Sortir de la piscina després de tota una vida aixecant trofeus

Més de dues dècades d'èxits que van finalitzar amb un nou títol, la lliga que va conquerir l'Astralpool CN Sabadell el passat 29 de maig. Poc més de mig any i es continua fent estrany veure en la convocatòria de l'equip la jugadora amb el casquet número 2 i que no sigui la Mati Ortiz. Una jugadora llegendària que va tancar la seva etapa com a esportista d'elit amb més d'una quarantena de títols estatals, set Champions i cinc Supercopes d'Europa en el palmarès. "No m'hauria imaginat mai una carrera com la que he tingut", afirma.

Nascuda a Veracruz (Mèxic), va arribar a Sabadell, on residia la família del seu pare, amb un any. Poc després ja va començar a nedar, en cursets del Joaquim Blume a les instal·lacions de l'antic centre del Club a Sant Oleguer. "He viscut totes les etapes, soc de les que van posar la primera pedra", assegura entre riures. Curiosament, tenia por a l'aigua, però els seus pares van insistir perquè continués. Molt hauria canviat la història de l'esport sabadellenc si s'hagués rendit tot just començar. Va iniciar-se amb el waterpolo als set anys, seguint la referència del seu germà gran.

Als tretze va tenir la seva primera fitxa amb l'equip absolut i als quinze ja formava part de la plantilla. "Recordo un partit que moltes de les veteranes estaven fora per lesió i em va tocar sortir de titular a la Champions. No m'ho esperava, però va ser un punt d'inflexió per veure que ja era seriós", admet. Allunyada dels focus gairebé sempre, es va anar guanyant el seu lloc fins a ser una referent en un camí ple d'espigues: des dels entrenaments en hores intempestives fins a la professionalització. "Amb la Maica ho parlem, a vegades. Al principi hi havia partits que perdíem i de forma clara. El Club aquí va ser el primer que va apostar pel waterpolo femení i va trobar unes jugadores amb moltes ganes de treballar i de créixer. Ens esforçàvem al màxim per a aconseguir-ho sabent que la recompensa era mínima. Al final, aquesta és la clau de l'èxit. Moltes vegades els ho explico a les noves generacions perquè vegin que la realitat que viuen no és el que teníem fa vint anys", recorda.

La Champions del 2011

Van caure les primeres lligues i, el 2011, va començar una època daurada, també a Europa. La primera Champions va ser la consolidació d'un projecte referent. "Recordo que tothom a la ciutat es va bolcar en la primera final amb l'Orizzonte. Vam jugar a la piscina gran, de natació, i pensàvem que no s'ompliria. Quan vam pujar les escales... encara se'm posa la pell de gallina de recordar-ho. Sentíem certa responsabilitat pel que havíem aconseguit, però el que ens movia era la il·lusió. Per sort, hem estat molt inconformistes i sempre hem volgut més", assegura. Va ser l'inici d'una època daurada amb una hegemonia inqüestionable en les competicions estatals i aixecant en cinc ocasions el màxim títol continental fins a l'agònica remuntada davant de l'Olympiacos el 2019.

Aquell estiu diverses jugadores referents van marxar i altres clubs catalans van donar una passa endavant. Reinventar-se o morir. "Va ser dur, però també ens va anar bé per veure una altra realitat. En certa manera, era maco començar a viure partits de Copa o lliga pràcticament com si fossin finals de Champions", apunta. El 2023, i després el 2024, l'Astralpool va tornar a tocar el cel en un moment en què l'emergent Mataró va començar a posar en dubte el domini sabadellenc a casa.  "Quan estàs a dalt, els altres sempre volen que caiguis. El títol que guanyem al Mataró va ser un cop sobre la taula per dir: 'continuem aquí'. Volen que caiguem, però el Club ha continuat apostant i no és tan fàcil veure'ns marxar. Va tenir un factor gran d'orgull", afirma.

