses nacionals com internacionals. Va sumar, també, els seus primers punts en un Gran Premi, el de l’Ulster (Irlanda). L’any 1965 el va començar amb els millors auguris de grans èxits. Novament, Sanremo va ser testimoni de la magnífica actuació. A Pau (França), també va registrar una altra gran victòria brillantíssima. També Madrid va presenciar les seves magnífiques actuacions, que va ser vencedor absolut en totes les proves, i es va guanyar l’admiració i les simpaties de tots els aficionats d’Espanya a aquest arriscat esport del motociclisme.

A la fatídica cursa de 125 cc d’aquell 30 de maig a Coma-ruga, Ramon Torras va prendre la sortida una mica endarrerit i, confiant en la seva classe, va començar a remuntar els corredors, fins a quedar en tercera posició, darrere dels seus companys de marca, Aschl i Medrano, quan estava a punt de passar Aschl, va derrapar, i va perdre novament terreny, va accelerar novament i el va superar. Després en un intent per aconseguir el triomf, Ramon Torras va accelerar una mica més quan faltava cobrir aproximadament mitja volta, en un terreny força recte, llavors, de forma incomprensible, va anar a xocar contra un arbre, i va rebotar contra un altre més petit, que va partir, i després un tercer. Recollit ràpidament pels serveis assistencials de la Creu Roja, va ser traslladat a la clínica de la Residència del Banc Hispano-Americà, allà propera, on va ser atès amb tota urgència pel president de la Federació Catalana, el doctor Ignacio Ribas Noguer, i posteriorment a la Clínica Monegal de Tarragona.

Ramon Torras, el corredor motociclista espanyol més destacat, ens va deixar. La mort se’l va emportar quan prenia part en una cursa més de les moltes en què va participar en la seva curta i intensa vida, i també, una vegada més, quan els llorers del triomf estaven a punt de cenyir-se a les temples. Indubtablement, el motociclisme espanyol va perdre una de les figures més destacades de tots els temps. Ramon Torras, amb 21 anys acabats de fer, havia aconseguit triomfar plenament al camp motociclista internacional. El seu nom havia copat els grans titulars de la premsa europea. Tant a França com a Itàlia, havia causat sensació la seva manera de córrer i més d’una vegada s’havia alçat amb el triomf, en el mateix feu dels corredors rivals. Gran esportista, era estimat per tots els seus companys d’esport, sense distinció de nacionalitats ni marques. Perfecte cavaller, havia captat amb el seu tímid somriure, que sempre figurava a la cara, l’amistat de tots els qui el coneixien.

El senyor Paco Bultó, propietari de Bultaco, la marca amb la qual corria Ramon Torras, diria anys més tard: “No era una afirmació tenyida per l’enyorança... però era cert, en Ramon era Campió del Món. Em va impressionar des del moment que el vaig conèixer. Era un home immillorable, i m’és impossible dir-ho en paraules sense incórrer en injustícies. La seva mirada era clara, i encara que de poques paraules, infonia un respecte i una confiança que et feia donar el millor de tu mateix, tant a nivell personal com professional.

Era per a mi com un fill... i vaig trigar bastant a fer-me a la idea de la seva mort. Però més enllà de la seva faceta personal, tots estàvem d’acord en el fet que tenia una classe especial per pilotar, de dots innats per córrer en moto que el feien el millor. Un pura sang, amb coratge. Potser el traïa el mateix, la seva fogositat i el seu afany a vèncer. El segon lloc no tenia sabor per a Ramon, perquè ell volia, per sobre de tot, guanyar. Potser això el traïa, i queia... molt. Però no hi havia pilot més ràpid que ell, i els seus rivals, els estrangers oficials de les marques japoneses, ho sabien, també”.

L’any 1974, l’Ajuntament de Sabadell va dedicar a Ramon Torras i Figueras un monument als jardins del Palau Municipal d’Esports, per tal de perpetuar la seva memòria. Un monument que el seu estat actual no està en les millors condicions per mostrar el sentiment d’aquell dia en què a Sabadell tothom va plorar.