En l'última etapa, el rol de la Mati ja havia canviat. Amb menys minuts a l'aigua, però sempre fent de líder des de l'exigència i ambició diària. "Sempre és important ser realista per saber qui ets i on estàs. En el tram final, lògicament ja no era la mateixa que fa una dècada. T'has d'adaptar sempre al moment. Que moltes jugadores joves surtin del Club dient que he estat com una mare per elles o una referent per l'ambició i motivació ja és un orgull enorme". I és que el caràcter i lideratge de la sabadellenca també ha estat mirall per a rivals que s'han acabat convertint en companyes i amigues. "A la Rita Keszthelyi sempre l'he vist com la jugadora a batre... poder jugar juntes i que em respecti i admiri com ho fa té un valor incalculable. Un dels casos més sonats va ser també amb la Sabrina Van der Sloot que és la típica jugadora referent de la seva selecció. Em deia 'ets una jugadora que voldria tenir qualsevol equip'. Amb la Kiley Neushul, per exemple, també vaig tenir una experiència similar. Són jugadores històriques, que han estat rivals durant molt temps i s'han acabat convertint en família", remarca.

Referent també a la selecció

Les dues dècades de waterpolo d'alt nivell també han anat carregades d'èxits amb la selecció espanyola. La plata olímpica dels Jocs de Londres, el 2012, va ser un altre punt d'inflexió en l'àmbit estatal per situar l'esport femení en el mapa. "Van ser molt mediàtics. La gent va poder veure que hi havia nivell per competir en qualsevol escenari", explica. Un any després, el 2013, Barcelona va ser l'escenari de l'únic or del combinat estatal en un Mundial. "Va ser brutal. En les competicions, no recordo tant el moment d'agafar la medalla com l'ambient i el que sentíem dins la piscina. No hi ha paraules per definir-ho. Era un moment en què s'estaven fent les coses molt bé, ens sentíem pràcticament invencibles. Notava que ningú no em podia passar per sobre, i tot era per la feina enorme que hi havia al darrere", afirma.

També va ser als Jocs de Rio de Janeiro, el 2016, i va pujar al podi en diverses ocasions més en competicions continentals i internacionals fins que el 2019 va tenir un final abrupte. "No crec que fos injust perquè al final és una selecció i pots estar o no estar. Sí que penso que la manera no va ser la més correcta i així li vaig dir al Miki (Oca)", diu. Un dilluns, en una concentració a Sierra Nevada, després d'un cap de setmana lliure i un entrenament matinal amb l'equip nacional australià, el seleccionador li va comunicar que no comptava amb ella. "Em va dir si podíem parlar abans de l'entrenament de la tarda. Estava amb la Laura Ester i la Marta Bach i els vaig dir: 'estic fora'. No sabia el perquè, però vaig tenir la sensació. Ens vam reunir i m'ho va comunicar. Li vaig agrair la feina, i li vaig mostrar que no em semblava bé els tempos i les maneres perquè no crec que fos una decisió presa aquell mateix matí", recorda.

En aquell moment, va tornar-se a sentir molt recolzada pel Club. "Una de les primeres trucades que vaig rebre va ser del David Palma que em va dir: 'has de tenir molt clar que aquí continuem comptant amb tu, no t'has de preocupar gens'. Va ser un suport clau en aquell moment", assegura. Després del dol lògic va tancar l'etapa de la selecció. Una dècada d'èxits que va continuar explicant, però des de l'altra banda de la piscina. Llicenciada en periodisme, la Mati s'ha convertit en una de les veus del waterpolo en les competicions internacionals dels últims temps, inclòs l'or als Jocs de París. "Les que juguen són elles i jo ho visc ara des d'un altre prisma. Ha estat molt especial i emotiu poder posar veu a les meves companyes en un triomf olímpic. És maco, però els èxits esportius són seus", afirma amb rotunditat.

Una nova vida fora -però molt a prop- de la piscina

Un cop tancada la seva etapa com a esportista d'elit, ara forma part de l'equip de l'Escola Santa Clara, fent feina de psicologia (també té la carrera) i ajudant el cos tècnic de l'Astralpool com a nexe entre entrenadors i jugadores. Això sí, no s'ha oblidat de l'esport. "Hi ha una part que no trobo a faltar, realment. Ara m'intento marcar una rutina d'entrenament perquè el cos també m'ho demana". El futur encara és una incògnita. "Soc molt de viure el moment. El Club m'ha valorat molt bé i m'ha cuidat molt. També vull fer una crida perquè és molt important fer un acompanyament a l'esportista en la seva retirada. Aquí sí que m'agradaria aportar el meu granet de sorra en el futur. És un camí molt difícil i potser no se li dona tant valor. Després de l'esport, continuem sent persones. Estic contenta amb el meu rol actual i ja veurem què ofereix el futur".